Conèixer la mort no és fàcil, però, si es fa des d’una cripta, l’accés pot resultar-hi més favorable. Així és com, durant aquest mes, el Grup de Diàleg Interreligiós de Tortosa ha organitzat, amb la col·laboració, per exemple, d’AUDIR, un total de tres conferències a la cripta de la Reparació de Tortosa per conèixer en profunditat una bona quantitat d’aspectes relacionats amb la mort, els quals, “a simple vista, es passen moltes vegades per alt”, tal com argumenta Berta Meneses (Palència, 1945), religiosa filipense i mestra zen, la qual va ser, dimecres passat, una de les persones que hi han intervingut.
Què li va semblar la seva visita a la cripta de la Reparació de Tortosa?
És una joia, un espai recollit molt adequat per a actes culturals i celebracions, una meravella arquitectònica, un petit bosc de columnes i arcs.
Al seu acte van assistir una vuitantena de persones. No està gens malament, oi?
Realment em va impactar el nombre d’assistents que hi van acudir, si bé es tractava d’un acte que es feia en un dia laborable i tractava sobre la mort com una part més de la vida, una qüestió que, en general, no és massa atractiva per la població, ja que no tan sols s’ignora, sinó que també s’intenta ocultar.
Com entén vostè conceptes com el buit i la compassió per donar amb la tecla i entendre la mort humana en tota la seva naturalesa?
És difícil parlar de buit, certament. De fet, ni els conceptes ni la lògica racional no poden definir-lo exactament perquè és un terme inefable. És, més aviat, una mena d’experiència. Experimentar el buit és experimentar la impermanència de les coses i dels éssers, així com de les infinites possibilitats del nostre esperit, i amb això, s’obren la ment i el cor. Només és a partir d’aquesta acció humana de buidar-nos que ens obrim a la compassió, la qual, per al budisme, no és més que un estat d’ànim sorgit de la unitat entre dos o més éssers.
Per tant, arran d’això que comenta, la compassió pot alliberar els humans del sofriment?
La compassió, en el seu sentit més genuí, no pot ser un element del qual puguem desprendre’ns, sinó allò que ens permeti crear un altruisme empàtic envers els altres i, alhora, ens alliberi del sofriment. És evident, però, que abans d’arribar-hi, a la compassió, és important entendre que estem morint. Que ara estem morint! Viure és contemplar el canvi de les coses, i també la mort, que ens està passant a poc a poc a les nostres carns. L’ésser de cadascú ni neix el dia que veu la llum per primera vegada ni mor el dia que deixa de respirar; aquest raonament permet viure sense por ni lamentacions de cap mena.
Té una llarga experiència en el camp del budisme i el món zen, que l’ha portat a trepitjar presons i hospitals, fins i tot. Què ha après de tot plegat?
Abans de tot li diré que el meu acompanyament en aquests centres que m’ha indicat no només sorgeix de la meva tasca com a meditadora voluntària, sinó també com a acompanyant de l’ànima. Això sí, en el camí de la budeïtat. Hi he ensenyat tècniques de relaxament, a fer una respiració conscient, a entendre el silenci…, i això ha significat una nova via d’escapament per a les persones que sofreixen diferents graus de patiment i veuen propera la porta de la mort. Així ha estat com la meva petjada en hospitals, com ara de Barcelona, Tortosa i Palma, a Mallorca, m’ha permès conèixer —i commoure’m— per testimonis del tot colpidors. En canvi, a les presons, l’intercanvi verbal ha recorregut camins de por molt significatius: un pres em va dir, fins i tot, que aquest exercici feia oblidar-lo per complet del lloc on es trobava.
Equilibri, cos i ment. Tres aspectes vitals que hem de saber cuidar. En general, acostumem a donar més importància als dos primers, aparcant el tercer?
En la meditació, cal tenir en compte tots tres. El primer i el segon poden gestionar-se fàcilment, però, pel que fa al tercer, això és més complicat d’aconseguir-ho. De fet, per tal de silenciar els pensaments cal familiaritzar-se amb el silenci interior de cadascú; un espai percebut des de la consciència humana que ens comunica directament amb la font primària d’allò que som.
Així ha estat com la meva petjada en hospitals, com ara de Barcelona, Tortosa i Palma, a Mallorca, m’ha permès conèixer —i commoure’m— per testimonis del tot colpidors
Què opina dels últims estudis, com el de la Fundació Pere Tarrés, que alerten de l’alt índex de joves que pensen més en un possible suïcidi com a alternativa per afrontar els seus problemes?
D’una banda, hi ha falsos paradigmes socials, és a dir, contravalors, amb què s’identifiquen els adolescents i joves, els quals es troben, principalment, a les xarxes socials. I, de l’altra, una falta d’educació quant als valors veritables de la vida: el respecte, la solidaritat, la responsabilitat… Amb això, també existeix una dificultat afegida que consisteix a educar a través d’una acceptació de la frustració, cosa que brilla per la seva absència. Tot plegat tan sols esdevé un detonant perquè situacions com aquestes que esmenta s’acabin materialitzant; darrere, a més, ha d’existir-hi una alteració psíquica que està situada en una profunda soledat.
I, digui’m, com s’ha d’actuar per fer-hi front?
Cal dur a terme una revolució espiritual que faci possible un canvi radical de l’escala de valors; de les estructures econòmiques; de les institucions polítiques; de la convivència entre les persones; les comunitats i els pobles, entre els éssers humans i les altres espècies vivents. Tot això requereix que l’espiritualitat passi a formar part fonamental de l’educació en totes les seves fases, des de la primària fins a la universitat, així com de la formació permanent en totes les seves formes. Sense això, continuarem avançant cap al desastre.
