Mossèn Francesc Xavier Pagès compta les hores que li queden per sortir en avió cap a Portugal. Ho farà dijous, quan la Jornada Mundial de la Joventut estigui a punt d’arribar a l’equador de la seva celebració. Mentre no arriba el moment, continua desenvolupant les seves tasques com a rector de la Parròquia Mare de Déu de la Medalla Miraculosa de Barcelona, i a més, com a director del Secretariat diocesà d’atenció pastoral a persones amb discapacitat de l’Arquebisbat de Barcelona. “Hi viatjaré amb maletes petites perquè no convé anar massa carregat”, indica. Si l’experiència és un grau, aquesta afirmació ha de prendre’s al peu de la lletra tenint en compte que aquest sacerdot ha estat present en totes les edicions de la JMJ celebrades al continent europeu des de l’edició de 1989, a Santiago de Compostel·la (“amb l’excepció de la celebrada a Toronto, el 2002, a la qual també vaig anar”).
Ens ha enviat una fotografia presa aquest dimarts. Pot explicar on està feta i qui hi apareix?
És una trobada de formació en què han participat alguns dels pelegrins que han anat a Portugal amb el suport de l’arxidiòcesi de Barcelona, aquest mateix matí. És a l’església de Barrio da Cruz Vermelha, situada a Alcabideche. Veurà com, asseguts al primer banc d’aquesta església, rodejats per desenes de pelegrins provinents de bisbats catalans, hi ha bona part dels discapacitats cecs, sords i físics que participen de la JMJ com a membres de la nostra pastoral.
Ja van marxar el passat diumenge, oi?
Exacte. Hi ha molts joves pelegrins catalans i això ens enorgulleix. Per exemple, des de Barcelona, en total, aquest cap de setmana van sortir cap a Lisboa divuit autocars plens com un ou!
Com podran gaudir dels missatges del papa Francesc les persones que, per les seves circumstàncies físiques, no ho podrien fer naturalment?
Gràcies a Déu, tot està pensat per resoldre això, també. El passat 20 d’abril, diverses representacions eclesiàstiques vam celebrar una trobada a Lisboa en què es van intercanviar postures al voltant d’aquesta qüestió, i li diré que a tots ells se’ls tractarà amb tota la proximitat del món. En aquesta ocasió, en comptes de tenir la possibilitat de gaudir d’intèrprets professionals, s’oferirà una interpretació amb llengua de signes internacional que apareixerà en una de les grans pantalles que tindran al davant.
Una mena d’esperanto en llengua de signes?
Així és. Però, a diferència de l’esperanto, un sistema no utòpic. Des de l’organització, es van comprometre a fer-ho així. Així i tot, nosaltres, per exemple, volem continuar acompanyant tots els nostres grups tot fent-los una interpretació amb la llengua de signes català (principalment, per als que encara no dominen el sistema internacional), tal com ho faran els italians, els francesos i molts altres que ja coneixem d’altres edicions de la JMJ.
En qualsevol cas, que Francesc s’adreci a ells en castellà, per als que també sàpiguen llegir els seus llavis, serà un valor afegit. ¿No ho creu?
Oi tant! Els que hem d’interpretar i mediar el seu missatge tenim aquesta sort afegida. A més, el seu llenguatge planer i gràfic, ple d’exemples i recursos, permet a tothom que se l’entengui a la primera.
On passaran les nits els grups de la pastoral?
Principalment, en aquelles cases de famílies d’acollida que s’han ofert voluntàriament.
Com es treballa aquesta atenció a les persones amb discapacitat des de les diòcesis, en general?
Si bé no va ser fins a la dècada de 1980 que aquesta sensibilitat va anar creixent progressivament, no ha estat fins fa cinc anys que aquesta realitat és plenament present en bona part de les nostres diòcesis. I això també inclou totes aquelles persones sordes que, tot i no tenir uns elements físics visibles a ulls de qualsevol que designin la seva discapacitat, han anat tenint des d’aleshores un encaix cada vegada més fort dins l’Església catòlica.
A títol personal, què espera com a novetat d’aquesta JMJ?
No té una especificitat concreta ni serà diferent de les altres edicions. Però el més important d’un esdeveniment com aquest no és allò que resulti innocador i diferent, sinó allò que torni a revifar una flama com pot ser la que s’acabaran enduent tots els pelegrins, els quals podran tornar a les seves llars entusiasmats i capaços de posar-se al servei de la societat per transformar-la.
