Aquest dimecres, el papa Francesc ha pronunciat la setzena catequesi sobre el zel apostòlic dedicat a la passió per l’evangelització. Ho ha fet a la plaça de Sant Pere del Vaticà, davant les relíquies de la patrona universal de les missions, Santa Teresina de l’Infant Jesús (1873-1897) i els seus pares. Enguany se celebra el 150 aniversari del naixement d’aquesta santa a la qual Francesc, segons ha dit, té intenció de dedicar-li una Carta Apostòlica.
Text audiència general
Estimats germans i germanes, bon dia!
Són aquí davant nostre les relíquies de Santa Teresa del Nen Jesús, patrona universal de les missions. És bonic que això passi mentre estem reflexionant sobre la passió per l’evangelització, sobre el zel apostòlic. Avui, per tant, deixem-nos ajudar pel testimoni de Santa Teresina. Ella va néixer fa 150 anys, i en aquest aniversari tinc intenció de dedicar-hi una Carta Apostòlica.
És patrona de les missions, però mai no va estar en missió. Era una monja carmelita i la seva vida va estar sota el signe de la petitesa i la feblesa: ella mateixa es definia “un petit gra de sorra”. De salut fràgil, va morir amb només 24 anys. Però encara que el seu cos estava malalt, el seu cor era vibrant, missioner. Al seu “diari” explica que ser missionera era el seu desig i que volia ser-ho no només per alguns anys sinó durant tota la vida, és més, fins a la fi del món. Teresa va ser “germana espiritual” de diversos missioners: des del monestir els acompanyava amb les seves cartes, amb la pregària i oferint continus sacrificis per ells. Sense aparèixer intercedia per les missions, com un motor que, amagat, dona a un vehicle la força per anar endavant. Tot i això, sovint no va ser entesa per les germanes monges: en va obtenir “més espines que roses”, però ho va acceptar tot amb amor, amb paciència, oferint al costat de la malaltia, també els judicis i les incomprensions. I ho va fer amb alegria, per les necessitats de l’Església, perquè, com deia, s’escampessin “roses sobre tots”, especialment, sobre els més allunyats.
Ara, em pregunto, tot aquest zel, aquesta força missionera i aquesta alegria d’intercedir, d’on arriben? Ens ajuden a entendre-ho dos episodis que van succeir abans que Teresa entrés al monestir. El primer es refereix al dia que li va canviar la vida, el Nadal del 1886, quan Déu va obrar un miracle al seu cor. A Teresa li quedava poc per fer catorze anys.
Sent la filla més petita, a casa era mimada per tothom. En tornar de la Missa de mitjanit, el pare, molt cansat, no tenia ganes d’assistir a l’obertura dels regals de la filla i va dir: «¡Sort que és l’últim any!». Teresa, de caràcter molt sensible i propensa a les llàgrimes, es va sentir malament, va pujar a la seva habitació i va plorar. Però ràpid es va refer de les llàgrimes, va baixar i plena d’alegria, va ser ella qui va animar el pare. Què havia passat? Que, aquella nit, en què Jesús s’havia fet feble per amor, ella es va tornar fort d’ànim: en pocs instants havia sortit de la presó del seu egoisme i del seu lament; va començar a sentir que “la caritat li entrava al cor, amb la necessitat d’oblidar-se de si mateixa” (cf. Manuscrit A, 133-134). Des de llavors va dirigir el seu zel als altres, perquè trobessin Déu i en lloc de buscar consolació per a si es va proposar «consolar Jesús, fer-lo estimar per les ànimes», perquè –va anotar Teresa, doctora de l’Església– «Jesús està malalt d’amor i […] la malaltia de l’amor només es guareix amb amor» (Carta Marie Guérin, juliol 1890). Aquest és el propòsit de totes les seves jornades: «fer estimar Jesús» (Carta a Céline, 15 d’octubre de 1889), intercedir pels altres. Va escriure: «Volgués salvar les ànimes i oblidar-me per ells: voldria salvar-los també després de la meva mort» (Carta al P. Roullan, 19 març 1897). Més d’una vegada va dir: «Passaré el meu cel a fer el bé a la terra».
El seu zel, a l’exemple de Jesús bon Pastor, estava dirigit sobretot als pecadors, als “allunyats”. Ho revela el segon episodi. Teresa va saber d’un criminal condemnat a mort per crims horribles, Enrico Pranzini: considerat culpable del brutal homicidi de tres persones, estava destinat a la guillotina, però no va voler rebre el consol de la fe. Teresa ho va prendre molt de debò i va fer tot el que va poder: resa de totes les formes per la seva conversió, perquè qui, amb compassió fraterna, anomena «pobre desgraciat Pranzini», tingui un petit signe de penediment i faci espai a la misericòrdia de Déu, en què Teresa confia cegament. Va tenir lloc lexecució. L’endemà Teresa va llegir al diari que Pranzini, poc abans de recolzar el cap al patíbul «es va tornar, va agafar el crucifix que li presentava el sacerdot i va besar per tres vegades les seves nafres sagrades!». La santa comenta: «Després la seva ànima va voler rebre la sentència misericordiosa d’Aquell que va dir que hi haurà més alegria al cel per un sol pecador que es converteixi que pels noranta-nou justos que no necessiten convertir-se» (Manuscrit A, 135) .
Aquesta és la força de la intercessió moguda per la caritat, aquest és el motor de la missió. De fet, els missioners, dels quals Teresa és patrona, no són només els que fan molt de camí, aprenen llengües noves, fan obres de bé i són molt bons anunciant; no, missioner és qualsevol que viu, on és, com a instrument de l’amor de Déu; és qui fa de tot perquè, a través del seu testimoniatge, la seva pregària la seva intercessió, passi Jesús. Aquest és el zel apostòlic que, recordem sempre, no funciona mai per proselitisme o per constricció, sinó per atracció: no es torna cristià perquè sigui forçat per algú, sinó perquè és tocat per l’amor. A l’Església, abans que molts mitjans, mètodes i estructures, que de vegades distreuen del que és essencial, necessita cors com el de Teresa, cors que atrauen l’amor i apropen Déu. Demanem a la santa la gràcia de superar el nostre egoisme i la passió d’intercedir perquè Jesús sigui conegut i estimat.
