El passat diumenge 28 de maig, solemnitat de Pentecosta, el papa Francesc va dedicar la seva al·locució prèvia al res del Regina Coeli a recordar el perill que suposa tancar-se en si mateix. Recuperat de la febre que el va obligar a cancel·lar l’agenda del divendres anterior, Bergoglio va advertir que sovint, davant de certes situacions difícils, les persones “llisquem lentament cap a la pèrdua de l’esperança i ens falta el valor per continuar endavant”. “Moltes vegades passa això —va dir el Papa—, i aleshores, com els apòstols, ens tanquem en nosaltres mateixos, atrinxerant-nos en el laberint de les preocupacions”. El remei per superar aquestes situacions, segons Francesc, és a L’Esperit, que “ens fa sentir la proximitat de Déu i així el seu amor fa fora la por, il·lumina el camí, consola i sosté en l’adversitat”.
Text Regina Coeli
Benvolguts germans i germanes, bon dia!
Avui, solemnitat de Pentecosta, l’Evangeli ens porta al Cenacle, on els apòstols s’havien refugiat després de la mort de Jesús (Jn 20,19-23). El Ressuscitat, a la tarda de Pasqua, es presenta precisament en aquella situació de por i angoixa i, bufant sobre ells, els diu: “Rebeu l’Esperit Sant” (v. 22). Així, amb el do de l’Esperit, Jesús vol alliberar els deixebles de la por, aquesta por que els manté tancats a casa, i els allibera perquè puguin sortir i convertir-se en testimonis i anunciadors de l’Evangeli. Aturem-nos una mica en allò que fa l’Esperit: allibera de la por.
Els deixebles havien tancat les portes, diu l’Evangeli, “per por” (v. 19). La mort de Jesús els havia destrossat, els seus somnis s’havien fet miques, les seves esperances s’havien esvaït. I s’havien tancat en ells mateixos. No només en aquella habitació, sinó per dins, als seus cors. M’agradaria subratllar això: tancats. Amb quina freqüència ens tanquem també nosaltres? Quantes vegades, per alguna situació difícil, per algun problema personal o familiar, pel patiment que ens marca o pel mal que respirem al nostre voltant, llisquem lentament cap a la pèrdua de l’esperança i ens falta el valor per continuar endavant? Moltes vegades passa això. I aleshores, com els apòstols, ens tanquem en nosaltres mateixos, atrinxerant-nos en el laberint de les preocupacions.
Germans i germanes, aquest “tancar-nos en nosaltres mateixos” passa quan, en les situacions més difícils, permetem que la por prengui el control i faci la seva “gran veu” dins nostre. Quan entra la por, ens tanquem en nosaltres mateixos. La causa, doncs, és la por: por de no tirar endavant, quedar-nos sols per afrontar les batalles quotidianes, arriscar-nos i després decebre’ns, prendre decisions equivocades. Germans, germanes, la por bloqueja, la por paralitza. I també aïlla: pensem en la por de l’altre, de l’estranger, del diferent, del que pensa diferent. I fins i tot pot haver por de Déu: que em castigui, que em guardi rancúnia… Si donem espai a aquestes falses pors, es tanquen les portes: les portes del cor, les portes de la societat, i fins i tot les portes de l’Església! On hi ha por, hi ha tancament. I això no és bo.
L’Evangeli, però, ens ofereix el remei del Ressuscitat: l’Esperit Sant. Ell allibera de la presó que suposa la por. En rebre l’Esperit, els apòstols –avui ho celebrem– abandonen el cenacle i surten al món per perdonar els pecats i proclamar la bona nova. Gràcies a Ell, es vencen les pors i s’obren les portes. Perquè això és el que fa l’Esperit: ens fa sentir la proximitat de Déu i així el seu amor fa fora la por, il·lumina el camí, consola, sosté en l’adversitat. Davant les pors i els tancaments, doncs, invoquem l’Esperit Sant per nosaltres, per l’Església i pel món sencer: perquè una nova Pentecosta espanti els temors que ens assalten i faci reviure el foc de l’amor de Déu.
Que Maria Santíssima, que va ser la primera a ser plena de l’Esperit Sant, intercedeixi per nosaltres.
