Per bé que mossèn Heriberto García Arias (San Francisco de Asís, Mèxic, 1988) hagi convertit les xarxes socials en el seu nou púlpit per anunciar el seu amor per Crist, aquest sacerdot reconeix que no és millor per la xifra de seguidors que hi tingui. Però la frenètica activitat que hi desenvolupa i la immensa quantitat de likes que s’hi emporta en cada publicació (gairebé no baixa dels 5.000) l’han atorgat el dret de ser una de les veus juvenils més influents del món en vincular els nous canals comunicatius amb els versicles i les lectures bíbliques. Aquest diumenge farà les seves maletes per marxar de Lisboa, on ha estat col·laborant com a comunicador durant la celebració de la Jornada Mundial de la Joventut. “Soc un sacerdot que també té por, però que vol respondre diàriament a la crida de Déu”, es defineix.
Aquesta setmana, a prop de 8.000 internautes els ha agradat una publicació seva a Instagram en què apareixia ballant amb un grup de pelegrins de la JMJ. I no ho feien pas malament!
En una Jornada Mundial de la Joventut s’ha de transmetre alegria, principalment. Aquesta, de fet, ha de ser la forma per apropar-se als joves des de l’Església, així eliminaran qualsevol rastre d’avorriment i de tristesa en els seus pensaments a l’hora de seguir la crida de Jesucrist. En relació amb el ball que comenta, no és una mena de contingut que hi acostumi a publicar de forma habitual, certament; m’agrada ballar i m’agrada transmetre-ho a les xarxes, però també sé que molta gent creurà que és una actitud massa exòtica si la fa un sacerdot (una persona que, a priori, ha de procurar actuar d’una determinada forma).
Sigui com sigui, en cada publicació hi transmet el missatge cristià —”una de les campanyes de màrqueting més notables de la història de la humanitat”, tal com el defineix el periodista Antoni Batista a Els portaveus de Déu— amb una naturalitat desbordant.
Tot i que van ser els primers que ho van fer i no havien rebut cap mena de preparació anteriorment, els deixebles de Jesucrist van rebre un gran missatge d’amor i, des del seu cor, van viure una transformació immediata com a comunicadors que els va canviar la vida. Tant ells com nosaltres, en ple segle XXI, estem cridats a desenvolupar aquesta tasca; després de rebre el tresor més gran que pot haver-hi és impossible no respondre conseqüentment.
Digui’m, com creu que s’ha de gestionar informativament una JMJ com la de Lisboa?
Principalment, amb moltíssima gent. Som centenars de voluntaris els que durant aquests dies hem estat al peu del canó irradiant JMJ pels cinc continents a través de tots els idiomes possibles perquè això fos l’epicentre del catolicisme, la porta que durant una setmana ha obert l’Església a tots els seus feligresos.
La monja i influencer Xiskya Valladares va dir en una entrevista a Flama que el papa Francesc sap bé com mantenir al marge els haters del catolicisme, sense donar-los gaire importància. ¿Què n’opina?
El rebuig no agrada a ningú, per descomptat. Però si jo faig un comentari sobre Jesucrist i considero que té un plantejament difícilment criticable, també hauré d’assumir que, malgrat que no m’agradin, hi pot haver comentaris de persones que el vulguin rebatre o negar. Això és així, i, per ser capellà, també has de tenir-ho present. Quan es transmeten els Evangelis, cal no caure en cap dels dos extrems que existeixen en aquesta situació: ni hem d’actuar per agradar a més persones ni hem de pretendre crear polèmiques.
Sovint se l’ha caracteritzat com un sacerdot que cuida molt la seva imatge física. En aquest sentit, creu que és important, aquesta qüestió, per evangelitzar?
La bellesa dels capellans és un tret que hauríem de tenir en compte, però fins a un punt determinat. Pot ajudar, lògicament, a fer arribar millor el missatge a les persones que t’escolten, però, en definitiva, siguem com siguem i independentment de com sigui el físic de cadascú, tots hem rebut la crida per comunicar la paraula de Déu.
És un bon mestre de comunicació, el papa Francesc?
És un mestre excel·lent, en aquest sentit. El seu discurs, articulat a través de la senzillesa —que surt sola del seu interior, sense floritures— i de la proximitat personal, arriba a moltíssima gent i atrapa. En aquest sentit, la comunicació no verbal del papa Francesc juga un paper clau en la construcció de la seva figura.
