“El pitjor enemic de les dones som les mateixes dones“, continua defensant en aquesta entrevista Conxa Adell (Terrassa, 1956), diplomada en Ciències Religioses i monja benedictina del Monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, tal com ho ha fet en altres ocasions. Comprenent que el veritable camí per on les dones creients han mantingut el seu paper religiós ha estat “en el de frontera“, Adell és conscient que l’exclusió, al marge de ser femenina o masculina, atempta contra l’Església: “Hi ha d’haver el convenciment profund de voler treballar junts —indica— i creure que és possible i just en clau d’igualtat”.
D’on creu que han tret les forces, les dones, per continuar manifestant el seu paper dins l’Església?
Sovint les religions han encotillat les dones. La força no els ha vingut de les diverses religions, sinó fent un camí de frontera, sense voler sortir de l’àmbit religiós; ha vingut de mantenir la dignitat des de dins de l’Església i de fer les denúncies des de dins, tossudament, plantant sempre noves maneres de fer. Potser no veuran el fruit del seu esforç, però no s’han conformat amb el silenci i la passivitat.
Creu que s’ha de generalitzar un procés pedagògic per fer entendre que la igualtat de gènere també és un aspecte que ha de fer-se prevaldre en les comunitats eclesials?
En les comunitats eclesials de base, on predominen les dones, hi ha d’haver una pedagogia de no abaixar la guàrdia i de no afluixar quan se’ns demani opinió, però no oblidem que, a vegades, el pitjor enemic de les dones som les mateixes dones, tal com acostumo a dir sovint i vaig expressar també en el llibre Mujeres sacerdotes ¿cuándo? (Desclée De Brouwer, 2023) redactat per María José Arana i Adelaide Baracco amb la col·laboració de dones i homes. Sí, he dit homes: no els volem excloure en aquest camí cap a la igualtat. De tota manera, la gran pedagogia s’ha de fer en els estaments de govern de l’Església per tal que es puguin redactar i signar documents que afavoreixin aquesta igualtat.
Es podria dir que Jesús va acollir les dones d’una manera transgressora?
No ho dubto. Per exemple, en la celebració pasqual anual, el Péssah, Jesús va aprofitar la festa per convertir l’Últim Sopar en el Primer Sopar. Va dir moltes vegades que no va venir a abolir la Llei, sinó a perfeccionar-la; per tant, si era habitual que hi hagués dones, en aquell sopar tan important i decisiu també hi eren presents. Jesús era inclusiu, i no excloent.
Què ens poden ensenyar, a les societats d’avui dia, dones com ara Míriam, Débora, Anna, Abisag, Judit o Maria, totes elles presents a la Bíblia?
Cadascuna d’elles mereix un agraïment enorme. Totes, amb situacions vitals diferents, van saber posar Déu al davant de les seves opcions. Cap d’elles no va actuar per fer valer el seu paper com a dona, sinó perquè van escollir Déu per damunt de les limitacions humanes. No van pensar només en elles mateixes ni en els seus projectes personals, no es van afeblir davant el que semblava impossible a ulls de tothom: van creure plenament en la possibilitat de camins nous que Déu els oferia.
Què opina sobre Alcem la Veu, el col·lectiu de dones creients amb seu a Barcelona?
Qualsevol col·lectiu que es manifesti per fer visibles les dones invisibles mereix un reconeixement i un respecte. A l’Església, hi ha molts àmbits de gestió exclusiva per a homes, gairebé com un club privat. Si no es fan passos valents per involucrar les dones i tractar-les de tu a tu, hauran de continuar alçant la veu.
En els processos d’investigació acadèmica de la teologia, els patrons són protagonitzats per mirades masculines i per un “això sempre s’ha fet així”?
La pregunta es contesta per ella mateixa. Tant la sola mirada masculina com la frase que assenyales són murs que obstaculitzen una recerca neta, profunda i acollidora de la possibilitat d’uns nous patrons.
El gran repte de l’Església és que tots els batejats, i no solament els ministres ordenats, ocupem l’espai que devem a les comunitats, tant en l’exercici de moltes tasques com en la presa de decisions. Per arribar a aquest punt, però, encara s’han de produir molts canvis, oi?
Les decisions que afecten les dones no poden ser preses només per homes. La història mostra molts exemples en els quals comunitats femenines han estat afectades per decisions d’homes aliens a la mateixa comunitat o congregació. Ja no parlem del dret a vot, sinó que s’ha menystingut el dret a tenir veu i no s’ha escoltat la veu de les dones. Això passa també en el present.
Creu que seria una gran notícia que sabéssim avançar-nos a la realitat i estiguéssim preparats a la pràctica perquè tots poguéssim treballar junts i en tot allò que es pugui envers les comunitats cristianes?
Evident que seria una gran notícia. Els grans canvis socials han sorgit gairebé sempre des de la base, també els eclesials. Hem d’estar preparats? Sí, tant les dones com els homes. Però prèviament hi ha d’haver el convenciment profund de voler treballar junts i creure que és possible i just en clau d’igualtat. El camí és més llarg, segur, però també més evangèlic i sobretot més cristià. No oblidem que volem seguir una persona, Jesucrist, i no una institució, l’Església.
