Aquest dijous, a les 18:30 hores, es presenta a la Llibreria Claret de Barcelona (carrer de Sicília, 410) el llibre Solitud. Set vides sense llar, editat per l’Editorial Claret. De la mà de la seva autora, la dissenyadora gràfica maresmenca Júlia Reina (1996), l’obra, amb elements artístics inclosos, pretén visibilitzar un col·lectiu present i, alhora, marginat: el de les persones sense llar. Així és com recull, a través de fotografies, il·lustracions i textos, el testimoni de set homes i dones que han viscut o viuen el carrer.
Després d’estudiar disseny gràfic a l’Escola Superior de Disseny i Art Llotja de Barcelona, Reina es va formar durant un temps a Belfast (a Irlanda del Nord) per continuar després especialitzant-se en art, fotografia i dibuix per nodrir la seva “ment curiosa“, tal com ella mateixa defineix. A més, considera que sempre ha tingut una especial sensibilitat envers les problemàtiques de caràcter social i mediambiental; una actitud adquirida, diu, per part dels seus pares (“un educador social i una pedagoga i logopeda”).
Sovint es diu que cal tenir una certa maduresa per saber observar el tema del sensellarisme.
Independentment de la meva edat i de la meva experiència, he tocat aquesta temàtica des de la completa ignorància, tot sigui dit. De fet, per accedir-hi, no he pensat massa en les meves condicions personals per fer-ho, plenes de limitacions, sinó en la decisió d’actuar sempre des de la humilitat i l’empatia, i no pas des d’una maduresa buscada. El producte resultant es pot considerar com una obra d’estil molt personal, i, alhora, un gra de sorra més en la tasca d’ajudar les persones sense llar a exposar-se públicament.
Quins són els seus referents artístics?
Un dels que més m’han influït ha estat Vincent van Gogh.
Un autor humil i pobre, com els protagonistes del seu llibre.
Sí, sí. També m’he interessat per Mark Rothko, Paul Gauguin, Pierre-Auguste Renoir, Frida Kahlo, René Magritte, Egon Schiele… Però cal destacar sobretot la influència rebuda per part de la dissenyadora i il·lustradora, nascuda a l’Aragó, Susana Blasco: la seva tècnica del collage em va inspirar, en el meu llibre, per reproduir la vida de les set persones de manera que no s’hi reflectís tan directament la seva identitat. I, després, el francès Fuzi i el seu Ignorant Style: ell em va fer veure que no cal maquillar amb floritures la cruesa de les paraules de les persones que viuen al carrer, tot fent-ho sense sensibilitats, sense censures, sense normes.
Per què creu que sensibilitzar el lector a través de l’art pot crear un cop d’efecte perquè observi la cruesa de la situació amb uns altres ulls?
Vivim enmig d’una cultura que és, per sobre de tot, visual. Per tant, la millor manera de captar l’atenció del lector és a través dels seus ulls. El meu art es presenta així i, quan arriba als ulls de qualsevol persona, pot continuar adoptant la mateixa forma o bé una altra, ja que és totalment subjectiu, des que neix al meu cervell fins que arriba a les persones. En aquest sentit, fer passar pel sedàs del subjectivisme una situació tan objectiva com la que es reflecteix en els testimonis del meu llibre és una tasca que permetrà fer seva, a cada lector, aquesta situació, que veurà i comprendrà tal com ell vulgui.
“no he pensat massa en les meves condicions personals per fer-ho, plenes de limitacions, sinó en la decisió d’actuar sempre des de la humilitat i l’empatia, i no pas des d’una maduresa buscada”
Com va entrar a les vides de les set persones que hi apareixen com a testimonis? Digui’m, van ser accessibles o va costar apropar-s’hi, a l’hora d’oferir-los participar?
El meu pare ja coneixia moltes d’elles per les seves tasques professionals i això em va ajudar força a accedir-hi. Van ser totalment accessibles i no van sentir que s’estava envaint en cap cas la seva privacitat: vam quedar diverses vegades, col·lectivament i individualment, i ens vam anar coneixent personalment, sempre des d’una posició força empàtica per part seva. I, així, es va anar teixint el projecte.
Hi haurà una segona part? O, més ben dit, creu que pot tenir una continuïtat?
La millor continuïtat que pugui tenir el llibre és la que sorgeixi des del mateix lector. Amb el llibre es presenten unes bases sobre el concepte del sensellarisme a la nostra societat perquè qui ho vulgui també pugui prendre una decisió rotunda i passi a l’acció, sentint-se, això sí, més pròxim a aquesta realitat.
