Eduardo Robaina (Gran Canària, 1995) ha perdut el compte dels anys que du informant sobre migracions i crisi climàtica. És periodista i fotògraf, i des de fa un temps ha instal·lat el seu camp base a Gran Canària. Des d’aquesta illa coordina a foc lent Climática, una revista especialitzada en l’escalfament global que es publica en paper un cop l’any, però que compta amb un portal web on les anàlisis sobre aquesta temàtica són diàries. Creada fa quatre anys per la cooperativa MásPúblico, propietària de La Marea, la seva darrera publicació física s’ha centrat en la crisi de biodiversitat que es viu el planeta, una actitud pedagògica i constructiva que comparteix amb l’encíclica papal Laudato si’, de la qual celebrem el vuitè aniversari.
Creu que haurien d’existir més mitjans com Climática?
Tant de bo n’existissin més casos, com Climática: un mitjà especialitzat en la crisi climàtica que vivim i en la pèrdua de biodiversitat, i un mitjà que no depèn, per subsistir econòmicament, de la publicitat, i ni molt menys d’aquelles empreses que en l’actualitat estan fent mal al planeta. En qualsevol cas, ja que m’ha fet aquesta pregunta, afegiré que fora bo que existissin mitjans de comunicació generalistes que tinguessin més presents aquests problemes que, per a nosaltres, esdevenen el principal escull de la humanitat. Sigui com sigui, és —o hauria de ser— un dels principals reptes que té davant el periodisme. No es pot ignorar.
Per tant, es pot ser un mitjà no especialitzat en aquests assumptes i tenir-los en compte.
En efecte. I això és possible. Quan es comentin aspectes relacionats amb la política, que es pensi en la crisi climàtica; quan es parli d’economia, que es pensi, de nou, en la crisi climàtica, i, així, en totes les altres seccions. Cap notícia que generi audiència i, per tant, ajudi a mantenir els mitjans que la publiquin, podrà defugir una relació que cada vegada serà més evident amb el fenomen de l’emergència climàtica.
Creu que l’Església fa bé de recordar cada mes de maig l’encíclica Laudato si’, signada el 2015 i carregada d’elements per a la cura del planeta?
Considero que és important que totes les persones, empreses, organitzacions i, en definitiva, qualsevol element de la societat, es posicioni i romangui pròxim a la ciència i les seves possibilitats, cosa que serveix i servirà per lluitar contra el canvi climàtic que ja estem patint des de tots els bàndols. Que, a sobre, això també ens arribi per part del papa Francesc amb la seva encíclica no és tan sols una bona notícia, sinó també un veritable estímul que ens esperona encara més a continuar treballant perquè les conseqüències de com s’ha cuidat el planeta en aquests últims temps puguin ser ràpidament pal·liades.
Alguns dels titulars que ha escrit estan redactats sense pèls a la llengua: “Espanya ha de triar: o més arbres o més morts per calor”, deia al febrer. Així, el seu és un periodisme d’avís i de convidar a l’acció?
La màxima de tots els redactors de Climática és voler actuar sempre de forma honesta; amb el món, amb les persones, amb el contingut de les publicacions, amb nosaltres mateixos. A l’hora de redactar titulars no ho fem cercant cap mena de sensacionalisme, ni catastrofisme, ni alarmisme, sinó preservant allò que, ara fa uns dies, el papa Francesc demanava als periodistes amb motiu de la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials: estar al servei de la veritat i del bé comú.
“fora bo que existissin mitjans de comunicació generalistes que tinguessin més presents aquests problemes que, per a nosaltres, esdevenen el principal escull de la humanitat”
Però la realitat ja és prou dura per a ser catastrofista.
Així és. I, per això, els límits, a vegades, es difuminen. Allò que procurem mantenir a la superfície és explicar les coses tal com són, sense edulcorants. Això seria mentir. Arran d’aquest debat, de fet, sorgeix el que es denomina com a periodisme de solucions; un periodisme que neix per aportar eines a les persones que ens llegeixen cada dia perquè puguin veure més enllà del que veuen els seus ulls. Pregunti’s, ara, com viuríem aquesta situació al planeta si no tinguéssim periodistes explicant-ho.
Digui-m’ho vostè.
Doncs molt pitjor. De segur que viuríem anestesiats en ser testimonis tan sols d’un entorn molt limitat, el de cadascú, que generalitzaríem. Per això, els periodistes, ara i avui, ens permeten tenir una radiografia rigorosa de tot allò que ens passa al voltant, a pocs metres i a milers de quilòmetres, de tot el que li passa a la Terra, per poder saber com hem d’actuar i prémer l’aturador col·lectivament.
El fotoperiodisme és un gènere que es relaciona habitualment amb els drames socials (penso en el nen Alan Kurdi, aparegut mort a la vora d’una platja turca, la fotografia del qual va fer la volta al món). Creu que passa el mateix amb la crisi climàtica?
Sí, sí. El fotoperiodisme s’associa a les tragèdies humanitàries i, irremeiablement, existeix aquesta relació, però també ho fa amb moltes coses més —i millors que l’anterior. En relació amb la crisi climàtica, les imatges dels fotoperiodistes poden tenir un poder impressionant per remoure consciències i generar acció climàtica en totes les escales de la societat. Per això, necessitem continuar navegant en aquesta direcció.
