Des del març de 1936, quan va néixer al barri barceloní de la Bonanova, Maria Victòria Molins ha perdut el compte d’abraçades que ha rebut. O que ha fet: “Tot i que les abraçades ni es reben ni es fan, simplement sorgeixen, conviuen amb els éssers humans“, reconeix, a través del fil telefònic, hores abans de presentar el seu últim llibre, Abraçades —a les 18:30 hores, a la Llibreria Claret del carrer Sicília de Barcelona. Una obra que fa pocs dies va exhaurir les existències de la seva primera edició.
Ho farà acompanyada de la coordinadora de l’Hospital de Campanya de la Parròquia de Santa Anna de Barcelona, Rosario Iriarte, i del periodista Antoni Bassas, “amb els quals mantinc una molt bona amistat”, indica aquesta religiosa teresiana, la qual no dubta que els abraçarà quan es retrobi amb ells: “cal fer aquest gest sempre que es pugui, sigui quina sigui la persona que es tingui al davant”, sosté. Com diverses són, també, les formes d’abraçar algú: “La de la mare i el pare quan un nadó neix; la d’un malalt de VIH; la d’un pres que es troba engarjolat, o la que jo mateixa vaig rebre per part dels meus pares quan vaig fer-me monja”, argumenta Molins, que observa “una història darrere de cadascuna d’elles“, fins i tot amb un cert punt poètic, tal com ha volgut reflectir en el seu llibre.
Professora jubilada i guardonada amb la Creu de Sant Jordi (2016), Molins va creure oportú escriure el llibre després que l’animés a fer-ho mossèn Peio Sánchez, amb qui col·labora a l’Hospital de Campanya de Barcelona. Però també després del comentari que va rebre, per part del Nil, un nebot seu de sis anys, durant el confinament provocat per la covid: “¿Per què no volia parlar a través de les videotrucades, aleshores, el Nil?, em preguntava jo, fins que vaig rebre una resposta seva que em va fer veure-ho tot més clar: no volia abraçades de mentida, les preferia de veritat“, raona.
“Aprofitem, doncs, ara, aquest moment en què ja ens podem abraçar, perquè no sabem quan haurem de tornar a viure una altra pandèmia“, avisa, amb un somriure burleta, l’autora del llibre. I abans d’acomiadar-se telefònicament, per inèrcia i per fer efectiva la cordialitat d’una paraula “més utilitzada verbalment que materialitzada físicament“, llança una abraçada final: “¡Però de veritat, tot i la distància!”, afegeix.
