Catalunya és terra de relíquies: a Lleida, per exemple, va haver-hi un dels primers bolquers amb què es va embolcallar el Nen Jesús, desaparegut durant la Guerra Civil; a Tàrrega, en canvi, dues de les 72 espines de la corona amb què es va infligir martiri a Jesús; a Barcelona, un ribot de Sant Josep, un objecte portat des de Terra Santa i venerat pel gremi de fusters de la ciutat. Són tres dels casos que recull Reliquiae sanctorum in Catalonia, revista bimensual i gratuïta sorgida l’any 2020 i que compta amb més de 400 subscriptors d’arreu de les diòcesis de parla catalana encuriosits per les relíquies que hi ha (o hi ha hagut) a casa nostra. Joan Arimany Juventeny (Manlleu, 1966), n’és el director i maquetador.
D’on sorgeix la idea de fer una revista gratuïta i digital sobre aquesta temàtica?
Tot plegat sorgeix del treball que vaig haver de fer per acabar el grau d’Humanitats que vaig estudiar, cap al 2008, i, després d’això, ha estat un assumpte que no he pogut deixar d’estudiar pel gran interès que em va despertar quan vaig assabentar-me de la seva existència. Però es pot afirmar que va ser arran del confinament a què ens va abocar la covid-19 que es va forjar això que ara és una revista d’accés lliure a través del seu web, ja que, com comprendrà, ¡alguna cosa diferent havia de fer, confinat a casa!, ¿no ho creu?
Aleshores, es va posar a fer vídeos a Internet parlant-ne, de les relíquies, i va acabar convertint-se en director d’una revista. La “seva” revista, millor dit.
Així va ser, efectivament. Vaig veure que el tema podia tenir un ressò rellevant i no vaig dubtar a posar en funcionament aquest projecte didàctic i interpretatiu, que va veure la llum com una iniciativa personal a finals del 2020. Així és com, cada dos mesos, neixen quaranta pàgines noves amb contingut fet per mi i per col·laboradors d’arreu dels territoris de parla catalana envers les relíquies dels sants que han tingut una devoció centenària a casa nostra o que hi han passat ocasionalment des d’altres indrets del món.
Així, doncs, tindrà revista per temps, no ho creu?
Sí, sí. Les relíquies són un tema molt ric que es pot explotar des de moltes perspectives (religiosa, artística, històrica, etnogràfica…). I, a Catalunya, no es pot negar que existeix una fecunda relació amb aquesta devoció en la majoria dels pobles i les ciutats. No sabem ben bé de quantes relíquies disposem perquè no hi ha cap inventari que les aglutini, però allò que és ben clar és que existeix una consolidació, en el calendari festiu de moltes poblacions, de la tradició per venerar-les: això passa a Tarragona, Vilafranca, Mataró, Vic, Camprodon, Ripoll…, i la llista seria més llarga.
Cada vegada es tendeix més a denominar com a relíquia qualsevol objecte del nostre voltant només per ser antic o vell. ¿Això pot alterar la mirada que es pugui tenir cap a les “veritables” relíquies, és a dir, les dels sants?
És cert que hi ha aquesta tendència que comenta i no podem negar-la, òbviament. La laïcitat s’imposa cada vegada més en societats com la nostra i, per això, les relíquies dels sants han perdut la centralitat que van poder tenir fa uns anys pel que fa a la idea que confereix el mot. Així i tot, no podem posar al mateix sac un moble conservat en una antiga cambra des de fa dos-cents anys i objectes que, com les relíquies dels sants, tenen una essència superior que ultrapassa la seva composició física.
“cada dos mesos, neixen quaranta pàgines noves amb contingut fet per mi i per col·laboradors d’arreu dels territoris de parla catalana envers les relíquies dels sants que han tingut una devoció centenària a casa nostra o que hi han passat ocasionalment des d’altres indrets del món”
Hauria d’haver nascut abans d’una guerra per fer la revista.
I, si hagués estat així, hauria conegut moltes més peces de les que he pogut observar. La Guerra del Francès va fer desaparèixer relíquies i reliquiaris; la Guerra Civil, també, com ja sabem. A causa de les guerres, doncs, s’ha perdut un valuosíssim patrimoni que avui podríem documentar, però no es pot canviar la història i ens hem de limitar a observar —i, en el cas de la revista, documentar— el que tenim.
Però el llistat de relíquies no està tancat, ja que, en un futur, en podran continuar entrant més casos arran de les beatificacions i canonitzacions que es continuïn fent. És així?
En efecte. Això ens pot acabar portant a veue l’existència de relíquies de sants que, en lloc d’estar vinculades amb llegendes o mites de difícil credibilitat, tal com ho han estat moltes durant els últims segles, podran ser de més fàcil accés i podran tenir atribuïdes documentacions més objectives i contrastades.
