“A l’Església hi ha lloc per a tots”. Aquest podria ser l’eix central dels discursos que el papa Francesc ha adreçat als joves, a Lisboa, en el marc de la XXXVII Jornada Mundial de la Joventut, que ha tingut lloc a la capital de Portugal de l’1 al 6 d’aquest mes d’agost.
Lluny de presentar una Església només per als “perfectes” i per als “purs”, el Papa insistí en els seus discursos en mostrar una Església per a tots, oberta als justos i als pecadors, a exemple de la paràbola dels convidats al Regne de Déu: “Surt de pressa per les places i els carrers de la ciutat, i fes entrar ací els pobres, esguerrats, cecs i coixos” (Lc 14:21). El Papa, en transmetre el seu somni d’una Església per a tothom, segur que, també, tenia en el pensament la paràbola del propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya (Mt 20:1-7). Així ha de ser l’Església: acollidora, independentment de l’hora o del moment que els homes i les dones en posen en camí cap a Déu, un Déu que no fa diferències, sinó que “fa brillar el seu sol damunt de bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos” (Mt 5:45). Per això el papa digué als joves: “L’Església us estima a tots, tal com sou”.
Va ser el dijous 3 d’agost, davant milers de joves aplegats al parc Eduard VII, quan el papa expressà el seu “somni d’una Església per a tothom” i no una Església “duana”, que impedeix el pas als “imperfectes” o als “pecadors”, com digué Francesc als bisbes, capellans, consagrats, seminaristes i agents de pastoral. El Papa, en el seu somni d’una Església oberta i acollidora, també deuria estar pensant en les paraules de Sant Joan XXIII, quan deia que l’Església no hauria de ser com un “museu arqueològic”, bonic i valuós, sí, però mort, sinó que hauria de ser una Església viva, com una font d’aigua al mig del poble (també en paraules del papa bo), que calma la set dels assedegats.
Francesc, com ha dit altres vegades, no vol una Església dels “purs”, tancada en ella mateixa, emmurallada i aïllada del món, sinó una Església capaç de sortir a les perifèries i capaç d’acollir justos i injustos, en contra del que defensa el sector més conservador i més immobilista de la Cúria i dels moviments ultracatòlics, que desitjarien una Església només per als “purs”, tancada com una fortalesa. Una Església que els sectors conservadors demanen que es defensi, ja que veuen enemics pertot arreu. I és que, com va dir el Papa, “som la comunitat dels cridats, no dels millors, dels convocats, comunitat de germans i germanes, fills i filles del mateix Pare”. A l’Església, com digué Francesc “hi ha lloc per a tothom, també per al qui s’equivoca, per al qui cau, per a aquell que li costa” caminar, degut als impediments i obstacles que posen els “puristes”, aquells que volen una Església emmurallada i a la defensiva. Com el Papa, també Jesús deia en el seu discurs de comiat: “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots” (Jo 14:2).
El Papa recordava als centenars de milers de joves aplegats a Lisboa, que “l’Església és, i ho ha de ser cada vegada més, la casa on ressoni la crida de Déu, que s’adreça a nosaltres pel nostre nom”, ja que “per a ell, no ets un número”. I per això, “Déu ens crida precisament en les nostres pors, en els nostres tancaments i soledats”.
I és també per això, que el Déu que ens mostrà el Papa, “no assenyala amb el dit” amb una actitud de condemna, sinó que “obre els seus braços. No tanca la porta, no allunya, sinó que atrau”, com Jesús atreia les multituds al seu voltant. Per això el Senyor “no crida als qui se senten capaços, sinó que capacita els qui crida”, com en el cas d’Abraham, que ja ancià i sense descendència, es pensava que tot s’havia acabat per a ell, o com Moisès, tartamut, amb por a presentar-se davant el Faraó, o com Pere i Pau. Com deia el papa, “cap d’ells no era perfecte, però tots connectaren amb el Senyor”. I per això el Papa demanava als joves que connectin “amb Jesús, amb l’amor, i l’alegria augmentarà”.
Per altra part, Francesc alertava els joves perquè vagin en compte amb els “llops que s’amaguen darrere de somriures de falsa bondat” i els encoratjava a “no deixar-se enganyar per les il·lusions del món virtual, amb una felicitat que prometen i que són coses supèrflues que ens deixen buits per dins”. Com deia el Papa, “hi ha una felicitat que Jesús ha preparat per a vosaltres i que no passa per acumular coses, sinó per jugar-se la vida”.
El Papa, que es reuní i escoltà les víctimes d’abusos sexuals a Portugal, a les quals demanà perdó per les agressions que van patir per membres del clergat del país, recordà als joves que “necessitem saber que Déu és a prop, que espera un petit signe del cor per omplir les nostres vides de meravella” .
Els dos verbs del pelegrí
El mateix dia 3 d’agost, a la Universitat Catòlica de Lisboa, el Papa també demanà als joves universitaris que substitueixin “les pors, per somnis”, per tal de “mostrar la bellesa alegre i radical de l’Evangeli”. I de nou, remarcà que “el cristianisme no es pot plantejar com una fortalesa envoltada de murs, que alça els seus baluards enfront del món”.
En aquesta Jornada Mundial de la Joventut, el Papa també demanà als joves que incorporin a les seves vides els dos verbs que caracteritzen els qui esdevenen pelegrins i apòstols: “buscar i arriscar”. Perquè només si busquem i arrisquem, serem “protagonistes d’una nova coreografia, que col·loqui en el centre la persona humana”. Per això encoratjà els joves a ser “coreògrafs de la dansa de la vida” i “no administradors de pors, sinó emprenedors de somnis”, com a cristians “convençuts i convincents”.
El Papa, que digué que a l’Església “la contribució femenina és indispensable”, remarcà la importància de “la cura de la creació” i la urgència de fomentar “la cultura de l’encontre” i “l’hospitalitat”.
Tant de bo que els joves que s’han trobat amb el papa en aquesta XXXVII Jornada Mundial de la Joventut, hagin tornat als seus llocs d’origen convençuts del que han compartit, del que han vist i sentit, pet ser testimonis de l’Evangeli i missatgers d’esperança. Així, aquests joves que han renovat l’encontre amb Jesús aquests dies a Lisboa, ajudin a construir una Església, com vol el bisbe de Roma, que sigui una llar oberta a tothom, bons i dolents. Una Església acollidora, amable i afable, allunyada de condemnes, judicis i exclusions. Una Església que, com digué el Papa, estima els joves “tal com sou”. Una Església fidel al Vaticà II, en diàleg amb el món modern i fidel a Jesús. Una Església humil i pobra, creient i creïble, ja que només així serà capaç d’anunciar la Bona Nova del Regne.
