El passat diumenge 21 de maig, en la seva al·locució prèvia al res del Regina Coeli, el papa Francesc va recordar la solemnitat de l’Ascensió del Senyor tractant de respondre les dues preguntes que, segons va dir, suscita aquesta festa: la primera, per què celebrar la partida de Jesús, si a priori hauria de ser un moment trist? I la segona: què fa Jesús al cel?
Text Regina Coeli
Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui a Itàlia i a molts altres països se celebra l’Ascensió del Senyor. És una festa que coneixem bé, però que pot fer sorgir algunes preguntes, almenys dues. La primera: per què celebrar la partida de Jesús de la terra? Podria semblar que el seu comiat és un moment trist, no precisament una cosa per la qual cosa estar alegre! Per què, doncs, celebrar una partida? Primera pregunta. Segona pregunta: què fa ara al cel? Primera pregunta: per què celebrar? Segona pregunta: què fa Jesús al cel?
Per què celebrem. Perquè amb l’Ascensió va passar una cosa nova i bonica: Jesús ha portat la nostra humanitat, la nostra carn al cel – és la primera vegada! – és a dir, l’ha portat a Déu. Aquesta humanitat, que havia pres a la terra, no s’ha quedat aquí. Jesús ressuscitat no era un esperit, no, tenia el cos humà, la carn, els ossos, tot, i aquí, en Déu, estarà per sempre. Podem dir que des del dia de l’Ascensió Déu mateix ha “canviat”: des de llavors ja no és només esperit, sinó que per tot allò que ens estima porta en si la nostra mateixa carn, la nostra humanitat! El lloc que ens espera està indicat, el nostre destí hi és. Així escrivia un antic Pare a la fe: «Esplèndida notícia! Aquell que s’ha fet home per nosaltres […], per fer-nos els seus germans, es presenta com a home davant del Pare, per portar amb si tots aquells que hi estan units» (S. Gregori de Nisa, Discurs sobre la resurrecció de Crist , 1). Avui celebrem “la conquesta del cel”: Jesús que torna al Pare, però amb la nostra humanitat. I així el cel ja és una mica nostre. Jesús ha obert la porta i el seu cos és allà.
La segona pregunta: què fa Jesús al cel? Ell és per nosaltres davant del Pare, li mostra contínuament la nostra humanitat, mostra les nafres. A mi m’agrada pensar que Jesús, davant del Pare, resa així, ensenyant-li les nafres. “Això és el que he patit pels homes: fes alguna cosa!”. Li ensenya el preu de la redempció i el Pare es commou. Això és una cosa que m’agrada pensar. Així diu Jesús. Ell no ens ha deixat sols. De fet, abans de pujar ens va dir, com diu l’Evangeli avui: «I heus aquí que jo estic amb vosaltres cada dia fins al final del món» (Mt 28,20). Està sempre amb nosaltres, ens mira, és «sempre viu per intercedir» (He 7,25) a favor nostre. Per ensenyar les nafres al Pare, per nosaltres. En una paraula, Jesús intercedeix; és al millor “lloc”, davant del Pare seu i nostre, per intercedir per nosaltres.
La intercessió és fonamental. També ens ajuda aquesta fe a nosaltres: ens ajuda a no perdre l’esperança, a no desanimar-nos. Davant del Pare hi ha algú que li ensenya les nafres i intercedeix. La Reina del cel ens ajudi a intercedir amb la força de la pregària.
