Una de les anècdotes va tenir lloc en una celebració de la reconciliació, a l’Alcúdia, el meu poble, mentre passava uns dies amb les meues germanes. Érem diversos els preveres que acollíem els fidels i un dels capellans (africà) estava a uns metres d’on era jo. Mentre jo confessava una persona, veia una dona, a prop del capellà africà, que no s’acostà a ell. Després eixa dona vingué a mi i em digué que no hi havia anat a confessar-se amb el capellà africà perquè volia confessar-se en valencià. Em digué que ella s’expressava millor en valencià, i que així era com volia manifestar el que sentia en el seu cor i que per això havia esperat a confessar-se amb mi.
Li vaig dir que no havia de justificar-se de res i que no era ella la que havia de canviar de llengua, sinó el prevere, que sempre hauria de saber la llengua del poble que serveix.
L’altra anècdota té com a protagonista el metge i amic Ramon Trullenque, que li va aconsellar a un pacient una intervenció quirúrgica. L’home acceptà ràpidament el que li proposà l’amic Ramon, davant la sorpresa de la seva dona, que s’estranyà que el seu marit acceptés de seguida la intervenció, ja que quan li ho havien proposat altres metges, sempre l’havia rebutjada. A la pregunta de la dona sobre per què havia canviat d’opinió, el seu marit li va respondre: “Perquè he entès el que m’ha dit aquest metge”. I és que el Dr. Trullenque li explicà en valencià la situació clínica d’aquell home i la conveniència a ser intervingut.
Hi haurien moltes més anècdotes, però amb aquestes dues en tinc més que suficient.
La conclusió no pot ser cap altra: la conveniència, per no dir l’obligació moral dels preveres (i dels metges) a utilitzar la llengua del poble. Simplement per raons pastorals. No per fer política, com argumenten alguns capellans per no celebrar la litúrgia en valencià.
Recordo que, el 2010, quan mon pare va fer 100 anys de naixement, l’amic i mossèn Alexandre Alapont va presidir, a l’Alcúdia (amb altres capellans), una Eucaristia d’acció de gràcies. Quan Alapont li va comentar al rector que hi havia a l’Alcúdia en aquell moment que faríem eixa missa, aquest li respongué: “Però no feu política”. I és que aquell rector, com que a les seves homilies sempre feia política (d’un mateix signe), es pensava que fer la missa en valencià era fer política.
Per això és urgent el requisit lingüístic per als metges i també per als capellans.
La dona que volia confessar-se en valencià ho tenia molt clar, i tenia tot el dret del món a confessar-se en valencià. Perquè no són els fidels que han de parlar la llengua del pastor, sinó que és el pastor que ha d’aprendre la llengua del ramat.
Els capellans que, irracionalment i antipastoralment, exclouen el valencià a la litúrgia, haurien de recordar que Jesús parlava arameu, la llengua de Maria i de Josep, de Joan el Baptista i de la Magdalena, de Pere, de Jaume i de Joan. I no grec, la llengua de la cultura, ni llatí, la llengua de l’imperi.
