Al passeig de Sant Joan de Barcelona, la llum d’una casa s’ha mantingut encesa fins ben entrada la matinada durant els últims vuit anys. Mentre bona part de la ciutadania dormia, darrere d’una finestra, el diaca Aureli Ortín (Barcelona, 1943) ha dedicat les últimes nits a elaborar la seva tesi doctoral amb què ha volgut aproximar-se al pensament filosòfic de Joseph Ratzinger, el 265è papa de l’Església Catòlica Romana, i que defensava divendres passat, sota la direcció del teòleg Joan Martínez Porcell, a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull de Barcelona.
Va conèixer personalment el papa Benet XVI?
Als anys noranta, en una visita feta a la Santa Seu per part de la Conferència Episcopal Tarraconense, de la qual vaig ser vicesecretari, ens vam reunir amb representants de la Congregació de la doctrina de la Fe, que era presidida per ell, i vam gaudir uns segons de la seva salutació. Després, ja com a papa, vaig tornar a estar a prop seu a Castel Gandolfo amb motiu de la beatificació del metge i capellà Pere Tarrés. Per tant, podríem dir que sí.
Què ha conegut, de Benet XVI, més enllà de les etiquetes que s’atribueixen a figures com la seva?
Col·locar etiquetes és un acte relativament fàcil i, per això, aquesta actitud moltes vegades distorsiona la realitat. A pesar d’això, no hi ha dubte que va ser una persona riquíssima des d’un punt de vista intel·lectual i, en el vessant de la seva mirada filosòfica, es podria resumir que, per a ell, tota la filosofia grega anterior a l’existència de Jesucrist, principalment la d’Aristòtil i Plató, es va convertir després en el rerefons filosòfic del cristianisme. D’aquí sorgeix l’opció de reflexionar, en el si d’aquesta religió, des d’una raó determinada per acabar entenent la problemàtica de l’origen i el fonament de la realitat humana.
La seva filla Núria ha dit de vostè que té milions de llibres a casa seva i, per tant, és possible que hagi hagut de consultar-ne força per acabar elaborant una tesi doctoral de tantes pàgines. Però, digui’m, com ha compaginat un estudi com aquest amb el seu ritme de vida diària?
És una tasca difícil, certament, aquesta compaginació. Fa catorze anys que em vaig jubilar després de ser professor de secundària, per bé que mantinc les meves tasques com a diaca, i això em conferia un temps que ha estat determinant en aquesta activitat de formiga que he hagut d’emprendre per enllestir-la. El mateix Benet XVI ja avançava que l’estudi del cristianisme observat des de la filosofia representa una temàtica tan oberta que pot estar-se anys i pans donant-ne voltes sense trobar un acabament.
Però vostè l’ha trobat.
Mentre Déu ens pugui donar vida, ¡les capacitats de cadascú s’han d’anar posant en funcionament!
“per a Ratzinger, tota la filosofia grega anterior a l’existència de Jesucrist, principalment la d’Aristòtil i Plató, es va convertir després en el rerefons filosòfic del cristianisme”
Quan s’hi va posar per primera vegada, es plantejava haver d’acabar-ne llegint les memòries?
No. Tant les seves memòries com les biografies de Benet XVI exposen com, en renunciar al seu càrrec com a papa de Roma, fa deu anys, el seu desgast físic i mental ja era prou evident, i mantenen l’existència de dos components essencials dins la cúria romana, el diví i l´humà, sobre els quals han orbitat intents de canviar-ne el guió i de remenar els assumptes que en són propis, que catalogaria de tristos i secundaris. En aquest sentit, les seves obres completes, que s’estan editant de mica en mica a Alemanya i s’estan traduïnt en diversos idiomes, acabaran erigint la seva figura i la seva àmplia consideració teològica i filosòfica al lloc que els pertoca. Això és el que pretén la meva tesi doctoral quan es pugui publicar.
El temps posa les coses al seu lloc, com se sol dir.
La fe cristiana és un regal que hem rebut de Déu, però que està obert, també, a la reflexió, tant des del camp teològic com filosòfic: això dona peu a diferents postures que han de ser treballades i discernides adequadament, una cosa que porta temps, lògicament. Però de temps per aturar-nos i per reflexionar, precisament, ens en falta, en un temps com l’actual; ara es regeix gairebé tot per la immediatesa i l’explosió constant d’idees comprimides en espais de 140 caràcters, com passa al Twitter.
El llegat superarà el personatge, en aquest cas?
Jo crec que no; més aviat, aniran de bracet, l’un amb l’altre. El seu és un llegat bibliogràfic que l’ha convertit en un dels grans pensadors de l’Església, ajudant-lo a fundar la manera de ser d’aquesta, i, tot i fer poc temps de la seva mort, estic convençut que la seva mirada encara té moltes coses a dir-nos.
