José Braojos, voluntari de Santa Anna: “El sensellarisme va en augment i no tindrà aturador si no fem res per evitar-ho”

jordpacheco
José Braojos, voluntari de Santa Anna.

El període de confinament forçós a què es va veure abocada la societat durant la pandèmia de covid va posar de manifest l’extrema vulnerabilitat de les persones que vivien en situació de carrer. Així, mentre bona part de la societat vivia amb gran inquietud i perplexitat aquella situació sense precedents, poques persones es van aturar a pensar en aquells qui no comptaven amb l’aixopluc d’una llar. Una d’elles va ser José Braojos, aficionat a la fotografia i voluntari de l’Hospital de Campanya de Santa Anna.

Conscient que “un fotògraf ha de tenir la capacitat d’avançar-se als esdeveniments per poder intuir l’oportunitat de fer una bona fotografia o reportatge”, Braojos va sortir al carrer amb la seva càmera per immortalitzar allò que en aquells dies quedava al marge de totes les mirades. Ara recull aquella experiència en una exposició anomenada ‘Presbícia social‘ que es podrà visitar al Centre de Gent Gran Cirerers, de Sant Cugat, del 7 de juny al 4 de juliol.

Com va sorgir la idea d’aquest reportatge fotogràfic?

Durant el confinament em vaig adonar que, mentre la societat estava centrada en altres coses, la gent que es trobava en situació de carrer estava passant per una situació molt complicada i patint un boicot molt dur. Així que vaig decidir posar el focus en la situació d’aquest col·lectiu, que coneixia prou bé gràcies a la meva experiència com a voluntari de l’Hospital de Campanya de Santa Anna. Van ser mesos molt difícils per totes aquelles persones i ningú no els ho va posar fàcil; fins i tot la policia les multava per estar al carrer, quan en realitat no tenien on ficar-se. A més, la gent pensava que eren una font de contagi i evitaven qualsevol mena de contacte.

Què és el que vostè anomena ‘presbícia social’?

Anomeno ‘presbícia social’ a la capacitat dels ciutadans corrents de no veure, no acceptar, no ajudar, no col·laborar i no interessar-se per altres iguals, tot i tenir constància de la seva alta i evident vulnerabilitat.

Per què creu que ens costa tant mirar a la cara de les persones sense llar?

Ara sentim a parlar molt del terme ‘policrisi’: crisi energètica, alimentària, geopolítica, la guerra a Ucraïna, la pandèmia… però fa molt de temps que patim una enorme crisi moral com a societat. La gent, en general, tenim por a allò que és desconegut, vivim de forma individualista i abocats al consum; això ens ha portat a oblidar-nos dels qui no tenen res i viuen al nostre costat. El sensellarisme és un greu problema que va en augment i no tindrà aturador si no fem res per evitar-lo.

L’exposició es diu ‘Presbícia social’ perquè, com en el cas de la presbícia, sabem que hi ha un problema, però no el veiem clar i no fem res per intentar saber més sobre aquesta realitat. La gent en general té por a allò que desconeix, viu instal·lada en la comoditat, i no té interès a esforçar-se pels altres. Si no fem l’esforç per conèixer la situació i tractar aquest tema en comunitat, anirem a pitjor.

Una de les imatges de l’exposició ‘Presbícia social’.

Quina radiografia fa del sensellarisme a partir de la seva experiència?

Tenim dos tipus de persones en situació de carrer: d’una banda, les que pateixen pobresa extrema o tenen greus problemes vitals importants que els han abocat a aquesta situació. D’altra banda, hi ha aquells menors que entren al país de forma irregular i que un cop compleixen 18 anys, se’ls denegua l’asil i es converteixen en fantasmes dins la nostra societat, perquè no poden treballar ni fer res més enllà d’intentar sobreviure. Si volem que uns i altres siguin part de la societat els hi hem d’oferir oportunitats per acollir-los entre nosaltres com Déu mana.

Què es podrà veure en aquesta exposició fotogràfica documental?

Es podran veure unes noranta fotografies en blanc i negre fetes durant el confinament. A més, també es podran llegir comentaris i informació compilada durant aquells mesos per mostrar amb dades objectives la situació que intento descriure amb les imatges. Però a banda de mostrar aquesta realitat concreta, l’objectiu és fer que cada visitant de l’exposició pugui reflexionar i pensar si pot fer alguna cosa més del que estan fent per ajudar a millorar la qualitat de vida dels qui més ho necessiten.

Des de quan practica la fotografia?

Sempre m’ha agradat la comunicació visual, vaig provar amb la pintura, però no era el meu fort. Al final vaig trobar la fotografia fa uns deu anys i va ser tot un descobriment. Trobo que és una molt bona forma de comunicació, impactant, i amb la qual, amb poca cosa, es pot dir molt. El que m’agrada és el fotoperiodisme de carrer, fotos que diuen coses més enllà de la imatge pura; i m’agrada perquè la tècnica no és el més important, sinó el missatge.

Altres temes:

Subscriu-te al butlletí diari de 'Flama'

Tota l’actualitat cristiana al teu correu

Flama al teu email

L’actualitat social i religiosa al teu correu

Lectures del dia