Un cop començada l’entrevista, perdem el compte de les trucades que ha pogut rebre el telèfon que du a sobre el tècnic arxiver de l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. “Aquest aparell és com la centraleta de la història”, sosté graciosament l’historiador i arxiver Joan Maria Quijada (Barcelona, 1979), la veu del qual és la primera que respon les trucades que s’hi reben: algunes, amb la intenció d’inscriure’s als cursos que organitza contínuament l’entitat, però la majoria d’elles per esbrinar dades molt particulars del passat familiar de cadascú que només es poden trobar en algun dels 12.000 documents digitalitzats que té l’arxiu (“està de moda la genealogia“, assenyala). Aquest divendres, amb motiu del Dia Internacional dels Arxius, Quijada radiografia el funcionament d’aquest arxiu —”amb un nom que encara resulta difícil de pronunciar per qui no l’ha dit mai”— i fa un repàs dels gairebé vint anys que hi ha estat treballant.
Agafi’l, agafi’l.
La comoditat de tenir penjada al portal web bona part de la informació que custodiem, que data des del segle XIII fins a l’actualitat, permet a moltíssima gent no haver-se de desplaçar necessàriament fins aquí i investigar des de casa. Podríem estar parlant d’uns mil metres lineals de dipòsits amb documentació.
En què ha canviat l’arxiu des que hi va arribar, el 2005?
En moltes coses. Els ordinadors que hi teníem, aleshores, eren de segona mà, ja que van ser cedits per part del Palau Arquebisbal de Tarragona. Encara recordo com, en un únic document de text, s’escrivia allò que s’inventariava cada dia i poca cosa més. Tot i això, poc després va arribar un informàtic, que s’ha mantingut treballant a la casa fins fa poc temps, el qual va programar informàticament tota la gestió de l’arxiu perquè les tasques que hi desenvolupàvem (i que hi continuem fent) no fossin tan sols més assequibles, sinó també actualitzades als nous temps que ja corrien.
Però el pas més important que ha fet l’arxiu va ser el de digitalitzar-ne els documents.
Sí, a partir del 2008. Certament, ha sigut un gran pas! Estem a punt d’arribar als 13.000 documents digitalitzats i, per tant, el pulmó que ens ofereix tenir aquest núvol virtual que alimentem constantment representa una autèntica capacitat d’ampliar horitzons i noves maneres de treballar fragments del passat.
Si es vol buscar informació referent a un baptisme, un casament o una defunció d’alguna determinada època, només es trobarà aquí?
Sí, però només si aquesta informació va ser elaborada abans del 1871, l’any que totes aquestes dades es comencen a reproduir als registres civils, com encara passa. Per això, rebem tanta diversitat de públic: des d’estudiants fins a investigadors, passant per curiosos que s’atansen a la genealogia per conèixer millor d’on venen. Per exemple, saber quan i on va néixer el rebesavi d’algú ofereix moltíssimes pistes per aprofundir en branques familiars que es desconeixien: per això, respongui’m, ¿a qui li constataria que un parent seu va néixer a centenars de quilòmetres d’on viu, o que tenia un cognom diferent, si no és amb un document parroquial —i, per tant, oficial— que ho demostri?
És un banc de sorpreses!
Així és la història.
“el pulmó que ens ofereix tenir aquest núvol virtual que alimentem constantment representa una autèntica capacitat d’ampliar horitzons i noves maneres de treballar fragments del passat”
Des d’on reben les consultes al web?
De les prop de dues-centes visites diàries que es reben a través del web, aproximadament, les consultes provenen principalment de gairebé tota Europa (en especial, de França i d’Itàlia), però tampoc no es queden curtes les que es fan des dels Estats Units i des de països de l’Amèrica del Sud. En aquest darrer cas, per exemple, les sol·licituds que es reben destaquen, sobretot, perquè es pugui demostrar l’existència d’avantpassats que van néixer a Espanya amb l’objectiu d’obtenir la nacionalitat espanyola.
Per tant, fan molt més que emmagatzemar informació del passat.
Els arxius són la part més desconeguda del patrimoni cultural que puguem tenir, a diferència dels museus i els centres d’interpretació històrica, on les funcions són unes altres. ¡Són una mena de forat negre! En general, es desconeix què es fa, en un arxiu: s’hi diposita material en un moment determinat per qüestions de comoditat i tranquil·litat, però fins que no arriba el moment en què allò pugui resultar rellevant no es podrà generar una valoració justa i objectiva envers la importància de la seva existència.
