Josep Gomis Martí (Montblanc, 1934) és un tòtem polític en passar gairebé 40 anys en càrrecs polítics. Així ho diuen tant els polítics novells com els veterans que busquen constantment en ell respostes a problemes del segle XXI, tot i que a casa seva, reconeix, “no es parla gaire de política”. Ni amb els seus quatre fills ni amb els seus cinc néts —dos dels quals, enginyers industrials, “són dues estrelles” després de treure els millors resultats acadèmics a la universitat i de ser premiats i becats contínuament per les seves aptituds. Amb motiu d’aquesta entrevista, seu a la sala d’estar de casa, sota un retrat seu pintat per la reusenca Magda Folch, per parlar de política. I per parlar, també, dels seus néts.
Creu que els seus néts, en els temps que vivim, manifesten una aproximació a la fe cristiana inferior a la de tres o quatre generacions anteriors a ells?
Sí, efectivament. És cert que han viscut la cultura cristiana a casa des de petits, però són més freds quant a la seva participació en ella. Per tant, noto que no viuen la religiositat tal com la vaig viure jo o tal com la van viure els meus pares.
Tot i això, els ha posat un llistó força alt.
Sí, això sí, no ho puc negar. Només cal veure com la casa dels meus avis materns rebia el nom de la casa dels capellans perquè sempre hi va haver molta afinitat per part de la família amb els sacerdots que passaven per Montblanc i rodalies, els quals, fins i tot, acollíem en temps de dificultats (sense anar més lluny, durant la Guerra Civil). El meu despertar com a ésser humà va ser allà, enmig d’aquesta situació.
Deu ser un dels polítics de la primera plana catalana del segle XX que més capellans van conèixer.
La meva mare era marjondoma d’un capellà molt estimat a la família, jo em vaig fer representant d’Acció Catòlica des de molt jove, vaig ser un dels tres professors seglars del Col·legi de la Mare de Déu de la Mercè de Montblanc, també amb altres sacerdots, com ara Joan Martí Alanis… Per tant, podríem dir que vaig conèixer-ne a molts, de mossens, i gràcies a això vaig adquirir una fe de la qual em sento afortunat.
També ha tingut a prop Francesc Badia, exveguer episcopal d’Andorra.
El meu oncle! Ara diré una cosa grossa: potser és la persona laica amb més valors cristians que he conegut. Tenia una moral extraordinària, era generós, s’entregava als altres, no crec que mai hagués mentit… Ha estat un gran exemple per a mi des d’un punt de vista humà, però també polític: va tenir una presència latent en la confecció de l’actual Constitució d’Andorra, aprovada el 1993.
Ja que ha tret el tema d’Andorra, parlem de qui va anar-ne al darrere i es diu que va protagonitzar intents de voler aconseguir el títol de copríncep. Parla amb Jordi Pujol encara?
Menys del que jo voldria. Sobretot des que va tenir el seu darrer episodi hospitalari. Però també ha estat una de les figures que més he respectat i admirat durant la meva trajectòria com a polític.
Com es gestiona el passat vital d’algú com vostè, ara que ja té la feina feta en aquest món i procura viure les seves últimes dècades de la millor manera que pot?
Ara gestiono la meva vida perdonant-me a mi mateix per no haver pogut fer aquelles coses que hauria calgut fer. Això m’ha permès obtenir molta pau interior, que he procurat convertir també en exterior, és a dir, en una relació pacífica amb els que m’envolten i m’han envoltat. Em miro amb fredor i amb certa crítica —que no faig pública— algunes de les actituds que vaig prendre durant el passat.
Els errors també hi són, en la política.
La noblesa de la política rau en la necessitat de crear espais per a la convivència. Tot allò que trenca la convivència és antipolítica. Quan els debats polítics es basen fonamentalment en parlar de l’adversari i destruir-lo, no s’està fent política, precisament. Per tant, en una frase li ho diré tot: en aquesta última campanya electoral per a les eleccions generals, no s’ha fet política, sinó negació de la política.
I un reconeixement de la mentida.
No es pot criticar per criticar, sense saber què hi ha al darrere. Un polític ha de tenir clares les quatre virtuts cardinals de Plató: justícia, prudència, fortalesa i temprança. L’assumpció i la pràctica d’aquestes quatre virtuts són suficients per ser un gran polític. I jo, en la solitud del despatx, vaig arribar a pensar-hi molt, en totes elles. Entenent, en aquest sentit, que la por de no saber-les gestionar bé hi podia rondar.
Quins valors es poden haver perdut pel camí?
Jo crec que el principal és la vocació de servei que hi va haver a partir de l’època en què els polítics espanyols feien la Constitució de 1978, i que s’està esfumant. Segur que n’hi deuen haver alguns altres.
És un bon polític, el papa Francesc?
Ho fa bé, francament, i juga un paper importantíssim en moltes de les missions que es planteja. Jo no soc dels que diu que els capellans no s’han de ficar en política: són lliures de poder dir, també des d’un escó qualsevol, allò que pugui ser correcte o incorrecte d’acord amb la doctrina de l’Església.
Els partits polítics saben fer millor autocrítica que l’Església?
Quan es destapa un afer negatiu d’un i d’altre constructe, la repercussió és forta en tots dos estadis, com es veu constantment. Partits i Església saben fer autocrítica, però ni tots els polítics són dolents perquè ho sigui un en concret, en un moment determinat, ni tots els capellans són dolents perquè ho sigui un, també, de dolent, quan tots els focus se centren en ell i en el mal que ha pogut cometre.
