Quan falten poc més de dos mesos per a l’inici de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode, Luis Marín de San Martín (Madrid, 1961) viu dies de molta feina però també d’alegria pel fet de “poder participar en aquest moment tan bonic de renovació de l’Església”. Antic alumne del Col·legi Sant Agustí de Madrid, l’any 1988 es va ordenar en la capella d’aquella mateixa escola de mans del bisbe auxiliar de Madrid, Francisco José Pérez i Fernández Golfín. Després va estar en parròquies, estudiant espiritualitat i dogmàtica amb estudis a Roma.
Amb una llarga etapa també com a formador i professor, el religiós madrileny es va establir a la comunitat agustiniana de Roma l’any 2008. A la Ciutat Eterna va ocupar primer el càrrec d’Arxiver General de l’Orde de Sant Agustí, i des de 2013, els d’Assistent General del Prior General de l’Orde i president de l’Institut d’Espiritualitat Agustiniana.
L’any 2021 ho va deixar tot després de ser nomenat pel papa Francesc bisbe de Suliana i sotssecretari de la Secretaria General del Sínode. Des de llavors viu immers en “el gran desafiament” que és promoure la sinodalitat a l’Església, cosa fa amb evident entusiasme. “Les sorpreses del Sínode —diu a través d’una videoconferència des del seu despatx a la Via della Conciliazione— han de ser les sorpreses de l’Evangeli, les sorpreses de Crist, que ens treu dels nostres càlculs, rutines i falses seguretats i renova l’Església i a nosaltres en ella”.
¿Quina és i com funciona l’estructura de l’equip de la Secretaria General del Sínode?
La secretaria està presidida pel papa Francesc. Després hi ha el secretari general, el cardenal Mario Grech, i dos sotssecretaris, la germana Nathalie Becquart i jo mateix. A la plantilla de l’oficina som unes quinze persones, però al marge d’aquest grup fix, hi ha molta més gent que col·labora amb el sínode en diferents equips de treball creats per dur a terme tasques específiques. És com una xarxa interrelacionada, perquè si estem parlant d’una Església sinodal, no es tracta de dir als altres que han de treballar sinodalment, sinó que hem de començar per nosaltres mateixos. Per tant, hem de crear un estil de treball que sigui verdaderament sinodal, de discerniment i d’informació entre nosaltres, de col·laboració, d’avaluació, per anar dinamitzant i ajudar els altres. Tenim un equip molt bo, de gent realment implicada en la feina, i comptem també amb el suport del consell ordinari de la Secretaria General del Sínode, que són quinze bisbes nomenats pel Sínode anterior que representen a tot el món. Ens hi reunim cada cert temps, és l’organisme suprem que aprova els documents i marca les directrius.
Què es pot es pot esperar, d’entrada, de la pròxima Assemblea General Ordinària del Sínode, tenint en compte, entre altres coses, que serà el primer cop que hi participaran dones i laics amb dret a vot?
Ja ho veurem, de moment toca esperar. En qualsevol cas, haurem de restar oberts al que ens digui l’Esperit Sant, escoltar-lo verdaderament, perquè serà un moment de l’Esperit. Com diu el papa Francesc, “si no hi ha Esperit, no hi ha Sínode”. Per tant, s’ha de tenir en compte la dimensió espiritual: no es tracta només d’intercanviar opinions o de veure de quina manera unes idees triomfen sobre les altres, sinó més aviat d’aportar llum tots plegats mentre estem amatents a l’Esperit.
D’altra banda, vull remarcar que la sinodalitat fa referència a tota l’Església. En aquest procés de comunió i de col·laboració, i orientats a la missió, l’Assemblea General és un dels elements més importants per discernir com potenciar més aquesta sinodalitat, però cal recordar que ha sigut un procés iniciat des de baix, des de les mateixes parròquies, a través de les successives fases nacional, continental i universal. En aquest sentit, l’Assemblea serà un altre element més en aquest camí. Després la cosa continuarà.
“HEM DE CREAR UN ESTIL DE TREBALL QUE SIGUI VERDADERAMENT SINODAL, DE DISCERNIMENT I D’INFORMACIÓ ENTRE NOSALTRES, DE COL·LABORACIÓ, D’AVALUACIÓ, PER DINAMITZAR I AJUDAR ELS ALTRES”
Essent fonamentalment una reunió de bisbes, el papa Francesc ha volgut que en aquesta ocasió hi participi un grup significatiu de membres no bisbes. ¿Per què?
Per ajudar a discernir. La presència d’aquest grup de persones no treu el caràcter episcopal de l’assemblea, però ajuda a discernir. Es tracta que entre tots anem a sentir la veu de l’Esperit Sant, a veure què vol el Senyor de l’Església en aquest moment de la història, per a potenciar la comunió, desenvolupar la col·laboració i orientar-nos a la missió. Aquest és l’objectiu. El que sorgirà, no ho sabem. Però sí que sabem que l’orientació és cap a una renovació de l’Església, que sempre ha de renovar-se, perquè si no ho fa, envelleix, perd la força i se separa de Crist.
Cap a on ha d’anar aquesta renovació?
Aquesta renovació ens ha de portar cap a una Església més coherent i unida a Crist. I al mateix temps, cap a una Església que sàpiga portar l’Evangeli al moment present i afavorir una vivència de la fe coherent i radical; una Església orientada a la missió, a testimoniar l’Evangeli responent a les necessitats del món actual, amb la seva diversitat continents, de situacions, de cultures. Molta feina, eh?
Com ha sigut el procés d’elaboració de l’Instrumentum laboris (document de treball), que ha de guiar les reflexions de l’assemblea?
L’Instrumentum laboris s’orienta a l’Assemblea General del Sínode, però pot ser i ha de ser utilitzat per tota l’Església, ja que ens pot ajudar a tots en aquest camí. No ha nascut del no-res, sinó que és fruit d’un procés de relació entre les diferents etapes. Després de la fase diocesana, amb el material que vam rebre de totes les diòcesis i conferències episcopals, vam elaborar el document per a la fase continental, que havia de servir per guiar les reflexions a les diferents àrees geogràfiques on és present l’Església. Cada una d’aquestes regions, a les quals cal sumar el Sínode digital, ha fet una reflexió, un procés de discerniment, i ens ha enviat un document. Per tant, amb aquests vuit documents hem fet l’Instrumentum Laboris, tenint en compte que es tracta d’una eina, no un text tancat que ofereix solucions. El que es busca amb ell és sobretot orientar i obrir camins nous: això és el que diu l’Església universal i això és el que hem volgut reflectir en aquest document que, com podran veure, està ple de preguntes, és molt obert i buscar estimular el diàleg i el discerniment.
En dos anys de marxa, creu que hi ha hagut ocasió d’explicar bé i que la gent entengui que és això de la sinodalitat? Hi ha qui creu que, des del punt de vista comunicatiu, l’expressió “Sínode sobre la sinodalitat” no funciona. Què n’opina?
Crec que tenim diversos reptes. El primer ha sigut explicar de què es tracta, i el segon, acompanyar en tot aquest procés. Penso que la gent ja ha anat captant, perquè s’ha entès molt bé l’etimologia de la paraula sínode, que no és altra cosa que “caminar junts”. La fe cristiana és dinàmica: ningú pot dir que ja ha assolit la plenitud de la seva vida cristiana, o que coneix plenament a Crist i no necessita aprofundir-hi més. La fe és un camí en el qual anem avançant i progressant. Tampoc no podem dir que ja hem evangelitzat o que hem donat testimoni de Crist en tots els llocs possibles. Queda molt per fer, i això és caminar.
D’altra banda, la fe és comunitària, perquè és expressió de caritat: l’Església és comunitat, cos de Crist. No hi ha Crist sense Església ni Església sense Crist. Com diu el Papa, ningú se salva sol. I no és que sigui difícil salvar-se sol, sinó que no és possible. No pots salvar-te si no estàs unit a Crist i a l’Església. Llavors, la dimensió comunitària és essencial en una Església en què a vegades hi ha massa egoisme. Per això el repte és precisament caminar junts. De fet, sínode és sinònim d’Església. També hi ha la dimensió de procés: cal posar-se en camí, avançar, aprofundir, continuar endavant, tothom és benvingut, hi ha diferents velocitats, però aportarem tots el nostre granet de sorra i ajudar-nos els uns als altres.
“LA FE CRISTIANA ÉS DINÀMICA: NINGÚ NO POT DIR QUE JA HA ASSOLIT LA PLENITUD DE LA SEVA VIDA CRISTIANA, O QUE CONEIX PLENAMENT A CRIST I NO NECESSITA APROFUNDIR-HI MÉS”
Han hagut d’insistir molt en la idea que ningú està exclòs a l’Església?
En efecte, hem remarcat fins a la sacietat —i ho continuarem fent— que necessitem a tots i totes; l’Església és una família, la família de Déu, en la qual estem units per la caritat, per l’amor, i sempre respectant les diferències i els diferents papers: el pare és pare, la mare és mare, i els fills tenen cadascun la seva personalitat: el que compta és estar units i ajudar-se els uns als altres. Això és l’Església: una sola fe, un sol Senyor, un sol baptisme, i una pluralitat de maneres de ser. No és el mateix Amèrica que Àsia, Europa que Amèrica Llatina. La varietat és gran a l’Església: varietat de vocacions, el sacerdot és sacerdot, el laic és laic i ha de desenvolupar totes les seves potencialitats com a tal. Aquests són els aspectes en els quals hem hagut d’insistir aclarir, i acompanyar més. D’això es tracta. És un procés grandiós, preciós, en el qual cal paciència i perseverança. I sí, coincideixo amb vostè que un repte gran és el de la comunicació i la informació, no només al Sínode sinó també a l’Església. El missatge ha d’arribar, sense trair-lo, sinó d’adaptar-lo al món actual amb les paraules i les tècniques d’avui.
En aquest sentit, què els ha aportat el Sínode digital?
El Sínode digital ens ha ajudat enormement, ha tingut un gran èxit i ens ha permès prendre el pols a un món molt desconegut per nosaltres fins ara. Les xarxes socials són un instrument gran i bell d’evangelització.
En aquests dos anys (o gairebé) que han passat des que el Papa va convocar el Sínode, els més recelosos han tingut temps de començar a entendre aquesta aposta?
En primer lloc, cal treure moltes pors i fantasmes. Si hi ha problemes i dubtes, que ens ho vinguin a comentar: a la Secretaria General del Sínode estem disponibles per parlar amb tothom i aclarir tot allò que calgui. Dit això, també vull remarcar que a l’Església hi ha d’haver diferents sensibilitats, ni millors ni pitjors. Jo no vull una fotocòpia meva; el que m’enriqueix justament són les persones diferents de mi. Podem ser i pensar de formes diferents, tenir diferents cultures, educació, sensibilitat i opinions, però l’important és estar units, comprendre que sense caritat, sense amor, no hi ha cristianisme. L’Església no és un sindicat, un partit polític, sinó que és la família, el poble de Déu. Per tant, des d’aquesta unitat en la caritat, que ens falta, s’integren les diferències. Tothom és benvingut i està cridat a participar. Allò que es diu fora, diguem-ho a dins, parlem-ne.
Molts pensen que el clericalisme és encara un mal molt present a l’Església. Què n’opina?
El clericalisme cal erradicar-lo amb petits passos. El clericalisme és concebre l’Església com una piràmide de poder en què uns són més importants que altres, on uns fan tot i altres no fan res, i on l’ordenació sacerdotal és el que marca les diferències. Però no. L’Església és horitzontal i el sagrament més important és el baptisme, perquè ens enllaça a tots amb Crist i ens fa membres iguals de l’Església. No hi ha membres més rellevants que altres, tots som importants, però al mateix temps cadascú segueix la seva pròpia vocació. No es tracta de laïcitzar el clergat ni de clericalitzar el laïcat: seria absurd per part meva, per exemple, voler servir a l’Església com un laic, perquè no ho soc, llavors estaria traient la meva vocació. Altres tenen una vocació laical, i tenen tot el dret a participar de la vida de l’Església. En aquest sentit, hi ha una cosa molt bonica en aquests moments, i és que hi ha persones que per primera vegada s’han sentit escoltades a l’Església. I aquesta és una de les millors coses que pot passar, que la gent se senti valorada i sàpiga que la seva opinió compta.
“EL PAPA FRANCESC INICIA PROCESSOS FIANT-SE DE L’ESPERIT, COM VA FER JOAN XXIII AMB EL CONCILI VATICÀ II. ELL NO SABIA ON ENS PORTARIA L’ESPERIT, PERÒ SABIA QUE ERA EL QUE EN AQUELL MOMENT DEMANAVA EL SENYOR”
Aquest sínode és el millor llegat del pontificat del papa Francesc?
Crec que sí, ha sigut una aposta molt valenta i serà un dels llegats més importants llegats del Papa, perquè ens ha mostrat que cal estar oberts als nous camins que ens mostra l’Esperit, i a preguntar-nos que ens demana el Senyor en els temps d’avui. Això passa també per renovar les estructures, les formes, i potenciar allò que és essencial. Al mateix temps, remet a l’Evangeli i a l’Església primitiva: la sinodalitat està en les primeres comunitats. El Sínode també ens fa protagonistes de l’evangelització, ens mostra els reptes que tenim i posa de manifest que, com a cristians, hem de canviar moltes coses i anar cap a una major coherència. El Papa Francesc inicia processos fiant-se de l’Esperit, com va fer Joan XXIII amb el Concili Vaticà II. Ell no sabia on ens portaria l’Esperit, però sabia que era el que en aquell moment demanava el Senyor.
S’esperava feia deu anys una assemblea sinodal amb aquestes característiques?
Jo, sincerament, no ho podia imaginar i ha estat un veritable do de Déu. Malgrat l’enorme treball i els problemes que comporta, el procés sinodal m’omple d’entusiasme i agraïment perquè em fa experimentar la vitalitat i la joventut de l’Església. L’Esperit Sant sorprèn si ens deixem guiar per ell. Sempre. I aquest procés sinodal només pot comprendre’s i assumir-se des de l’Esperit. Però, això sí, cal assumir el risc i no posar obstacles. No es tracta d’un esdeveniment merament administratiu i burocràtic, sinó d’una experiència profunda de Crist viu unit a la seva Església: l’Església de l’escolta i el discerniment; l’Església de la unitat i la varietat; l’Església inclusiva, fraterna i acollidora; l’Església participada i corresponsable; l’Església dinàmica i missionera.
