L’acompanyament espiritual durant el dol i la malaltia és essencialment l’ofici d’acompanyar i sostenir en el patiment. En el cas de l’Anna de Quadras, la vocació de dedicar-s’hi va sorgir a partir dels Exercicis espirituals de sant Ignasi, un camí iniciat amb la lectura d’El pelegrí. Autobiografia de sant Ignasi de Loiola.
Després de molts anys de dedicació al periodisme i d’un període a l’atur, l’Anna va realitzar els exercicis per reconèixer la presència de Déu en la vida quotidiana. “Endinsar-me en la pràctica dels Exercicis va ser la manera de percebre cap on em guiava l’esperit en la meva vida, i progressivament em va indicar el camí“, confessa. Després d’un procés de discerniment, va decidir formar-se duent a terme la primera edició del curs “Expert Universitari en acompanyament al procés de malaltia”, de la Universitat Ramon Llull. Un any després es va incorporar al Servei d’Acompanyament en el Dol i la Malaltia (SADiM), impulsat des del Secretariat diocesà de Pastoral de la Salut, de l’Església de Barcelona.
El SADiM és una entitat que ofereix acollida, acompanyament i suport espiritual en processos de dol i de malaltia. “L’existència d’un servei com aquest —comenta l’Anna— és necessària en el si d’una Església samaritana, perquè acull als necessitats, dona consol i amoroseix ferides. Acolliment; comprensió; escolta; cura; amor; respecte; orientació; confiança; afecte… són una mostra de les paraules testimonials dels usuaris, que han passat pel servei al llarg d’aquest temps”.
En quin context va néixer el SADiM?
Abans de la pandèmia a les parròquies hi havia grups de persones que atenien les necessitats de pastoral de la salut de la comunitat, però amb la covid-19 es varen retirar, perquè la majoria era gent gran voluntària. Per altra banda els agents de pastoral que treballen en els hospitals, durant el confinament no tenien accés als centres sanitaris i aleshores es va decidir posar en marxa el Servei d’Acompanyament en el Dol i la Malaltia, amb la participació d’aquests professionals. El SADiM va néixer per Tots Sants l’any 2020. Fou una iniciativa del bisbe Toni Vadell, que juntament amb Carmen Benito, directora de Pastoral de la Salut, ho varen fer possible amb dedicació i perseverança. És un servei nascut en un context d’adversitat (degut a la pandèmia), però en aquesta adversitat també rau la seva necessitat d’existir.
Quin és el perfil de les persones que atenen al SADiM?
Principalment, són persones que estan iniciant un procés de dol, o bé fa un temps que se’ls hi ha mort algú estimat i constaten que necessiten ajuda, per a processar interiorment la vivència del dol. Sovint atenem gent que experimenta un procés de dol que podríem anomenar natural, però també ens trobem situacions existencials més extremes, relacionades amb el suïcidi o altres morts traumàtiques. Respecte a la malaltia la situació també és variable, però acostumen a contactar amb nosaltres quan reben el diagnòstic, que és un moment en el qual els canvia el sentit de la vida, amb les repercussions i incerteses que això comporta. Però cal destacar que tant en el dol com en la malaltia, és un perfil de persona que es troba en un moment vital de patiment i que és acollida per una Església en sortida, independentment de les seves creences. És a dir, que és un servei obert a qualsevol mena de perfil espiritual (creient, ateu, agnòstic) i el fet que sigui gratuït també ens permet una atenció a les persones que tenen dificultats econòmiques.
Com us troben, totes aquestes persones?
La procedència dels usuaris del Servei d’Acompanyament en el Dol i la Malaltia és diversa: un bon nombre arriben dels tanatoris, a on se’ls informa del servei des de la Pastoral de Tanatoris. Altres són derivats pels serveis d’atenció espiritual i religiosa dels hospitals. Finalment alguns venen de les parròquies o bé directament del carrer, fruit de la difusió que fem del servei o del boca-orella.
Com és l’equip que conforma el SADiM?
Des d’un inici es va plantejar la voluntat que el personal que integra el servei sigui mixt entre professionals de l’Església Arxidiocesana de Barcelona i voluntaris. Som un equip petit, de vuit persones en total, però amb una preparació específica acurada, per poder acompanyar espiritualment en context de patiment. Això implica una experiència pràctica prèvia —en acompanyament espiritual— i una base de formació tècnica universitària, i també una formació permanent que facilitem des del SADiM.
D’alguna manera, fem un treball individual en equip. És necessari comptar amb un petit gran equip, del que en destaco la preparació i disponibilitat. Petit en nombre i gran en humanitat, perquè és una feina que implica vocació i desgast, imprescindible do i gràcia, però sobretot disponibilitat de servei.
Com és el seu dia a dia en el Servei d’Acompanyament en el Dol i la Malaltia?
Tal com està estructurat en el present, els agents de pastoral i els voluntaris venen una tarda a la setmana, cada dia una persona diferent. Jo sóc l’única amb dedicació completa al SADiM i, per tant, sempre és entretingut degut a la diversitat de tasques que em corresponen. La principal és atendre els nous usuaris i coordinar l’equip. Però darrere aquesta responsabilitat hi ha una feina que implica funcions organitzatives, de gestió, administració, comunicació i relacions institucionals… I també formo part de l’equip d’acompanyament, que suposa estar en primera línia per acollir a les persones i les seves circumstàncies de patiment. En el dia a dia he de vetllar perquè el servei funcioni adequadament i això implica una atenció continua.
També vull posar en relleu que personalment no podria desenvolupar aquesta feina sense una preparació espiritual prèvia. En la pràctica dels Exercicis espirituals vaig connectar amb la meva essència (arrels) catalana i cristiana, tot despertant en el meu interior l’amor al proïsme i la voluntat d’ajudar. Però el període de discerniment posterior -que concretà aquesta crida- juntament amb l’acompanyament espiritual rebut, han estat els fonaments imprescindibles que m’han conduït vers el SADiM i que em sostenen. En aquest escenari, manifesto el meu agraïment al jesuïta Josep M. Rambla pel seu mestratge i generositat.
Com s’acompanya les persones en moments vitals tan delicats com el dol i la malaltia?
D’entrada ens trobem amb persones que experimenten situacions de patiment accentuat i en alguns casos, també sostingut en el temps. En aquest context, l’acompanyament espiritual propicia una mirada interior que permet identificar i exterioritzar el patiment. Progressivament, hi ha un treball de reconeixement del patiment viscut i posterior acceptació, a mesura que s’hi aporta llum. També abordem aspectes com la necessitat de reconciliació, la reorganització de l’escala de valors i el replantejament del mateix projecte vital, entre altres. És un exercici de reconnexió amb l’ésser profund de l’individu. Cada persona viu una circumstància concreta i nosaltres l’acompanyem en la seva particularitat i ens adaptem al seu ritme evolutiu.
“En la pràctica dels Exercicis espirituals vaig connectar amb la meva essència catalana i cristiana, tot despertant en el meu interior l’amor al proïsme i la voluntat d’ajudar”
En processos així, costa no implicar-se emocionalment?
Com a acompanyant no pots ser distant, perquè necessàriament es crea un vincle. Però en un procés de dol o malaltia la fragilitat de la persona t’obliga a no implicar-te emocionalment en excés, per tal de poder sostenir el sofriment. En cada cas és un camí particular, en què el discerniment hi és present. En el SADiM acompanyem respectant sempre la vivència espiritual de cadascú, però projectem una mirada evangèlica. En la preparació de les sessions són importants els espais de pregària, de meditació, percebre com ens envia l’esperit a acompanyar una persona en una determinada situació. Des de la fe, jo escolto com em guia l’esperit sant (independentment de si la persona és creient o no) i em dona fortalesa per ser-hi present.
Quina importància té l’escolta en el procés d’acompanyament a les persones que estan en procés de dol o tenen una malaltia?
L’escolta és essencial, perquè implica atenció i tendresa i genera un clima de confiança. És una escolta activa que permet a la persona sentir-se acollida i deixar anar les tensions i continença, per centrar-se en la mirada interior. En l’acompanyament, a través del silenci (entès com a capacitat d’escolta) progressivament i amb un ritme adequat a la persona, anem avançant en aquesta mirada cap endins en la qual van aflorant les emocions. Són sentiments sovint continguts, a vegades contraposats i la persona fins i tot se sorprèn que surtin i que els pugui expressar. El fet d’identificar-los permet disminuir el malestar emocional i iniciar una transformació vers l’acceptació.
“En la preparació de les sessions són importants els espais de pregària, de meditació, percebre com ens envia l’esperit a acompanyar una persona en una determinada situació”
Quin balanç fa d’aquests dos anys i mig de funcionament del SADiM?
És un període en el qual hi ha hagut força moviment entre el qual destaco el canvi d’ubicació, que ha permès una millor identificació i posicionament del SADiM com a servei eclesiàstic. Abans estàvem en un pis (a la plaça Urquinaona) juntament amb la Fundació Acompanya Ca n’Eva, i des de gener de 2022 ens hem traslladat al Seminari Conciliar de Barcelona. Un espai més idoni per la nostra activitat i també cèntric per a rebre els usuaris.
Respecte al funcionament del servei, és vital el treball en equip, estar ben organitzats, intercanviar impressions i prendre decisions col·lectives. A causa de la particularitat del seu naixement, el SADiM ha sigut sempre un servei dinàmic, que s’ha adaptat a les necessitats i al context present. El fet de tenir una dimensió petita també el fa més manejable als canvis.
Quines són els reptes més immediats de l’organisme?
Com a repte indicaria la necessitat de dilucidar en quins casos el servei no pot ajudar, a causa de la complexitat mèdica del malalt (quan requereix atenció especialitzada intensiva o multidisciplinari) o bé quan la persona no té la predisposició, obertura i confiança necessàries per a rebre l’acompanyament. Aquestes situacions comporten una determinació que implica coneixement, discerniment i humilitat (per reconèixer les nostres limitacions). En l’àmbit comunicatiu, per arribar al màxim d’usuaris estem intensificant la difusió informativa, especialment en hospitals, parròquies i tanatoris.