Operada del menisc recentment i sense poder-se moure gaire, la monja Xiskya Valladares (Nicaragua, 1969) pot utilitzar igualment les eines necessàries —un telèfon mòbil i una actitud carismàtica— per fer allò que més li agrada, evangelitzar digitalment. Les xifres de seguidors al Twitter i al TikTok, les seves xarxes de capçalera, donen fe que hi té ressò (76.000 i 702.000, respectivament) i que domina el mitjà. Aquesta ha estat una de les causes per les quals el papa Francesc l’ha convidat a la XVI Assemblea Ordinària del Sínode dels Bisbes del pròxim octubre perquè hi participi amb 51 dones més de tot el món. “M’han deixat clar que, quan arribi aquest esdeveniment, no podré actuar com a influencer i hauré de limitar les meves publicacions, però alguna n’intentaré fer”, argumenta Valladares.
Té la doble nacionalitat, la nicaragüenca i l’espanyola. Però a les xarxes socials, no se’n necessita demostrar cap, de nacionalitat, per difondre-hi contingut com l’evangèlic.
Això és el més bonic de les xarxes: no hi necessitem cap mena de nacionalitat per ser-hi i per transportar-hi tota classe de pensaments religiosos. Això és així perquè no hi existeixen fronteres virtuals que ens prohibeixin establir vincles amb ningú. Per tant, pot ser més fàcil gaudir i compartir alhora la unió i la unitat de l’Evangeli sense cap problema, per bé que, a vegades, també s’hi generi una certa divisió.
Es refereix als haters del cristianisme?
Sí. Observi, en aquest sentit, com actua, davant d’aquesta situació, el papa Francesc: ho fa a poc a poc, però amb pas ferm. En cada aparició pública que fa, l’Església progressa i es converteix en un element més pròxim a l’Evangeli, a Jesucrist. No discuteix amb els que no volen dialogar, i això, òbviament, tomba els haters, els situa fora de joc.
Què es pot esperar del nou itinerari sinodal que arrencarà al Vaticà el pròxim mes d’octubre?
Confio que serà un període de molta reflexió i d’alta renovació. Hi haurà qüestions que rebran resposta, fins i tot aquelles que dificulten a moltes persones mantenir la seva fe. És possible que tot plegat no es pugui observar durant els primers mesos d’aquest nou recorregut sinodal i s’hagi d’esperar una mica més, però estic segura que serà un moment determinant per als cristians i per a l’Església catòlica.
La presència de dones en aquesta assemblea serà una fita per a l’Església?
És històric! Crec que algun dia entrarà als llibres de la història de l’Església.
La secretària de la Pontifícia Comissió Bíblica, Núria Calduch, va dir, en una entrevista a Flama, que el fet que algunes dones ocupin càrrecs dins l’Església és un signe que distingeix els passos endavant fets aquests últims temps i reforça aquesta institució en tota la seva complexitat. Què n’opina?
Que té raó. Conec la Núria Calduch perquè vaig ser-ne alumne, i sé que ho va dir amb convenciment. És una persona que em va inspirar molt i que admiro profundament. Les dones, com ella i com jo, estem vivint i protagonitzant processos històrics dins l’Església per accedir a determinats espais que només havien estat freqüentats per homes. És només el principi d’un procés que permetrà eliminar una actitud masclista (o part d’ella) que hi ha predominat durant molts segles.
Com ha anat el Sínode digital?
L’hem posat en funcionament uns 240 missioners digitals de tot el món i, amb el lema L’Església t’escolta, sabem que ha arribat a uns quants milers de persones, les quals ens van enviar centenars de propostes i suggeriments que posteriorment s’han traslladat al document de l’Instrumentum Laboris, el nostre actual full de ruta.
El papa Francesc sap que existiu, ara.
I que ho hagi expressat és un regal de Déu. Abans d’això, no existíem, a l’Església; ningú no parlava de nosaltres ni ens hi tenia en compte. Per tant, diu molt d’un papa com ell que hagi volgut fer aquest pas.
Creu que el papa també neda a contracorrent, com els salmons?
[Riu]. Totalment! És un salmó. I, per això, ha rebut crítiques. Però sap molt bé allò que fa.
Vostè és una dona inconformista?
Sí. Durant la meva vida he hagut de veure’m enmig de moltes situacions en què si m’hagués conformat amb allò que em passava no hauria acabat sent com soc ara. No ho veig malament; tot el contrari, és una cosa positiva. Gràcies a l’inconformisme es poden fer passes per avançar, des de l’Església, en particular, i des de la societat, en general.
Ho diu una dona que camina molt!
I, quan vaig viure a Sant Cugat del Vallès, ho vaig fer encantada tot recorrent els preciosos paratges de la Fageda d’en Jordà, del Montseny, de Besalú, dels pobles costaners de la Costa Brava… Uns espais que procuro visitar sempre que puc.
Tots els camins porten a Roma.
Exacte. I, en aquest cas, literalment!
