A la part alta de Tarragona, és difícil distingir quan acaba la ciutat i comença un museu. Això és el que succeeix quan es deixa a l’esquena la catedral i s’accedeix al Museu Bíblic Tarraconense, el qual, si canviés de nom, hauria de tenir en compte els vint-i-tres segles d’història que hi ha al seu interior. Però les seves intencions no passen ni per canviar de nom ni d’emplaçament, sinó per “fusionar-se amb l’entorn i convertir-se en un gran espai d’interpretació en forma de barri museístic, on tot el patrimoni de quilòmetre zero tingui cabuda en un sol macroespai”, manté el seu director Andreu Muñoz (Tarragona, 1964), que entrevistem a Flama amb motiu del Dia Internacional dels Museus.
De tantes coses que fa pel patrimoni tarragoní com a director del Museu Bíblic, el seu rostre ja és quasi un element més del paisatge museogràfic de la ciutat.
Indiscutiblement, a 59 anys puc dir que la meva tasca al capdavant del vaixell insígnia del cristianisme a l’arxidiòcesi de Tarragona està construïda per una gran vocació a la qual, com ho fan molts altres, hi dedico la vida perquè, al cap i a la fi, també hi acabo perdent moltes més hores de les que voldria. Aquesta s’ha acabat convertint en la meva segona casa; és on passo més temps, a les trinxeres de la història, com solem dir.
Abans d’entrar al museu, la sensació que es pot obtenir, caminant pels voltants de l’edifici, és la d’estar-ne en un altre, no ho creu?
En efecte. Allà fora hi ha el continent de tot el nostre contingut. Estem en un indret privilegiat; pensi que aquí es pot entendre tot el recorregut de la nostra cultura cristiana (que ens ajuda a explicar el Museu Diocesà de Tarragona, a pocs metres d’aquí), però si sortim per la porta del museu continuarem trobant l’acròpolis romana que això va ser. Per tant, no es pot negar que a llarg termini hem d’oferir al visitant una visió completa que li permeti degustar una unitat museogràfica única, en què no només hi hagi el Museu Bíblic, sinó també tota la resta d’emplaçaments que el rodegen, amb la catedral com a epicentre d’una hipotètica ruta museogràfica integral per viatjar per tota la història eclesiàstica.
Creu que això és realment el que vol el visitant?
Sí, sí. Com quan va al Camp Nou i vol conèixer en poca estona tota la història del Barça al seu museu i acabar sortint comprant-ne un souvenir. No farem que cada visitant surti convertit en tot un historiador, no és la intenció; tan sols hem de procurar satisfer les necessitats tant de turistes de tot arreu com de grups d’escolars i estudiants universitaris, passant per usuaris de comunitats religioses de tota mena, i fer veure que aquest patrimoni —que se’ns escapa per no estar preparats, encara, per mostrar-lo en un mateix pack— és dels més importants per tenir-hi dos mons empastats: el romà i el cristià. I, això, pocs indrets ho poden dir. Però és evident que, per assolir-ho, les inversions econòmiques són més que necessàries. Tenim la possibilitat de fer un projecte a gran escala, però cal posar-s’hi.
Venen eleccions municipals i tots els partits es preparen per escalar posicions a l’Ajuntament per al pròxim mandat. Han pensat en la divulgació patrimonial, a l’hora de teixir els seus discursos electorals?
Estem en una fase de contacte amb grups polítics, associacions civils, institucions acadèmiques…, i no n’hi ha cap que dubti de la impressionabilitat del pla estratègic integral que tenim entre mans. L’única pedra a la sabata que pot existir de cara a la galeria és que això sigui propietat de l’Església; aquest és el principal causant d’un tabú —fora de tota realitat— que la política haurà d’anar vencent a poc a poc. En qualsevol cas, s’ha de saber que la funció pública existeix de dalt a baix, per més que tingui la titularitat que té.
“A llarg termini hem d’oferir al visitant una visió completa que li permeti degustar una unitat museogràfica única, en què no només hi hagi el Museu Bíblic, sinó també tota la resta d’emplaçaments que el rodegen”
No seria el primer cas, a la península.
Sí, arribem tard. Per davant, hi tenim Cartagena, Toledo, Còrdova, Mèrida…, amb exemples de construcció divulgadora que ens ensenyen —i molt!— a posar ordre a tot plegat. A Tarragona, en canvi, hem munyit massa la vaca durant molts anys, però no li hem donat menjar, malauradament. No podem viure sense donar-li menjar: és una necessitat de la qual no podem escapar com a residents d’un espai on cada pedra té la seva pròpia història.
Els ha tocat competir turísticament amb Port Aventura i altres pols d’atracció de Tarragona, oi?
Cadascú, des de la seva naturalesa, juga les seves cartes respectant la resta d’actors, i això ha estat així sempre. Però no considero que estiguem en la tessitura de competir amb ningú per guanyar més públic, seria un joc erroni. Dit això, també és cert que ens convé crear més estímuls per tenir una visibilitat compartida en un espai on tots puguem encaixar si volem continuar creixent, on tots puguem trobar allò que busquem sense fer-nos mal els uns als altres. Quan els romans van venir a Tarragona ho van fer per créixer territorialment, oi? Per tant, el creixement implica que hi hagi harmonia perquè totes les voluntats que s’hi puguin donar tinguin l’opció de caminar conjuntament.
