A l’encíclica Laudato Si’, l’art és mencionat en dues ocasions; en una d’elles, per referir-s’hi com un canal per “interpretar i transformar una realitat marcada per la complexitat de la crisi ecològica” (LS63). Amb aquesta afirmació, el papa Francesc va obrir la porta d’aquest concepte, el 2015, perquè cadascú, des de la seva manera de concebre l’art i les seves possibilitats, explorés l’entorn natural tal com cregués oportú. La finalitat, trobar les claus d’una solució més ajustada per combatre la crisi climàtica, individualment o col·lectivament.
Aquesta setmana, coincidint amb la celebració del vuitè aniversari de la publicació del document, centenars de propostes artístiques rebroten arreu i ofereixen tota mena d’activitats a través d’aquest enfocament. Al Centre Cívic de La Barceloneta, per exemple, l’organització Justícia i Pau suggereix un programa amb una desena d’activitats que, de forma diària, giraran entorn de l’art entès com un vincle entre els éssers humans i el medi ambient. Ho faran, això sí, en el marc de la primera edició de la “Mostra d’Art descalç per la Terra“, una exposició instal·lada en aquest espai barceloní amb la intenció que els seus visitants es puguin endinsar directament en una “dimensió sagrada” de la Terra.
Així és com, fins al 9 de juny, s’hi pretén originar una “comunió profunda amb la Natura a través de l’Art“, tal com defineixen els seus creadors, mitjançant la presentació d’opcions com la que aquest dimarts ha permès a l’artista colombiana Natalia Cajiao portar a terme el taller que du per nom “Sentir la terra amb les nostres mans“, a la platja de la Barceloneta. I, com indica el títol de l’activitat, la tallerista, llicenciada en Belles Arts el 2004 per la Universitat de Barcelona i guanyadora de diversos premis per les seves obres artístiques, tan sols ha necessitat dos elements que, posats en contacte, ho han fet factible: la sorra i el sentit del tacte. Una vinculació que, d’entrada, per a Cajiao, representa “una experimentació de sensacions que caminen més enllà de la percepció purament física: hi sorgeix, també, una connexió íntima i personal de cadascú amb la naturalesa i la seva espiritualitat“, apunta.
Preguntada per l’elecció d’aquest enclavament, l’artista sosté que “no hi ha millor lloc on es puguin percebre tants factors com els que hi intervenen (la platja, el mar, la brisa…) per reflexionar sobre l’origen de la vida, i entendre que la sorra pot esdevenir una metàfora de l’existència, una font de renovació i un símbol clar d’unitat“. De fet, la interacció amb la sorra que proposa l’especialista protagonitza un paper substancial quan els participants són cridats a crear-hi formes a través de carícies (“el primer gest que rebem per part dels nostres progenitors en néixer”): la sorra, per a Cajiao, és “la matèria que millor exemplifica que la Terra no és més que un cos celeste dins un sistema còsmic vast, fet pels mateixos ingredients que les estrelles i els planetes”. Una forma de prendre el pols al planeta.
“La Mare Terra ha estat objecte de veneració i reverència per part de cultures ancestrals a tot el món. Des de temps immemorials, diferents elements naturals han estat considerats com a símbols sagrats de la Terra i han tingut un paper important en les pràctiques espirituals i religioses. Per tant, més enllà de ser catòlica o seguir una religió específica, em considero filla de Déu com tots els éssers vius i no vius que hem nascut gràcies al seu poder creador”, argumenta l’artista colombiana.
Així doncs, l’enllaç entre la sorra, concebuda com una representació espiritual de la Mare Terra, i l’encíclica Laudato Si’, es basa, en el seu enfocament compartit, en la importància de cuidar i preservar el nostre entorn natural. “La sorra, amb el simbolisme espiritual i la seva connexió intrínseca amb la Mare Terra, convida a reflexionar sobre la nostra relació amb l’entorn natural i la nostra pròpia espiritualitat“, continua Natalia Cajiao. El resultat de tot plegat condueix a l’opció de viure en harmonia amb la Terra i recordar la responsabilitat de cuidar i protegir el planeta. Un exercici que, lluny de quedar-se reclòs en una activitat puntual, es pot materialitzar en qualsevol moment si es dona la circumstància.
