Déu és present fins i tot en les dificultats i sempre és una font d’esperança. Aquest va ser el missatge deixat pel papa Francesc durant l’homilia que va pronunciar diumenge passat a l’estadi Steppe Arena d’Ulan Bator, on va poder-se reunir amb els prop de 1.500 catòlics de Mongòlia. Partint del salm del dia (“Oh Déu, […] Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor en terra eixuta, assedegada, sense aigua”), la prèdica de Francesc va fer aturar-se en dos aspectes: “l’amor set que ens habita i l’amor que apaga la set”.
Després de l’homilia, Francesc va enviar “una calorosa salutació al noble poble xinès“, cosa que va fer aprofitant la presència a la missa del bisbe emèrit i l’actual bisbe de Hong Kong. “A tot aquest poble li desitjo el millor, que continuï endavant i progressi sempre. I als catòlics xinesos els demano que siguin bons cristians i bons ciutadans. A tots els dono les gràcies”, va expressar el Papa.
Durant l’acte, que va tancar l’agenda del seu penúltim dia al país de l’Àsia central, Francesc va aprofitar també per als bisbes, sacerdots i consagrats procedents de diferents països, en particular de diferents regions de l’immens continent asiàtic, en el qual em sento honrat d’estar i que abraçada amb gran estima. “Expresso un agraïment particular a les persones que col·laboren amb l’Església local, sostenint-la espiritualment i materialment”, va assegurar, abans de saludar i agrair al president de Mongòlia i a les altres autoritats per “l’acollida, la cordialitat, i el treball de preparació fet”. “He pogut experimentar la vostra tradicional cordialitat”, va dir Bergoglio.
El Papa també va saludar també “als germans i germanes d’altres confessions cristianes i religions”, amb els quals es va poder reunir el dia anterior al Teatre Hun. “Continuem creixent junts en la fraternitat, com a llavors de pau en un món tristament assolat per tantes guerres i conflictes”, va dir el Papa, abans d’acomiadar-se beneint els presents i donant les gràcies en llengua mongola i demanant pregàries per ell.
Homilia íntegra
Amb les paraules del Salm hem resat: “Oh Déu, […] Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor en terra eixuta, assedegada, sense aigua” (Sal 63,2). Aquesta estupenda invocació acompanya el viatge de la nostra vida, enmig dels deserts que estem cridats a travessar. I és precisament en aquesta terra àrida on arriba fins nosaltres la bona notícia. En el nostre camí no estem sols; les nostres sequedats no tenen el poder de fer estèril per sempre la nostra vida; el crit de la nostra set no roman sense resposta. Déu Pare ha enviat al seu Fill per a donar-nos l’aigua viva de l’Esperit Sant que apagui la set de la nostra ànima (cf. Jn 4,10). I Jesús —ho hem escoltat fa un moment en l’Evangeli— ens mostra el camí per a apagar la nostra set: és el camí de l’amor, que Ell ha recorregut fins al final, fins a la creu, des de la qual ens crida a seguir-lo “perdent la vida per a trobar-la” novament (cf. Mt 16,24-25).
Detinguem-nos junts en aquests dos aspectes: la set que ens habita i l’amor que apaga la set.
Abans de res, estem cridats a reconèixer la set que ens habita. El salmista crida a Déu la pròpia aridesa perquè la seva vida s’assembla a un desert. Les seves paraules tenen una ressonància particular en una terra com Mongòlia; un territori immens, ric d’història, i una terra ple a vessar de cultura, però marcat també per l’aridesa de l’estepa i del desert. Molts de vostès estan acostumats a la bellesa i a la fatiga d’haver de caminar, una acció que evoca un aspecte essencial de l’espiritualitat bíblica, representat per la figura d’Abraham i, més en general, alguna cosa distintiu del poble d’Israel i de cada deixeble del Senyor. Tots, tots nosaltres, en efecte, som “nòmades de Déu”, pelegrins en cerca de la felicitat, caminants assedegats d’amor. El desert evocat pel salmista es refereix, llavors, a la nostra vida; som nosaltres aquesta terra àrida que té set d’una aigua límpida, d’una aigua que apaga la set profundament. És el nostre cor el que desitja descobrir el secret de la veritable alegria, la que fins i tot enmig de les sequedats existencials, pot acompanyar-nos i sostenir-nos. Sí, arrosseguem una set inextingible de felicitat, busquem un significat i un sentit per a la nostra vida, una motivació per a les activitats que duem a terme cada dia; i sobretot estem assedegats d’amor, perquè només l’amor apaga veritablement la nostra set, ens fa estar bé —l’amor ens fa estar bé—, ens obre a la confiança fent-nos assaborir la bellesa de la vida. Benvolguts germans i germanes, la fe cristiana respon a aquesta set; l’assumeix de debò; no la descarta, no intenta aplacar-la amb pal·liatius o substituts. Perquè en aquesta set està el nostre gran misteri; aquesta set ens obre al Déu viu, al Déu amor que ve a la nostra trobada per a fer-nos fills seus i germans i germanes entre nosaltres.
I arribem així al segon aspecte: l’amor que apaga la set. El primer era la nostra set, existencial, profunda, i ara reflexionem sobre l’amor que apaga la nostra set. Aquest és el contingut de la fe cristiana: Déu, que és amor, en el seu Fill Jesús s’ha fet pròxim a tu, a mi, a tots nosaltres. Ell desitja compartir la teva vida, els teus treballs, els teus somnis, la teva set de felicitat. És veritat, a vegades ens sentim com una terra assedegada, resseca i sense aigua, però també és veritat que Déu es fa càrrec de nosaltres i ens ofereix l’aigua límpida que apaga la set, l’aigua viva de l’Esperit que, brollant en nosaltres, ens renova i ens deslliura del perill de la sequedat. Aquesta aigua ens la dona Jesús. Com afirma sant Agustí, «si ens reconeixem com a assedegats, ens reconeixerem també com els qui beuen» (Comentaris als Salms, 62,3). Efectivament, si tantes vegades en la nostra vida experimentem el desert, la solitud, el cansament, l’esterilitat, no hem d’oblidar això: «Però a fi que no defallim en aquest desert —afegeix sant Agustí—, Déu ens va enviar la rosada de la seva Paraula […], [per a] que de tal manera sentim set, que puguem beure […]. Déu s’ha compadit de nosaltres, i ens ha obert un camí en el desert: el mateix Senyor el nostre Jesucrist —Ell és el camí en desert de la vida—; i ens ha brindat un consol en el desert, enviant-nos predicadors de la seva Paraula; ens va donar a beure aigua en el desert, satisfent de l’Esperit Sant als seus predicadors, perquè sorgís en ells la font d’aigua que brolla fins a la vida eterna» (ibíd., 3.8). Aquestes paraules, benvolguts germans, evoquen la nostra història. En el desert de la vida, en el treball de ser una comunitat petita, el Senyor no ens fa faltar l’aigua de la seva Paraula, especialment a través dels predicadors i els missioners que, ungits per l’Esperit Sant, sembren la seva bellesa. I la Paraula sempre ens porta a l’essencial, a l’essencial de la fe: deixar-nos estimar per Déu per a fer de la nostra vida una ofrena d’amor. Perquè només l’amor apaga veritablement la nostra set. No ho oblidem: només l’amor apaga veritablement la nostra set.
És el que Jesús diu, amb un to fort, a l’apòstol Pere en l’Evangeli d’avui. Ell no accepta el fet que Jesús hagi de sofrir, ser acusat pels caps del poble, passar per la passió per a després morir en la creu. Pere reacciona, protesta, voldria convèncer a Jesús que s’equivoca, perquè segons ell —i sovint també nosaltres pensem així— el Messies no pot acabar derrotat, de cap manera pot morir crucificat, com un delinqüent abandonat per Déu. Però el Senyor reprèn a Pere, perquè la seva manera de pensar és “el dels homes” —diu el Senyor— i no el de Déu (cf. Mt 16,21-23). Si pensem que per a apagar la set de l’aridesa de la nostra vida siguin suficients l’èxit, el poder, les coses materials, aquesta és una mentalitat mundana, que no porta a res bo, sinó que a més ens deixa més secs que abans. Jesús, no obstant això, ens indica el camí: «El que vulgui venir darrere de mi, que renunciï a si mateix, que carregui amb la seva creu i em segueixi. Perquè el que vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però el que perdi la seva vida a causa de mi, la trobarà» (Mt 16,24-25).
Germans, germanes, aquest és el millor camí de tots: abraçar la creu de Crist. En el cor del cristianisme es troba aquesta notícia desconcertant, i aquesta notícia extraordinària: quan perds la teva vida, quan l’ofereixes servint amb generositat, quan l’arrisques comprometent-la en l’amor, quan fas d’ella un do gratuït per als altres, llavors torna a tu abundantment, vessa dins de tu una alegria que no passa, una pau en el cor, una força interior que et sosté. Tenim necessitat de pau interior.
Aquesta és la veritat que Jesús ens convida a descobrir, que Jesús vol revelar a tots, a aquesta terra de Mongòlia: per a ser feliços no fa falta ser grans, rics o poderosos. Només l’amor apaga la set del nostre cor, només l’amor cura les nostres ferides, només l’amor ens dona la veritable alegria. I aquest és el camí que Jesús ens ha ensenyat i ha obert per a nosaltres.
Llavors, també nosaltres, germans i germanes, escoltem la paraula que el Senyor diu a Pedro: «Veu darrere de mi» (Mt 16,23), és a dir: sé el meu deixeble, realitza el mateix camí que faig jo i no pensis més com el món. D’aquesta manera, amb la gràcia de Crist i de l’Esperit Sant, podrem transitar pel camí de l’amor. Fins i tot quan estimar comporti negar-se a si mateixos, lluitar contra els egoismes personals i mundans, atrevir-se a viure fraternalment. Perquè si és veritat que tot això costa esforç i sacrifici, i a vegades impliqui haver de pujar a la creu, no és menys cert que quan perdem la vida per l’Evangeli, el Senyor ens la dona en abundància, plena d’amor i alegria, per a l’eternitat.
