Els 83 anys de Josep-Ignasi Saranyana, nascut a Barcelona en el si d’una família benestant, queden ben resumits en les memòries que aquest sacerdot, teòleg, historiador i professor universitari acaba de publicar, titulades Creure i mirar d’entendre (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). Incardinat a la prelatura de l’Opus Dei per bé que les seves arrels familiars provinguessin del bàndol republicà, en aquest recull de pensaments i reflexions Saranyana s’endinsa en els primers moments del seu accés a l’Obra, al col·legi major Monterols, i es passeja per alguns dels seus records més entranyables, com els que el porten a la seva mare, la qual, tot i venir de pagès, va tenir unes fecundes conviccions intel·lectuals. “De gran, quan parlàvem i li preguntava per algun filòsof, ella els recordava a tots”, apuntava a Flama aquest dilluns 7 de setembre, minuts abans de la presentació del seu llibre a l’Ateneu Barcelonès.
Les seves memòries reflecteixen relacions i converses amb una quantitat inabastable de persones.
Sí. Homes i dones. D’aquí i d’allà. Són persones que m’han distingit amb la seva amistat: la meva família, els companys del col·legi i de l’institut, els militars de les milícies universitàries, els companys de les universitats on he estudiat, etcètera. No puc oblidar les persones conegudes en l’exercici del meu ministeri sacerdotal i de les quals tant he après, per bé que de vegades són anomenades d’esquitllada. N’he gaudit molt, d’elles, perquè, “un amic fidel no es compra a cap preu, és inestimable” (Sir 6,16). També, durant quaranta anys he tingut magnífics col·legues d’investigacions acadèmiques i bons alumnes.
No obstant això, la seva deformació professional l’ha traït, oi?
Sí. L’historiador de la filosofia i de la teologia que porto dins meu m’ha traït un altre cop. Per això, la segona part de les meves memòries és sovint una anàlisi dels corrents filosòfics i teològics del nostre temps, en ocasió de presentar personalitats molt destacades de la segona meitat del segle XX i del primer quart del XXI que he conegut i tractat.
Quan vostè va accedir, el 1959, a la Facultat de Ciències Polítiques i Econòmiques de la Universitat de Barcelona es va trobar amb estudiants que han marcat una època, com Ernest Lluch, quatre anys més gran que vostè.
Sí, ell feia quart quan jo vaig començar la carrera. Allà va estudiar gent molt significada que després ha tingut un relleu social, polític i literari molt important. Hi havia Andreu Mas-Colell; Pasqual Maragall, tot i que venia poc a classe perquè feia Dret; Narcís Serra; Joan Hortalà; Antoni Argandona; José Antonio García Durán… Tots aquests són catedràtics i van formar part d’una promoció molt dinàmica, que es va dinamitzar encara més quan hi va arribar el doctor Fabián Estapé, que va venir com a professor. Hi havia una gran efervescència intel·lectual i molta necessitat de llegir i de crear ambients culturals i polítics.
Creu que el catalanisme vivia esvaït, en aquella època?
Sí, una mica. Hi havia el PSUC, que ho dominava absolutament tot i liderava la lluita antifranquista. I jo, que sorgia de la petita burgesia catalanista i m’havia mogut pels ambients de l’Opus Dei, vivia assenyalat. L’any 1959 vaig demanar la meva incorporació a la prelatura i, gràcies a Déu, no m’hi he mogut en cap moment. Després, vaig fer el meu itinerari, essent ordenat sacerdot el 1968, mentre que, a l’Obra, al seu torn, mai no li han interessat quines han estat les meves orientacions polítiques. Com explico al llibre, l’ambient que vaig viure en aquella etapa universitària es va enterbolir i vaig marxar de Catalunya per anar a estudiar a Madrid, a Pamplona, on em vaig doctorar, o a Roma.
En l’actualitat, la prelatura està immersa en un procés de reflexió i reformulació. Gairebé un segle després de crear-se, els seus membres es proposen redescobrir aquest fet en un món canviant. Per això, l’Obra treballa per trobar noves formes d’apropar aquesta espiritualitat als desafiaments del món actual.
Moltes de les coses fetes es podrien haver fet millor. Per exemple, a l’Església catòlica hi ha hagut un aprenentatge de comunicació i en ella, com li passava a l’Obra, no es tenia gaire ben assolit aquest tema. Em refereixo a la comunicació institucional i a la manera de comunicar els fets propis de l’Opus Dei. No obstant això, aquest fet ha millorat i va millorant de mica en mica, enmig d’aquest procés de renovació. S’ha comprès que ens havíem d’obrir per explicar-nos millor.
En aquest procés de renovació, la prelatura fundada pel sant nascut a Barbastre ha de tenir present també els decrets del papa Francesc, que han suposat canvis en l’organització interna de la institució.
Porto la situació a un altre context: pot canviar el codi de la circulació dels vehicles i, amb això, poden sorgir nous senyals de trànsit, que tots els conductors hem d’aprendre. Això ho dic perquè la situació no té una importància excessiva, per bé que és interessant que acabi sortint bé, això sí. Tot i que el pes específic de l’Obra estigui a Espanya, és una institució que s’ha internacionalitzat i creix més enllà de les nostres fronteres.
Joan Pau II va beatificar sant Josepmaria Escrivà el 17 de maig de 1992 a Roma, però vostè comenta a les seves memòries que això no va agradar a molta gent.
La iniciativa va començar a la premsa americana, i d’ella, es van contagiar a molts altres mitjans, també d’Espanya. No teníem gaire experiència sobre com enfrontar-nos a aquest món i aquella situació ens va ajudar a entendre que la comunicació amb tota la societat s’havia de fer d’una altra manera.
Què li sembla que sant Josepmaria i Àlvar Portillo hagin estat esculpits en bronze a les muntanyes de Montserrat?
Sempre hi ha hagut una vinculació estreta entre el fundador de l’Obra i l’abat Aureli Maria Escarré. De fet, quan a Barcelona només hi havia una dotzena de membres, qui va ajudar a esvair la mala maror va ser el religiós. També es van portar bé amb l’Obra el nunci apostòlic Gaetano Cicognani i alguns bisbes espanyols. Aquesta relació entre Montserrat i l’Opus Dei ha emergit en un moment oportú, quan s’han publicat les cartes creuades entre ells dos, però també amb Àlvar Portillo, i la col·locació d’un alt relleu a Montserrat ha presentat un vessant simpàtic i acollidor de la tasca que ha fet sempre l’abadia. Per a l’Obra, tenir allà el seu fundador i el seu successor esculpits en bronze ha estat un goig extraordinari.
