Diuen les veus que més el coneixen que mossèn Joan Anton Cedó (Tivissa, 1953) ha fet calladament una tasca de suport continu a les famílies més desvalgudes, sense discriminar ningú, mentre ha estat prior de la Parròquia Prioral de Sant Pere Apòstol de Reus els últims set anys de la seva vida. Aquest octubre, el fill de la Maria i el Juan Antonio, tal com se’l coneix al seu poble natal, ha fet les maletes per anar-se’n a fer de mossèn en parròquies més petites de l’interior del Camp de Tarragona, a l’arxiprestat de l’Alt Camp. “Una persona conciliadora, de bon parlar i compromès amb els necessitats”, l’han definit recentment, que no ens demana fer aquesta trobada a la seva rectoria, sinó en una cafeteria, rodejats de veïns i veïnes.
Quin és el principal repte que té l’Església rural?
Les formes de l’Església rural són diferents que les de l’Església urbana, però els valors i els sentiments són semblants en ambdós casos. Dit això, afegiré que els reptes que se’ns plantegen —com ara oferir una comunió més àmplia a totes les persones del territori, siguin nascudes aquí o vinguin de fora— no necessàriament han de travessar una crisi de fe, com se sol dir. Em resisteixo a parlar de crisi de fe; hi ha testimonis que la defensen i la proclamen arreu, i això no demostra, precisament, que hi hagi cap crisi. La crisi, en qualsevol cas, resideix en alguns valors que són propis de la mateixa societat, raó per la qual el valor de la fe cal ser cuidat perquè no acabi entrant al mateix sac que estan entrant-hi uns altres.
Aprofitant que estem en una cafeteria, conec l’anècdota que un dels capellans d’aquest poble tenia per costum acompanyar els veïns al bar en els seus quefers diaris, com ara en les partides de dòmino. ¿Cal, per tant, que els sacerdots penetrin més en aquest i altres entorns socials, o ja ho fan bé?
El món i l’Església són dues realitats d’una única història. En el cas de l’Església, viu empeltada (un terme molt habitual entre els pagesos d’aquí) en la història que coneixem, la que ens arriba des dels primers estadis del cristianisme, de la mateixa manera que un sacerdot no deixa de ser un ésser humà per voler ser capellà. Per tant, és important l’arrelament de les parròquies en la història dels pobles; un arrelament que ha d’anar donant els seus fruits per les vies que ja coneixem o per altres que han de venir.
“Em resisteixo a parlar de crisi de fe; hi ha testimonis que la defensen i la proclamen arreu, i això no demostra, precisament, que hi hagi cap crisi”
Creu que la nostra conversa sobre l’Església pot estar als antípodes de la que poden estar tenint ells i elles?
Les seves converses segur no estan gaire lluny del diàleg que manté l’Església amb totes les seves comunitats. Si furguéssim en els temes que deuen estar debatent, entre cafè i pastes, segur que hi acabaríem trobant un pinyol que podríem relacionar amb molts dels valors que ja ens deien les Sagrades Escriptures, i que jo, com a sacerdot, he de continuar mostrant. Aquí és, precisament, on ens toca actuar als preveres: des de les esglésies rurals hem d’escoltar de què es parla al poble, què diu la gent i quins neguits té, per extreure’n un diagnòstic global. Un diagnòstic, això sí, que cal fer des d’una visió pastoral.
Ara arriba a una nova parròquia i haurà de conèixer tot el que l’envolta (relacions amb l’ajuntament, feligresia, costums populars, problemes interns…). A la seva edat, ¿és un repte doble, això?
No. Sempre he cregut que separar-te d’una cosa que t’ha donat beneficis per anar-te’n a viure una altra pot ser dolent, però, al mateix temps, bo. Com quan una noia es casa i deixa la llar dels seus pares, on ha estat bé, per anar-se’n a viure en un altre entorn familiar. Qualsevol dinàmica de moviment és un risc, per la qual cosa després de cada pas sempre ha d’haver-hi una altra cama disposada a acompanyar-lo. La vida és així, i els reptes de canvi només es poden entomar fent efectiva aquesta manera de veure’ls.
Des del món rural, on deveu viure més lluny dels focus mediàtics, ¿resulta més fàcil no entrar en segons quins debats socials que podrien perjudicar-vos?
Sí, i qualsevol assumpte de gran escala es veu amb una distància superior que si estàs a la primera fila, o en una parròquia més gran. Poso l’exemple dels discursos que s’han escoltat aquests dies sobre la necessitat d’impulsar o no una llei d’amnistia des del Congrés. Quan un capellà es vol pronunciar sobre un determinat assumpte des del presbiteri, com ara aquest que he comentat, la persona que l’escolta cal que tingui en compte que el llenguatge homilètic extrapola sentiments, situacions,… ¡i la cosa canvia!
