A l’audiència del 3 de maig passat, el papa Francesc ens recordava una situació que, sovint, ens passa desapercebuda: “Avui la llibertat està amenaçada per un consumisme que anestesia”. I és que, anestesiats, perdem la capacitat crítica i la llibertat.
En el seu discurs, el papa feia memòria de la seva recent visita a Hongria, un país durament “provat per la dominació nazi, primer, i després pel comunisme”. Però un país viu, deia el papa, que no ha oblidat ni ha abandonat la fe en Jesús de Natzaret.
El papa posava una imatge gràfica molt bonica per explicar la situació d’un poble que s’ha mantingut ferm davant la fe. Per això el papa elogiava “les sòlides arrels cristianes del poble hongarès”, que van ser “posades a prova”. I és que, “mentre s’intentava tallar l’arbre de la fe” d’aquest poble, “les arrels romanien intactes” i per això, malgrat la invasió nazi i la persecució comunista, “es mantenia ferma una Església amagada, amb capellans ordenats en secret, que testimoniaven l’Evangeli treballant a les fàbriques, mentre les àvies evangelitzaven, d’amagat”, els seus néts. D’aquesta manera, com deia el papa, “els vincles de fe i de poble ajudaren el retorn de la llibertat”.
El papa recordava una poetessa hongaresa que viu a Roma, i que va passar per eixes proves, i que encoratja els joves (també els catalans) a “lluitar per un ideal, per tal de no ser vençuts per la persecució i pel desànim”, tan freqüents en la nostra societat, cansada i desencisada.
El papa ens recordava que “la llibertat també està amenaçada, sobretot pels guants blancs del consumisme, que anestesia”. Per això, el consumisme anestesiant posa en crisi valors com ara “dedicar-nos als altres, que siguem capaços de sentir-nos comunitat, que visquem la bellesa de somiar junts i de crear famílies nombroses”. Com deia el papa, aquest consumisme anestesiant i asfixiant, que fa que ens conformem amb una mica de benestar material, fa que tots els ideals, com la solidaritat, la fraternitat i la sol·licitud pels més desvalguts, estiguin en crisi. Per això el papa destacava la necessitat de “tenir cura de les arrels”, ja que mentre les arrels es mantenen intactes i són vives, l’arbre també continua viu.
El papa encoratjava i animava l’Església a construir ponts per al demà entre els creients, “ponts entre generacions, entre ancians i joves”, per així “tenir cura de l’ecologia”, que ens permeti de tenir “un futur sostenible”.
Finalment el papa ens recordava que “l’anunci de Crist” (també a Catalunya), “no consisteix en la repetició del passat, sinó que sempre necessita de ser actualitzat”.
Avui, les arrels cristianes de Catalunya, (ben vives?), haurien de mantenir ben ferm l’arbre de la fe del nostre país, ja que si les arrels es mantenen intactes, com deia el papa, l’arbre no morirà i sempre es mantindrà viu, ufanós, esponerós. Malgrat que s’intenti tallar les seves branques.
