Ramon Corts: “La relació entre Pius XII i Franco no va ser tan fluida com ens va voler fer creure el dictador”

file (11)-min
Mn. Ramon Corts. | Cedida

El mes de març de 2020, mentre la pandèmia per coronavirus provocava el tancament d’espais públics a gairebé tot el planeta, a la Santa Seu s’obria la consulta als investigadors dels fons relacionats amb el papa Pius XII (1876-1958), emmagatzemats —fins aleshores amb clau— a l’Arxiu Secret del Vaticà.

Es va fer, però, amb un retard de dotze anys, ja que hauria d’haver passat el 2008, és a dir, cinquanta anys després de la mort del pontífex. “Això ha succeït, d’una banda, per la gran quantitat de material que hi havia i que calia desclassificar, i, de l’altra, per la qüestió hebrea”. És la justificació que en fa mossèn Ramon Corts, un dels catalans que millor coneix aquest arxiu, en referència a l’activitat desenvolupada per Pius XII pel que fa a la salvació i la defensa dels jueus durant el seu pontificat, des de 1939 fins al seu traspàs.

Arran d’aquesta actuació, mossèn Corts ha estat l’encarregat de prologar el llibre Pío XII y España según los archivos vaticanos (Editorial Balmes, 2023), de l’historiador valencià monsenyor Vicente Cárcel. Una obra que, d’entrada, “representa una oportunitat molt gran per als investigadors aquest període papal i que ens diu coses interessants, fins ara deconegudes, sobre com s’observava Espanya des del Vaticà mentre hi havia Pius XII”, puntualitza Corts.

Com sorgeix aquesta publicació?

S’ha d’inscriure en la tasca que fan totes les Esglésies nacionals presents a Roma, com ara l’espanyola, l’alemanya o la francesa. Cada episcopat hi destina uns investigadors a estudiar el pontificat de Pius XII. En el nostre cas, depenem de l’Església nacional espanyola de Roma, que ens ha proposat un pla quinquennal per fer recerca sobre Pius XII i, més concretament, sobre la seva relació amb Espanya. En el meu cas particular, amb l’aprovació de la Secretaria d’Estat i de l’Arxiu Apostòlic Vaticà, se m’ha demanat que en faci una investigació sobre els seus lligams amb Catalunya.

Quantes hores hi continua dedicant, a aquesta investigació?

Em desperto diàriament a les cinc de la matinada i em dedico a investigar fins a les deu del matí, aproximadament. A més, els meus viatges a Roma per complir amb els meus deures com a membre de l’Institut d’Història Eclesiàstica em permeten passar-hi més temps del que hi passava abans per poder investigar i, cada any, fer una publicació d’acord amb aquest projecte quinquennal.

En destacaria algun aspecte remarcable, de la nova publicació?

Aquest llibre és una primera aproximació i esdevé com una mena de guia. Si un investigador entra a l’Arxiu Apostòlic Vaticà, li pot suposar un esforç saber com fer la seva recerca, per bé que hi existeixen unes guies molt succintes. Per tant, amb aquesta publicació tothom podrà tenir una aproximació a tots els fons de l’arxiu referits a Espanya i, alhora, a les qüestions nacionals com podrien ser la catalana i la basca.

També ha trobat cartes creuades entre Pius XII i Franco, oi?

Sí. Però no per això ens hem d’esperar gaires sorpreses, de moment, pel que fa al contingut del material que ens estem trobant. No ho sembla, aparentment, més enllà del que la historiografia ja ha publicat. Així i tot, hi ha coses que ajuden a perfilar moltíssim les coses que ja sabíem i, fins i tot, a corregir-ne algunes, com ara la qüestió hebrea.

Com creu que va ser la relació entre tots dos?

A parer de la nostra investigació, no sembla que fos una relació tan fluida com ens va voler fer creure el dictador. Les cartes que es publiquen en aquest volum són interessants per observar la diferència entre el que ell deia i el que després realitzava. Això també es pot dir sobre allò que deien alguns polítics espanyols i sobre l’Església, que no era tan partidària del règim, tal com algunes fonts han apuntat.

Pius XII no tenia arrels feixistes.

Exacte. I va defensar una tradició demòcrata i cristiana, que més tard va continuar Pau VI. Un home amb aquesta formació podia mirar Franco amb certes sospites i, per això, va costar que Puis XII i l’Església el reconeguessin plenament. És per això que, amb motiu de l’elaboració del Concordat del 1953, les reticències eclesiàstiques es van fer evidents i es preferien uns acords diferents amb Espanya.  

I als seminaris, què s’hi coïa, als anys cinquanta?

He pogut veure que aleshores ja hi havia una conscienciació entre el clergat baix per aspirar a un altre règim, amb més llibertats i amb una Església menys lligada a una Espanya dictatorial. Hi havia un altre pensament.

El 1942, per exemple, el pontífex li demanava en una carta a Franco que no posés obstacles al cardenal Francesc Vidal i Barraquer per tornar a Espanya, però s’hi va negar.

És un gran tema, aquest. Jo ja coneixia aquesta qüestió per les meves investigacions a l’arxiu eclesiàstic de Tarragona i per altres publicacions que s’ha fet en aquesta direcció. Amb aquestes cartes que hem publicat s’aporta una visió important sobre la negativa absoluta que ja coneixíem del Règim al seu retorn, i posa de manifest novament la figura del cardenal català, que va morir sense poder tornar a casa seva.

Per tant, la Santa Seu pretenia reconduir moltes de les coses que passaven a Espanya, tot i les dificultats per aconseguir-ho.

Així és. La Santa Seu va transigir en moltes coses de la política franquista perquè, en el fons, volia reconduir-la cap a una política que tingués més en compte els drets humans i la llibertat. Vivia amb l’esperança de reconduir aquesta política cap a unes formes que portessin Espanya cap a una democràcia autèntica.

Al llibre també es revela que Pius XII va demanar amb freqüència indults al dictador, oi?

Sí, com ara dels sacerdots bascos i nacionalistes que estaven empresonats durant la dictadura. En aquest sentit, la Santa Seu va fer una obra extraordinària demanant aquests indults i intentant d’estar al corrent de la situació que vivien a les presons a través dels seus nuncis. A vegades, els indults eren concedits, però en la majoria de les ocasions no era així. D’aquí que s’afusellessin sacerdots catòlics pel seu pensament.

La política religiosa de Franco tenia elements de la de Miguel Primo de Rivera?

No es pot entendre l’una sense l’altra, sense dubte. Tot el que Franco va fer en relació amb l’Església va tenir lligams directes amb Primo de Rivera. Era un militar que l’admirava, i que va manifestar la idea d’una sola llengua, d’un sol estat i d’una sola religió. Tal com es diu en aquest estudi, la fe religiosa de Franco va estar supeditada per les seves raons polítiques, de manera que investigacions com aquesta ens permeten fer un judici acurat sobre la religiositat de Franco, però també dels seus ministres.

Quin paper desenvolupava, aleshores, l’episcopat català en aquest escenari?

Hi havia una unitat quasi general d’acceptació pel fet religiós en la política de Franco, però també hi havia discordança.

Hi havia dues tendències?

D’una banda, hi havia els més pròxims al Règim, com ara Benjamín de Arriba y Castro, Miguel de los Santos Díaz Gómara o Gregorio Modrego, i de l’altra, Justí Guitart i Vicente Enrique y Tarancón, que mantenen, ja des de l’inici dels seus ministeris pastorals, una actitud diversa dins l’episcopat català.

Llegir més sobre:

Altres temes:

Subscriu-te al butlletí diari de 'Flama'

Tota l’actualitat cristiana al teu correu

Flama al teu email

L’actualitat social i religiosa al teu correu

Lectures del dia