Va ser l’encarregada, juntament amb Paul Beré sj, de la meditació d’obertura del Sínode sobre la sinodalitat i posteriorment membre de la Comissió Metodològica durant les succesives etapes del procés sinodal. Però no obstant això, Cristina Inogés no esperava en absolut ser escollida pel Papa Francesc per a participar a la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode, que se celebrarà a l’Aula Pau VI del Vaticà del 4 al 29 d’octubre d’enguany amb el lema ‘Per una Iglesia sinodal: comunión, participación y misión’. La trobada comptarà amb amb 370 membres i uns 50 auditors, i entre els participants hi haurà per primer cop 80 participants no bisbes —entre ells dones i joves— amb dret a vot. Conscient del moment històric que suposa el Sínode, la teòloga aragonesa reconeix que l’oportunitat de participar en aquest esdeveniment fa que la seva reflexió i la seva feina de molts anys assoleixi una projecció diferent.
Què podem esperar, en línies generals, d’aquest Sínode?
Un gran canvi ja s’està efectuant. Va ser una gran sorpresa, en el seu inici, que hi hagués una subsecretària dona, que hi hagués molts laics a les comissions, que es volgués sentir la veu de tot el poble de Déu… I els canvis continuen, com es pot veure. S’està fent visible una altra manera de ser Església, no pas una altra Església, que quedi clar. El que podem esperar és que tot el poble de Déu prengui consciència del seu lloc, no del seu paper, a l’Església i l’acció des de la corresponsabilitat que això comporta.
El document de treball conté desenes de preguntes que donen fe dels nombrosos reptes de l’Església en el món actual. Hi haurà temps per donar resposta a totes?
Les preguntes sorgeixen de tots els temes que s’han abordat i que han sorgit a la fase diocesana i a la fase continental del Sínode, així que aquest plantejament ens ve donat per tot el poble de Déu que ha volgut participar en les fases prèvies. També per aquells que no s’han sentit interessats perquè, en definitiva, també la no participació té la seva lectura. El pla de treball és molt intens, espero que puguem abordar tots els temes.
En aquests gairebé dos anys que han passat des que el Papa va convocar el Sínode, ha augmentat a l’Església la consciència de la necessitat de caminar junts? O dit d’una altra manera: els més recelosos han tingut temps de començar a entendre aquesta aposta per la sinodalitat?
La consciència de caminar junts no s’encomana de la nit al dia. Sobretot perquè requereix un desig profund de voler entendre que el canvi és necessari. Els recelosos, com diu vostè, continuen recelant, però més pel que comporta de pèrdua de poder. En realitat, el gran problema és estar disposat a perdre poder. I això costa molt. Si canviessin el plantejament i es fixessin més en la gran autoritat que guanyarien, potser veurien la sinodalitat d’una altra manera.
