La Conferència Episcopal Espanyola va celebrar els passats 3 i 4 de juliol a la Fundació Pau VI la 28a edició del Curs en Doctrina Social de l’Església. Sota el títol “Els escenaris de la cultura de la trobada a Espanya a la llum de l’encíclica Fratelli tutti“, el programa d’enguany va abordar, a través de ponències i taules rodones, diverses aproximacions per promoure espais de trobada en l’àmbit de la doctrina social de l’Església. Un dels ponents va ser Xabier Gómez, frare dominic nascut a Azkoitia, Gipuzkoa, l’any 1970. Director del Departament de Migracions de la CEE des de febrer de 2021, el religiós basc, convençut que “el treball amb les persones migrants és un observatori que permet prendre el pols als desafiaments de la societat i de l’Església”, va dissertar sobre la necessitat de promoure comunitats acollidores i missioneres.
Com és la col·laboració entre el Departament de Migracions de la CEE i les diferents diòcesis de l’Estat?
El departament està al servei de les diòcesis a través de l’acompanyament, la coordinació i la promoció d’iniciatives que ens ajudin a treballar en xarxa, caminar junts i posar cares i projectes a la sinodalitat. El que intentem sobretot és ajudar a cada església diocesana a incloure una mirada transversal i un mode de concretar en els seus programes pastorals la resposta a l’acompanyament a les persones migrants; depenent també del context social i la realitat de cada diòcesi, ja que hi ha molta diversitat en el conjunt de l’Església a Espanya. En cada diòcesi mirem d’encarnar els quatre verbs que proposa Francesc: acollir, protegir, promoure i integrar.
Fa referència a la diversitat. En aquest sentit, s’entén que la realitat migratòria s’ha d’abordar de diferents formes perquè la situació no és la mateixa, per exemple, a la diòcesi de Girona que a la de Canàries.
Efectivament, però també hem de tenir en compte que, sovint, quan parlem de persones migrants, pensem només en les més vulnerables, però la realitat de la migració implica també la diversitat cultural: hi ha molts migrants que són de països europeus, migrants que no tenen problemes econòmics, com n’hi ha d’altres que busquen un futur millor. Per tant, hi ha diferències pel que fa al context social. Però el que és real és que a totes les diòcesis existeix una presència important de població immigrada i en totes hi ha una gran diversitat. I aquesta és la diversitat que hem d’aprofitar com a oportunitat per a la missió.
Pel que fa a les persones migrants més vulnerables, a aquells que estan arriscant la vida cada dia en rutes marítimes mortíferes per intentar arribar a Europa, quin ha de ser el paper de l’Església?
L’Església treballa una mirada integral i, per tant, cal ser conscients dels desafiaments que suposa, en primer lloc, les poques condicions de futur que hi ha als països d’origen. Aquesta és una realitat de la qual ens hem de fer càrrec i d’alguna manera tractar de promoure també que en aquells països es donin les condicions perquè les persones puguin escollir lliurement si migrar o no; aquest és un punt important. És necessari fer aquesta connexió, com recorda Laudato Si, d’una mirada més connectada amb tot el fenomen global de les migracions.
En segon lloc, hi ha la dificultat de les persones immigrades per viatjar a països on esperen poder fer un projecte de futur. Davant la manca de vies legals i segures per a migrar, molts han de recórrer a rutes molt perilloses i posar-se en mans de les màfies, o fer el camí pels seus mateixos mitjans assumint-ne els riscos; i aquest drama és conseqüència, en gran part, de la manca de vies legals i segures i de polítiques i lleis que busquin solucions més enllà d’aixecar murs a les fronteres. La mobilitat humana és una realitat global que va en augment a tot el món i que té moltes causes: mentre continuï havent-hi guerres, corrupció, fam, violència i impactes climàtics, la gent es continuarà desplaçant cada cop més.
També s’insisteix sovint en la idea que la baixa demografia a països desenvolupats fa necessària l’arribada de molta més gent. Què en pensa?
En efecte, necessitem que vingui més gent, però no podem fer una mirada reductiva de les migracions només perquè tenim una necessitat de mà d’obra, sinó que també cal acollir les persones perquè estan fugint de situacions terribles i de guerres com ara a Ucraïna o Sudan. A més, hem d’acollir sense fer diferències entre migrants o refugiats de primera categoria perquè són més pròxims a la nostra cultura o de segona perquè venen de continents més allunyats.
Quines característiques ha de tenir una bona acollida?
S’ha de treballar per implementar polítiques i lleis que facilitin la integració laboral i la inclusió de les persones en la vida social i, en el nostre cas, en la vida eclesial. La nostra missió en la pastoral de migracions és fonamentalment una missió evangelitzadora, que tracta de viure la diversitat des de la catolicitat; per tant, mirem les migracions com una oportunitat de revitalitzar la vida social i, al mateix temps, la de les comunitats d’Església; perquè en molts llocs, les famílies i les persones immigrades són les que precisament estan revitalitzant aquestes comunitats.
“LES MIGRACIONS SÓN UNA OPORTUNITAT DE REVITALITZAR LA VIDA SOCIAL I, AL MATEIX TEMPS, LA DE LES NOSTRES COMUNITATS ECLESIALS”
Com creu que es pot superar la indiferència amb què es mira la societat europea el drama d’aquells que intenten arribar al nostre continent per mar i de forma desesperada?
Crec que hi ha un enfocament deshumanitzador a l’hora d’oferir les notícies o a l’hora de llegir les dades, un enfocament que redueix aquest drama a estadístiques, sense posar l’accent en les històries personals i en els noms. Cal tenir en compte que cada vida que es perd al mar és una història personal amb un nom concret que deixa enrere una família que havia dipositat esperances en aquesta persona; una família que, per altra banda, moltes vegades no pot fer el dol per l’ésser estimat, ja que sovint ni tan sols es recuperen els cossos de les persones que moren. La indiferència se supera precisament recuperant aquesta dimensió de pensar en cada una de les persones com algú amb una història única. I en la mesura que siguem capaços d’obrir-nos a les històries de superació de tantes persones migrants, podrem transformar la nostra mirada i la consciència per despertar d’aquesta indiferència.
En aquest aspecte, els mitjans i els periodistes tenim molt a aprendre i a aportar, no ho creu?
Evidentment. També pel món de les comunicacions socials i del periodisme, les migracions suposen una oportunitat. En primer lloc, per fer un servei a la veritat i explicar les històries intentant desideologitzar, perquè un dels perills del món actual en relació amb les migracions és precisament fer-ne una instrumentalització al servei de la ideologia. I això també deshumanitza les persones. Penso que el repte pels professionals de la comunicació està a posar al centre la dignitat de la persona explicant més històries positives de superació en lloc d’insistir en aspectes negatius que, per altra banda, es donen tant en les persones immigrades i en la resta de la societat.
Creu que amb el problema de les morts al Mediterrani passarà una mica com amb l’Holocaust, un desastre humanitari que vuitanta anys més tard la societat es mira amb vergonya i preguntant-se que va fallar perquè passés una cosa així?
En aquest marc de defensa de la cultura de la vida en el qual insisteix l’Església, hi ha dos fronts que, amb el temps, ens faran adonar de les conseqüències de la nostra indiferència i de no haver tractat el tema com cal. El primer d’ells té a veure amb l’avortament que és una cosa que afecta la cultura de la vida en els seus inicis, i l’altre té a veure amb el drama de les migracions. Cada dia es produeixen pèrdues de vides humanes i no ens fa el mateix mal si són properes o desconegudes. Tinc l’esperança que, amb el pas del temps, la nostra consciència, lluny d’insensibilitzar-se i d’anestesiar-se, ens portarà com a mínim a demanar perdó pel que podríem haver fet i no vam fer. Perquè realment, està demostrat que quan es vol, quan hi ha voluntat política, es poden fer coses. Ho hem vist a Europa amb la gestió de la crisi dels refugiats ucraïnesos: hi ha possibilitats d’organitzar d’una altra manera els fluxos migratoris, i això és el que hem de fer.
Què destacaria del missatge del Papa d’enguany per a la Jornada Mundial del Migrant i el Refugiat?
Hi ha un punt inquietant quan es pregunta no només què hem de fer sinó què hem de deixar de fer. La pregunta ens ha de portar a reflexionar sobre allò que potser no estem fent bé i que no ajuda a posar al centre la dignitat de les persones i el bé comú. El missatge de Francesc ajuda a treballar aquesta mirada, que connecta les causes de les migracions amb tot el que ve després —trànsit, arribada, inclusió… Crec que Francesc ens ajuda a adonar-nos que les persones migrants, tant si decideixen quedar-se als seus països d’origen o decideixen migrar, han de ser en tot moment acompanyades, protegides, promogudes i integrades per l’Església.
