Deu entrevistats —cinc homes i cinc dones— analitzen la naturalesa que els ha envoltat durant la seva vida i donen peu a les 117 pàgines del llibre Natura sagrada (Editorial Claret, 2023), coordinat a quatre mans per Josep Gordi i Laura Mor, geògraf i periodista, respectivament. Com si cadascun dels dos tipus d’entrevistats hi representés Adam i Eva al Jardí de l’Edèn i cent disset fossin els metres que calgués caminar per arribar fins al cim d’una muntanya (com la de Montjuïc, amb aquesta mateixa alçada).
Però ni els entrevistats coneixen el paradís (a pesar que tant Lluc Torcal, prior del Monestir de Poblet, com Dídac Lagarriga, escriptor, editor i traductor, dos d’aquests entrevistats, en pensin el contrari) ni es tracta d’un llibre de rutes de muntanya, sinó d'”un intent de retratar la natura tal com la definia el filòsof Raimon Panikkar, és a dir, com un espai on viure millor el misteri o l’experiència de Déu“, sosté Gordi. Així és com cadascuna de les deu realitats que s’hi exposen atorguen més força i entitat a la idea que els dos coordinadors manifesten a l’inici de l’obra: “El lloc natural ha servit d’entorn per a temples, santuaris o ermites només per la seva força evocadora del diví“. Cadascuna, però, a la seva manera.
“Sempre m’he sentit més a prop de Déu caminant cap a un cim, que tancat en un lloc confortable”, opina el monjo Raimon Ribera. Per bé que tampoc calgui arribar a cap cim per accedir a una altra dimensió, tal com exposa, per la seva part, Jordi Font, professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i amant de l’escoltisme: “Quan un grup [d’escoltes] fa quatre o cinc dies de ruta, els pares ens diuen que els nois arriben canviats. Per què? Perquè el caminar transforma, ens canvia. Caminar més de dos dies afavoreix despullar-se de tot allò que és sobrer”, hi assenyala.
Però caminar per la naturalesa d’avui no és com fer-ho fa uns segles, avisa, per exemple, Gerard Costa, promotor d’activitats a l’aire lliure: “Hi ha cròniques d’historiadors llatins que expliquen com van viatjar al llarg de dos mesos sense sortir del bosc“, exposa Costa referint-se al paisatge, avui més urbanitzat, que denominem Europa. De la mateixa manera que tampoc és el mateix “arribar a peu a un santuari que fer-ho amb el cotxe”, en paraules de Sílvia Aulet, nascuda en un santuari i interessada pel turisme religiós.
El contacte corporal amb la naturalesa (que els lectors fan, inconscientment, passant les pàgines de paper), pot arribar a extrems com el que planteja la terapeuta Xènia Ros: “Quan estàs a quatre mil metres i davant teu només hi ha neu i cel, el cor queda despullat, ben obert, com les ales d’una àguila”, compara. I, d’altra banda, a altres extrems en què no només es rep quelcom, com el cas anterior, sinó que també es depura qualsevol mal: “En un parell de sessions [amb un xaman del Perú, estretament lligat a la naturalesa] em va xuclar el mal amb la boca i, certament, vaig notar que aquest marxava de dins meu, és a dir, de les meves costelles”, argumenta Maria Teixidó, especialista en Medicina Tradicional Amazònica.
Pel que fa a Catalunya, els dos coordinadors del llibre (que neix en el marc d’una col·laboració amb Catalunya Religió, que va publicar fins a 15 entrevistes amb aquesta visió ecosocial) han volgut centrar l’atenció en la tasca que es desenvolupa des d’Ecoparròquia, una xarxa de parròquies i comunitats cristianes ecosolidàries. Una proposta que, segons apunta Maria Bargalló, “vol crear petits itineraris de reflexió i pregària a la natura per fer com a comunitat, en silenci, amb una mirada profunda”, alhora que s’endinsa en la natura i en el mateix ésser humà, independentment d’allà on visqui, ja que, a parer de la budista Ani Kunga, “dins de nosaltres sempre hi ha un ermità que enyora la cova”.
