A l’església Santa Maria de Blanes hi ha qüestions que preocupen tant o més que la lentitud del procés de nomenament del bisbe que esperen des de fa més de quinze mesos. Una d’elles és la delicada situació de l’economia parroquial, a la qual ha fet referència Enric Roura (Figueres, 1957) en una de les seves darreres reflexions setmanals per advertir que la forta disminució dels ingressos està començant a comprometre les finances de la principal parròquia d’aquesta localitat selvatana pertanyent a la diòcesi de Girona.
Què l’ha portat a tocar el tema econòmic a la reflexió del full parroquial?
Van ser els membres de la Junta d’Economia els qui em van advertir que l’any passat vam recular molt en l’aspecte econòmic i que estaria bé parlar-ne. Així que vaig pensar que era oportú fer-ho ara que ens trobem a l’estiu, l’època de l’any en què tenim més assistència a misses i les col·lectes són més boniques. De fet, el que guanyem a l’estiu, ens permet sobreviure a l’hivern.
En aquest aspecte, creu que influeix el fet que l’església estigui situada a dalt de tot d’un carrer que fa pujada?
Sense dubte, la situació física de la parròquia hi té a veure. Com que la nostra feligresia està conformada majorment per gent gran, a molts els hi fa ànsia de pujar fins aquí. Alguns em diuen que s’estimen més anar a missa a l’església dels Pins [Parròquia de la Sagrada Família], que és a peu pla i on poden aparcar bé el cotxe. Però al marge d’això, també hi té a veure les dimensions d’aquesta església: és un edifici gran, i per tant el manteniment és molt car. Avui, per exemple, ha de venir el lampista per fer la revisió dels llums de cara a la festa major. I quan ve, la factura no baixa dels 1.000 euros.
A la seva parròquia se celebren de mitjana uns 160 enterraments a l’any, i en aquests casos tan sols un 5% de les famílies donen alguna cosa. Creu que és per ignorància que la gent no acostuma a fer donatius voluntaris per aquesta mena de serveis?
D’entrada hem de dir que al bisbat de Girona fa cinquanta anys es van suprimir els aranzels (taxes per serveis parroquials). Per tant, no podem exigir cap import concret amb relació als batejos, casaments, enterraments o tràmits de documents. I si en alguna parròquia es fes, seria de forma abusiva. Dit això, en aquest sentit, la tipologia de persones que demanen serveis a l’Església és variada: en primer lloc, hi ha les que són conscients i que se senten moralment obligades a fer algun donatiu com a contrapartida als serveis rebuts. En segon lloc, n’hi ha que no tenen la qualitat humana suficient per a intuir que està bé donar alguna cosa i que fins i tot pot ser necessari. Finalment, hi ha altres persones que venen a molta cura de no donar res. És a dir, usen l’església per a les seves celebracions, però no l’estimen. En definitiva, la gent dona molt poc, però això jo ho havia constatat en les parròquies en què he estat anteriorment.
Veient aquesta situació, creu que anem cap a “una Església pobra i pels pobres”, com deia el papa Francesc?
L’Església és pobra i la gent no ho sap. Molts es pensen que l’Església és rica perquè tenim uns edificis grossos, però no saben el que costa de mantenir aquest patrimoni que ens ha llegat el passat, no n’és conscient.
“MOLTS PENSEN QUE L’ESGLÉSIA ÉS RICA PERQUÈ TENIM UNS EDIFICIS GROSSOS, PERÒ IGNOREN EL QUE ENS COSTA MANTENIR AQUEST PATRIMONI QUE ENS HA LLEGAT EL PASSAT”
Clar, però la gent veu el Vaticà o qualsevol catedral de qualsevol diòcesi i el darrer que pensa és això.
És cert, el Vaticà m’impressiona fins i tot a mi. I s’ha de dir que Jesús no hi entraria allà, i ni molt menys ordenaria construir tot allò. Però és clar, la història és la que és, i hem rebut un patrimoni que cada cop costa més de mantenir. Per això ens fan tant de mal aquestes campanyes mediàtiques sobre les immatriculacions, ja que hem conservat amb penes i treballs un patrimoni importantíssim, i ara, als mitjans, passem sovint per “espoliadors dels béns del poble”.
En tot cas, també hi ha parròquies que gaudeixen d’una situació econòmica favorable, no ho creu?
En efecte, en bona part gràcies a allò que comentàvem de la situació física. Per exemple, la parròquia veïna de Lloret de Mar, que és un temple únic, està al centre del poble i a peu pla, això facilita que hi hagi més volum de gent que acudeix a les celebracions, i no únicament els lloretencs sinó també els turistes que visiten la població.
Tornant a Blanes, quines són les opcions que s’imposen davant el panorama econòmic actual?
D’una banda, retallar despeses. Suprimir allò que considerem prescindible i mantenir tan sols la despesa imprescindible (amb el risc de realitzar un manteniment insuficient). D’altra banda, ens cal buscar maneres d’incrementar els nostres ingressos.
Tenen un grup de persones que donen a la parròquia una quantitat fixa (mensual, trimestral o anual), oi?
Sí, tot i que només són vuit els feligresos que fan aquesta operació. D’altra banda, també hi ha persones que de tant en tant fan un ingrés puntual que ens ajuda a mantenir-nos. Però més enllà d’aquestes fórmules de finançament, el problema és que venim d’un temps en què la nostra església ha viscut majoritàriament de les almoines i, sobretot, de les ajudes de l’Estat. Per tant, la mentalitat dels feligresos no és sentir-se corresponsables del manteniment del temple. Ho veus quan passes la bacina i t’hi llencen aquestes monedes de color de coure que en diem xavalla, i que no sumen gairebé res.
Han pensat en alguna manera concreta de millorar la situació?
Sí. D’una banda, voldríem potenciar les aportacions regulars dels feligresos, que ja estan domiciliades al banc i que ens van molt bé perquè ens permeten saber amb què comptem. En aquest sentit, els donants han de saber que les seves aportacions poden desgravar fins a un 80% en la declaració de renda de l’any següent. També hem contemplat la possibilitat de fer concerts benèfics, perquè quan es fan aquesta mena d’activitats sovint es pensa només en Càritas, sense tenir en compte les parròquies, que també fan un servei.
Què demanaria a la feligresia blanenca, en aquest context?
Que sigui més conscient que no tenim subvencions públiques, encara hi ha molta gent que es pensa que l’Estat ens manté i no és així. Potser les catedrals sí que gaudeixen de subvencions, però les parròquies no. Encara tenim sort del 0,7 % que percebem a través de l’assignació tributària, cosa que permet pagar sous dels capellans i del personal civil que treballa per a l’Església. En qualsevol cas, la gent ha de saber que l’església o la sostenim els que hi anem a missa, o no se sosté.
Per acabar, què diu el bisbe de Girona de tot això?
[Riu] No n’hem parlat.
Bromes a part. Dies enrere, el cardenal Omella treia ferro a l’assumpte enviant un missatge de tranquil·litat, però sembla que hi estan havent problemes seriosos per trobar un nou prelat per a la diòcesi. Què n’opina?
Aquí no saps què pensar, però fa l’efecte que alguna cosa falla en els mecanismes que intervenen en el nomenament de bisbes. Aquesta dilatació excessiva potser té a veure amb la disintonia entre la línia de Francesc i molts bisbes espanyols.
A Tortosa el procés de nomenament de Sergi Gordo ha sigut molt més ràpid.
A Tortosa sí que han fet via. El bisbe Sergi Gordo hauria estat un bon fitxatge per a Girona.
