“El suïcidi va entrar un temps al meu cap, però el vaig convidar a sortir, i ho va fer“. L’Albert és un jove que, l’any 2020, quan la covid-19 va trencar els esquemes de les relacions socials, tenia 18 anys acabats de fer “i tota una vida per davant”, assenyala recordant una frase que sempre li repetia l’àvia, que va morir poc després. “¿Quina vida per davant podia tenir si semblava que davant només tingués un mur de pedra?”, es pregunta referint-se a l’inici d’un període que va suposar un canvi de guió per a ell i milions de joves més; i a l’inici, també, d’un camí que el va portar a viure dos intents “d’escollir el suïcidi en comptes de jugar a la videoconsola, com tots els meus amics”, sosté. Ara ho veu des de la distància (“una distància que no és només temporal, sinó també aquella que m’ha permès obtenir l’acompanyament terapèutic”, defineix).
L’Albert és l’exemple de desenes de Jordis, Paus, Maries i Clàudies —i de molts altres noms— que han engrossit la xifra de les vint persones per cada una que mor per suïcidi al món, segons apunta l’Organització Mundial de la Salut. Però l’Albert també és moltes coses més: un dels quatre nois de la seva classe que treu millors notes, el primer de la seva família en tenir els ulls blaus, el quart classificat en una prova de relats breus del col·legi… Arran d’una sessió formativa al seu institut va posar nom a allò que s’havia instal·lat al seu cap: “era el suïcidi“, i va haver de fer-hi front. És per casos com aquest que, als centres, esdevé clau que “es facilitin factors protectors i es detectin els factors de risc relacionats amb el suïcidi adolescent, com ara factors estressants relacionats amb els resultats acadèmics, l’assetjament, el ciberassetjament i les xarxes socials“, detalla la psicòloga de les Escoles Vedruna, Carme Castelar.
Segons dades de la Generalitat de Catalunya, el suïcidi és la segona causa de mort en joves d’entre 15 i 29 anys a Catalunya. Una realitat que se situa al centre d’un debat en què el tabú, per a Glòria Iniesta, representant de Salut Mental de Catalunya i formadora de l’Associació per a la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent, “és encara gran“. Tot i que, per a Castelar, “no esdevindria exactament això, ja que el tabú cada vegada és menys present en poder crear un treball en cada cas de manera interdisciplinària, amb el mateix jove, la seva família i els professionals de l’educació i la salut”, determina l’especialista.
En casos com el de l’Albert, l’impacte de la pandèmia va ser demolidor, tal com constaten les radiografies fetes d’aquest període: Joan Vegué, director del Pla Director de Salut Mental i Addiccions de la Generalitat, corrobora que del 2019 al 2021 es van triplicar les actuacions per risc de suïcidi als centres sanitaris i va augmentar un 25% l’ús dels psicofàrmacs entre els més joves. “Els meus pares van veure-ho clar, notaven que succeïa quelcom diferent, i no es van estar d’obrir-me els horitzons”, assumeix el jove. En aquest sentit, Castelar afirma que “les situacions familiars poden ser molt diverses, ja que ens podem trobar adolescents amb famílies ben estructurades i amb una bona comunicació, i tot el contrari”. La conducta suïcida, en aquest sentit, té un gran impacte en les famílies i les comunitats, tal com s’han esmerçat a alertar institucions com ara la Fundació Pere Tarrés, segons la qual s’estima que cada suïcidi afecta 135 persones. Una conducta que els experts, en ple 2023, treballen per deixar darrere de qui la pateix i en dona testimoni: per davant només hi ha la vida.
