Ser cristià al Pakistan no és cosa senzilla. És sinònim de ser considerat ciutadà de segona classe i de patir discriminació en tots els aspectes de la vida. Va ser el general Zia-ul Haq, que va governar del 1980 al 1986, qui es va alinear amb els musulmans extremistes i va introduir les lleis contra la blasfèmia, que van permetre l’arrelament de la persecució dels cristians en aquest país. Els governs posteriors han suavitzat la situació, “però la cultura ha continuat islamitzant-se“, determina Jennifer Masih, cofundadora de Voice of Pakistan Minority Organization, que ha atès Flama després dels últims incidents provocats a Jaranwala.
¿Què està passant al Pakistan? O, més ben dit, ¿quina situació viuen els cristians al seu país?
Els cristians del Pakistan són considerats ciutadans de segona classe. Així és, ras i curt. La comunitat cristiana que viu al nostre país està sent privada de les seves necessitats bàsiques i dels drets bàsics, tal com s’està fent saber internacionalment. Les comunitats minoritàries són les que reben els treballs més durs, i, per això, molts dels treballadors que netegen els carrers de les grans localitats són, per exemple, cristians.
¿En quina situació laboral es troben, aquests treballadors?
Es passen hores i hores dins les clavegueres netejant la brutícia sense dur cap equip de seguretat. Això, com es pot imaginar, provoca més morts i ferides greus per l’exposició a gasos tòxics. Ara entendrà per què, per part dels musulmans sunnites —que representen la branca principal de l’islam—, aquest col·lectiu rep, despectivament, l’apel·latiu de chuhra (traduït en català, “brut”).
D’altra banda, ¿per què han cremat esglésies i llars, els extremistes?
Els extremistes religiosos al Pakistan sempre han odiat les minories religioses perquè, per a ells, l’Islam és superior a totes les religions. Així és com volen que ho faci tothom. La violència a Jaranwala va començar després que un home cristià fos acusat d’una suposada blasfèmia, però aquesta no és l’única raó per la qual la violència va augmentar a aquest nivell.
¿N’hi ha més?
Sí. Fa unes setmanes, l’Alcorà va ser incendiat a Suècia, fet que va enfurismar els grups religiosos d’aquí i va encendre encara més el foc de l’odi contra els cristians al Pakistan. Estaven esperant l’oportunitat de deixar escapar la seva ira contra la comunitat i aquesta acusació de blasfèmia a la qual em refereixo va ser la seva millor oportunitat.
I el seu govern, ¿què fa?
El govern és un titella en mans de l’exèrcit del Pakistan i l’exèrcit del Pakistan mai no anirà en contra d’aquests grups religiosos, com ara Tehreek-e-Labbaik Pakistan, a causa del seu gran suport. D’altra banda, la policia i les personalitats polítiques només arriben al lloc dels fets quan tot ja està destruït; això no ha passat només aquesta vegada, sinó que, cada vegada que es produeix aquest tipus de violència contra les minories, la policia només mira la violència que es produeix amb ulls cecs i sense prendre cap acció estricta.
¿Què en pensa de la missa que es va celebrar davant d’una església cristiana que havia estat cremada?
Que és una demostració clara de la força que té, a pesar de tot, el cristianisme al Pakistan.
Però, digui’m, ¿fugen, els cristians?
Sí, però només els que es poden permetre el luxe de sortir del Pakistan. En canvi, uns altres s’exilien a l’Índia i a altres països de manera il·legal.
¿Com estan gestionant la situació les diòcesis catòliques?
Estan fent tot el que poden fer, però ser una minoria en aquest país vol dir que no tens cap mena de poder. Les esglésies i els seus líders demanen protecció a les autoritats i al govern, però tot el que reben a canvi és només una promesa superficial.
Tenen ajuda internacional, també, ¿oi?
Sí, rebem ajuda internacional, però, a causa de la corrupció i de tenir un sistema tan corrupte com aquest, les víctimes reals en reben molt poca.
