L’abat del monestir de Santa Maria de Poblet, el pare Octavi Vilà, cedeix un telèfon mòbil a Borja Peyra Almunia (Barcelona, 1979), un dels dos monjos més joves de la comunitat —tots dos de 44 anys— i present des de fa tretze anys, perquè pugui atendre aquesta entrevista. Un cop s’acabi, l’apagarà i l’haurà de tornar.
Tercer de cinc germans i llicenciat en Filosofia, fra Borja ni acostuma a concedir entrevistes (“fins ara, m’he n’he sabut escapar bé”, sosté) ni consulta gaire els diaris que arriben al monestir cistercenc. Després de donar classes a l’Escola de Sant Jaume de la FEP (Fundació d’Escoles Parroquials) de l’Hospitalet de Llobregat i de passar uns mesos al costat de Teresa de Calcuta a Etiòpia, va trucar a la porta del monestir perquè “volia experimentar la necessitat de viure la fe de manera radical però, alhora, silenciosa, amagada i discreta“.
Hi ha ben poca informació sobre vostè, a Internet. Ha sabut passar desapercebut.
De fet, és una forma molt meva d’entendre la vida contemplativa, però en faré una excepció, ¡i tant! [riu].
Per la gravetat de la seva veu s’entén que sigui l’encarregat del cor.
Vaig acabar sent responsable del cor dels monjos per una concatenació de circumstàncies i, si bé no tinc cap formació musical anteriorment a la meva entrada monàstica, sempre he entès que el cant espiritual és un element importantíssim en el si de la comunitat i que convenia fer esforços perquè això continués sent així. Però, com tots els altres, m’ocupo de moltes coses més: també soc el mestre de novicis i l’encarregat de cuidar l’hort i els camps que tenim.
Què fa el mestre de novicis?
Principalment, ajudar a discernir continguts en el pensament de les persones que arriben al monestir creient i dient que han de ser monjos. Per la seva pròpia experiència vocacional, el mestre de novicis les ajuda a saber —això sí, sense una exactitud total— si la crida que elles han sentit és cosa de Déu o no ho és. La vocació és quelcom molt misteriós en els éssers humans i, per això, el seu encàrrec no és esbrinar si els futurs aspirants a monjo en tenen o no a primer cop d’ull, sinó veure allò que els ha portat fins aquí.
I, a vostè en particular, què li aporta la filosofia que ha estudiat en la seva experiència de clausura?
L’avantatge de la meva relació amb la filosofia des d’un punt de vista acadèmic és que m’ordena el cap quan llegeixo les Sagrades Escriptures i em permet rebre la informació dels seus textos de manera objectiva. En canvi, l’inconvenient que hi existeix és que m’he hagut de desempallegar dels vicis de voler entendre-ho tot, ja que això, aquí, no és així: la raó no és el criteri principal de les coses, passa a un segon pla i queda il·luminada per una acceptació prèvia, molt més profunda i que, de fet, sustenta la mateixa raó.
Per la seva edat, vostè es troba més pròxim als joves que els altres vint-i-dos monjos de la comunitat. De fet, ha coordinat algunes intencions del Monestir de Poblet per obrir-se a ells. És així?
Sí, així ho hem anat fent aquests últims anys, ja que el públic juvenil hi ve de visita, al monestir, però, quan marxa, acaba sabent ben poc sobre allò que li podem aportar. Com si fos una mena d’experiment, ara fa uns anys vam posar en funcionament un programa de pocs dies per integrar diversos joves en la nostra vida normal, però potser no vam saber trobar-ne la fórmula adequada perquè van acabar esgotats a causa de l’exigència dels nostres rituals. En qualsevol cas, tant els que s’apropen aquí com els que no ho fan han de tenir una mentoria que els pugui anar posant llum en el seu camí perquè, en un món de tants canvis i de tantes dificultats com l’actual, esbrinin millor allò que el seu cor els demana.
Diu que llegeix poc la premsa, però no deu viure aliè al que succeeix al món.
Tal com ens convida a fer tota la tradició monàstica, els monjos experimentem les problemàtiques que pugui tenir l’existència humana en el nostre cor, prescindint dels fenomens i anant a l’essència de les coses. Si bé és cert que vivim altres problemàtiques, com ara les dificultats que comporta mantenir un equilibri psicològic per portar endavant una vida honesta i sincera, aquestes ens permeten palpar el patiment que es viu a la resta del món; experimentant el patiment en la nostra pròpia vida, independentment d’allò que l’hagi generat. ¡Ara entendrà per què li dic que llegir els diaris tampoc ens pot ajudar gaire, en aquest aspecte!
“els monjos experimentem les problemàtiques que pugui tenir l’existència huamana en el nostre cor, prescindint dels fenomens i anant a l’essència de les coses”
No seria ben bé com una fugida del món, sinó com un accés més genuí al sentiment dels humans.
Allò que passa al món, i, en especial, el patiment que pot experimentar qualsevol persona, és el reflex d’allò que hi ha al cor dels éssers humans. Per això, els monjos i les monges ens trobem en la mateixa lluita que, per naturalesa, viu tothom, a pesar de fer-ho immersos en la contemplació.
El lema de la jornada Pro Orantibus que se celebra aquest diumenge reclama cercar l’esperança fent-ho, també, escoltant els monjos i les monges. En aquest sentit, l’escriptora nord-americana Rebecca Solnit ha escrit que l’esperança és un do innat que es reflecteix en els petits guanys socials que puguin sorgir en contra d’una sensació de derrota generalitzada. Ho comparteix?
¡Però no es confongui amb les petites victòries, ja que poden acabar sent, passat el temps, l’aparença d’un progrés tan sols imaginat! L’esperança, doncs, sorgeix de l’experiència viscuda des del misteri del Crist ressuscitat, independentment de fonamentar-la en coses que puguin fer els éssers humans.