El cognom defineix Xavier Fort. Amb vuitanta-sis anys fets al setembre (Tarragona, 1937), aquest sacerdot arrossega una trajectòria tan llarga com els passadissos de l’hospital públic de Tarragona, on s’ha passat els últims trenta anys de la seva vida, vivint, acompanyant els pacients i fent misses a la capella. Malalt de tuberculosi, missioner al Brasil, fundador d’una colla castellera, víctima d’un intent d’assassinat, supervivent del coronavirus, operat de càncer “per un robot” i, des d’aquest mes de novembre, Fill Predilecte de Tarragona. Són els antecedents d’un home estimat per centenars de persones que l’han conegut, a les verdes i a les madures, en un lloc que, per a ell, “és espai de frontera” per la confluència de religions que constantment existeix. Mentre fem l’entrevista, està “de guàrdia”.
¿Què significa per a vostè ser Fill Predilecte de Tarragona, títol que li acaben de donar fa uns dies?
És un reconeixement molt maco. Molt. Però crec que em ve gran. En una ciutat gran, segur que n’hi ha molts, que hi hagin fet de coses bones. Començant per Cèsar August, que era un gran amant de Tàrraco. Això no vol dir que no ho agraeixi. Però, insisteixo: em ve gran, aquest títol. Ja m’intentaré engreixar [riu].
En qualsevol cas, a vostè, com a capellà d’hospital, segur que se l’ha vist més vegades públicament que un emperador en el seu temps. No ho creu?
I en un hospital molt més! Per aquí passen 5.000 persones diàries i jo, durant trenta anys, m’hi he passat nit i dia. Menys ara, que passo les nits a casa de la meva germana. Dec haver perdut el compte de la quantitat de persones que he acompanyat i consolat, malauradament, en moments molt durs per a elles. Potser, per això, també, m’acaben de donar un altre premi de l’institut Català de la Salut. Jo no soc metge!
Però l’espiritualitat també pot ser una medicina, oi?
Sí, sí. M’ha fet ser un membre més de la família de treballadors que sempre hi ha hagut, per bé que, aquests últims anys, hi hagi més personal nou constantment i gairebé no ens coneguem tant. El que va tocar-me més la fibra sensible va ser la manera com van reaccionar quan vaig superar el coronavirus: ¡hauria d’haver vist la quantitat de persones que hi havia aplaudint-me a les portes de l’hospital quan vaig poder sortir! Viu, per sort.
És un home amb sort?
Sí. He voltat pel món i he conegut molts tipus de persones. En tornar a Tarragona, vaig estar segur que havia de fer un favor a la meva mare, que era molt patidora. Vaig ser professor de molts dels metges que avui dia tinc de companys i capellà al barri del Serrallo de la ciutat, molt diferent de com és ara i on es va crear una gran comunitat de feligresos. Després, en venir cap a l’hospital a substituir mossèn Salvador Martí Granell, que hi duia divuit anys com a prevere, vaig comprendre que era el millor lloc del món. Amb el temps, he comprovat que he fet tot el que he volgut: ampliar la capella, col·lectes, el dia del malalt… Una vegada, un pacient va dir-me: “Gràcies a vostè, crec en Déu”.
¿Com observa que, a centenars de quilòmetres d’aquí, a Gaza, els hospitals siguin objectius de les bombes que fa explotar l’exèrcit israelià?
És horrorós! Horrorós! No es pot explicar amb paraules.
També, als hospitals, hem hagut de veure diverses vegades el papa Francesc durant aquest any. I, quan hi ha estat, sempre se l’ha vist molt proper al seu personal.
És un home que, quan visita un hospital, a pesar del mal que pugui patir en cada moment, sempre mostra un caràcter molt més receptiu cap a les persones que hi treballen. Fins i tot, se l’ha vist batejant nadons! És un autèntic luxe tenir un pare de l’Església que tingui tanta simpatia i proximitat per les persones que salven vides. Perquè ho fan: són àngels.