La classe de Kundalini ioga comença a l’escola Blanc yoga. Tres “Ong namo guru dev namo” profunds seguits de tres “Aad guray nameh, jugad guray nameh, sat guray name, siri guru devay nameh”. Les deu alumnes pronuncien els mantres d’obertura de l’espai de manera relaxada. Estan centrant-se en la classe que ha de venir. Buiden la ment de distraccions i pensaments. Somriuen.
Imma Mindán, mestra de ioga i directora de Blanc yoga, pregunta a les alumnes si saben què signifiquen els mantres que acaben de recitar: “Els mantres són paraules o sons sagrats que es repeteixen, normalment dites en sànscrit, en gurmukhi, en pali o tibetà, com a part de la pràctica espiritual; fan que ens centrem i que elevem la consciència, connectant-nos amb l’esperit o amb el diví”. N’hi ha, entre les assistents que observen pensatives la resposta. “És que això és com una església, és un centre on trobar pau, plenitud, llum”, descriu Imma Mindán.
Hi ha, doncs, similituds entre religions i pràctiques religioses. I en concret, hi ha mantres en el budisme, en l’hinduisme, en el sikhisme, el nembutsu japonès, el dhikr en la tradició islàmica, o en les classes de ioga. I, també, en el cristianisme.
Jaume Casassas, acompanyant d’Exercicis espirituals de Sant Ignasi, explica: “El cristianisme també utilitza oracions repetitives, i en aquest sentit, en alguns casos podrien considerar-se mantres perquè busquen asserenar la ment, predisposar el cos i el cor per a una escolta profunda i per a una relació íntima amb el Transcendent.”
‘Relats sincers d’un pelegrí rus’
Santi Torres, director adjunt de Cristianisme i Justícia, recomana: “Per saber més sobre els mantres en el cristianisme, suggeriria consultar el llibre Relats sincers d’un pelegrí rus al seu pare espiritual; me’l vaig llegir fa un temps a Clàssics del Cristianisme”. Xavier Melloni i el mateix Jaume Casassas coincideixen en aquesta pista.
Xavier Melloni, jesuïta i estudiós dels Exercicis espirituals de Sant Ignasi, diu: “Els Relats sincers d’un pelegrí rus al seu pare espiritual és un text extraordinari del segle XIX en el qual es relata la història d’un llenyataire que ho ha perdut tot i que s’entrega a la pregària incessant”. L’obra està basada en la tradició hesicasta dels monjos del Mont Athos i en els escrits de la Filocalia, “un recull de 1.000 anys de pregària de l’Església d’Orient”.
I és que, els mantres, en el cristianisme, els trobem sobretot a l’Església Oriental amb la repetició del Nom de Jesús, també coneguda com la Pregària del Cor: “Senyor Jesucrist, tingueu pietat de mi”. Casassas observa que aquesta és una de les pregàries més antigues del cristianisme, dels primers segles de l’Església. “Es repeteix contínuament, sigui amb els llavis o mentalment, amb un ritme pausat i tranquil, fins que un és portat per la mateixa pregària i s’abandona en Déu”, adverteix.
La historiadora Sònia Castaño afirma que la repetició rítmica de les paraules, juntament amb el ritme de la respiració, posa a qui la practica en un estat d’expectació. “Mitjançant aquesta pràctica —assegura—, l’ésser humà s’aboca en el ritme i té una altra experiència de la seva temporalitat, el ritme va creant un nou temps i un nou espai; tot està present en l’instant, tot és aquí i ara… entra, així, a participar del ritme còsmic i el temps deixa de ser lineal.”
La tercera manera de pregar de Sant Ignasi
Melloni explica que Sant Ignasi també parla en els Exercicis espirituals (EE) de la tercera manera de pregar. La tercera manera d’orar és que amb cada alenada o respiració s’ha d’orar mentalment, dient una paraula del parenostre o d’una altra oració: “Talment que es digui una sola paraula entre una alenada i una altra, i mentre dura el temps d’una alenada a l’altra, s’ha de mirar principalment la significació de tal paraula, o la persona a qui es resa, o la baixesa de si mateix, o la diferència de tanta altesa a tanta baixesa pròpia” (EE 258).
Melloni també recupera la repetició d’un nom de Deu en El núvol del no-saber, un text místic anglés del segle XV; i en la tradició popular: el rosari que té un repetició màntrica, així com les jacultòries, expressions breus que es deien a Déu.
Casassas recorda que la pregària cantada de Taizé també és màntrica perquè “són cants que ens obren al misteri de Déu… la lletra és curta i la música fàcil d’aprendre”. Aquestes característiques predisposen a qui prega a la interiorització i a l’escolta de la Paraula. I cantats amb altres en el transcurs de la pregària comuna: “Permeten que la nostra pregària se sostingui en el cant dels altres quan ja faig pauses i callo o quan no em sento en disposició de poder cantar”, diu Casassas.
Melloni afegeix: “Sobre els cants de Taizé, com a curiositat, diré que va ser un indi que va passar uns mesos allà, qui va suggerir que podien allargar més estona la repetició dels cants per arribar a un estat meditatiu”.
De la paraula recitada, al silenci
La recitació dels mantres o oracions repetitives són només una etapa dins del procés de la pregària, ja que l’objectiu final és que la recitació impregni tota la persona fins al punt que el cor la mantingui constant. Així doncs, és igual en quina activitat es trobi ocupada la persona, perquè la pregària es fa present.
John Main, monjo benedictí i mestre espiritual, fundador de la Comunitat Mundial per a la Meditació Cristiana (WCCM), apuntava a aquesta mateixa idea: la paraula feta silenci. Fa referència a la pràctica del silenci interior, més enllà de les paraules, on es pot experimentar una connexió més profunda amb la divinitat. La paraula és limitada, la seva repetició ens pot portar cap al silenci, on obtindrem un nivell més profund de consciència.
Casassas afirma que hi ha un moment, que a través de la repetició, el significat de les paraules s’apropien de tu: “Ja no és tan important el seu significat, sinó el que provoca en tu, la connexió íntima amb Déu, aprofundir en l’essència i en el secret que cada un de nosaltres guarda en el seu interior”. Aquest exercici del silenci no només es fa present a la WCCM. També en altres reconegudes escoles actuals com les de Pablo d’Ors, Franz Jalics, o Berta Meneses.
En conclusió, els mantres representen una pràctica comuna en diverses tradicions espirituals, incloent-hi el cristianisme, i ofereixen una via per centrar-se, elevar la consciència i establir una connexió íntima amb el diví. A través de la repetició rítmica de paraules sagrades, els mantres poden conduir-nos cap a l’expansió de la consciència i l’experiència d’un silenci interior profund.
