El passat 13 de març, Neus Forcano va ser nomenada directora de Justícia i Pau Barcelona. Llicenciada en Filologia, ha fet cursos sobre estudis històrics de les dones al Centre Duoda de la Universitat de Barcelona i sobre ciències religioses a l’ISCREB. Forcano és membre del col·lectiu Dones Alcem la Veu i s’ha dedicat professionalment a la docència com a professora de llengua i literatura a secundària i batxillerat. Gairebé dos mesos després del seu nomenament, i coincidint amb la finalització de la Setmana per la Pau – Arcadi Oliveres 2023, ha parlat amb Flama per reflexionar sobre els reptes d’aquesta entitat, que té com a finalitat defensar i promocionar la justícia social, la pau, els drets humans i la solidaritat.
Quina valoració fa de la segona edició de la Setmana per la Pau-Arcadi Oliveres que ha acabat aquesta setmana?
Crec que ha tornat a encendre la flama de l’esperança en aquelles persones pròximes a entitats civils i religioses i, per mitjà de múltiples activitats, ha tornat a posar en relleu que, concentrant tots els esforços en tan sols una setmana, és possible d’obrir els ulls a una gran quantitat de ciutadans en relació amb la seva visió de la pau, els valors i la importància de la solidaritat envers les persones que més la necessiten.
Quina és la seva visió general del futur de Justícia i Pau?
La primera intuïció que tinc és que cal continuar treballant moltíssim al voltant de la cultura de la pau. S’ha d’entendre quin significat volem posar-hi entre tots; no només des de l’entitat o la gent que ja hi està convençuda, sinó també des del discurs comú. Totes les institucions (es diguin Govern, govern local, entitats, escoles o centres cívics i associacions ciutadanes) hem d’anar donant significat a això de “cultura de la pau”. Per tant, el futur de l’entitat passa per lluitar contra les desigualtats o les violències deixant clar què és fer cultura de la pau i mantenint al marge qualsevol discurs que en distorsioni el veritable significat.
Com planteja abordar el nou càrrec?
Qualsevol càrrec que suposi dirigir sona molt empresarial, a vegades. A més, genera la falsa sensació que, darrere de tot plegat, tot estigui organitzat i sigui efectiu; en canvi, jo entenc aquest concepte com una mirada cap al futur i una tasca de conducció. M’agrada, fins i tot, comparar-lo amb una barca que navega per un oceà molt gran; una grandesa, d’altra banda, que simbolitza la gran quantitat de qüestions sobre justícia global i pau que es poden abordar. Ara bé, no es pot arribar a tot arreu, i, per això, cal decidir bé el rumb i les companyies per arribar a aportar alguna cosa.
Com enfocquen la col·laboració amb altres entitats per promoure els drets socials, la justícia social, la pau, etc?
Justícia i Pau és una entitat que ja té molt recorregut històric [va sorgir l’any 1968]. Es crea a partir de la voluntat d’un grup de persones, creients i no creients, que van presenciar la manca d’una cultura democràtica i de diàleg de reconciliació i pacificació arran del conflicte viscut durant el període franquista.
També és cert que l’entitat té el suport de l’arquebisbat de Barcelona perquè, quan es va crear, l’Església estava molt implicada amb la idea que existís aquesta sensibilització envers la cultura de la democràcia, així com una diversitat palpable per construir coses conjuntament.
Des dels inicis, Joan Gomis va tenir ben present que l’entiat, més enllà de representar una extremitat important dins l’Església, havia de ser de tothom i per a tothom. I això es manté, perquè impulsem diferents tipus d’intervencions o projectes que també inclouen entitats civils. En aquest sentit, és important destacar la petjada social i de conscienciació que s’aconsegueix col·laborativament amb entitats de tot el territori.
Per exemple, estem relacionats amb FundiPau, amb la Universitat per la Pau, amb Escola per la Pau… També col·laborem amb el Fons Català de Cooperació, una entitat que uneix associacions i municipis que tenen en compte aquestes polítiques de pau. Formem part de plataformes com la Federació d’Entitats Socials, entitats que conjuntament treballem en eixos d’educació, pau, reivindicació de drets humans, cooperació, solidaritat nord-sud.
“DES DELS INICIS DE JUSTÍCIA I PAU, JOAN GOMIS VA TENIR BEN PRESENT QUE L’ENTITAT, MÉS ENLLÀ DE REPRESENTAR UNA EXTREMITAT IMPORTANT DINS L’ESGLÉSIA, HAVIA DE SER DE TOTHOM I PER A TOTHOM”
I amb institucions polítiques, quina relació tenen?
Justícia i Pau forma part de la xarxa civil d’entitats i, com totes les altres entitats, siguin plataformes coordinadores o entitats d’associacions, o bé treballin pel medi ambient, per la pau, per la democràcia i els drets humans, totes pretenem mobilitzar o conscienciar. Som associacions i entitats que ens agrada prendre’ns seriosament el que veiem i el que succeeix al nostre voltant més immediat, fer reflexió, debatre idees i després passar a l’acció per construir en comú i per aportar noves visions.
En relació amb les institucions polítiques, organitzant la segona Setmana per la Pau, hem fet dues activitats que estan relacionades amb una demanda política als municipis davant de les pròximes eleccions del 28 de maig. Una activitat és amb joves: hem convocat unes quantes entitats per participar en un conversatori amb els polítics de totes les llistes que es presenten a Barcelona. La segona l’anomenem la Plaça del Diàleg, que és la idea de crear, també en relació amb altres entitats que col·laboren amb nosaltres, una mena de fira o espai de reflexió a la rambla del Raval.
Com aborden les preocupacions dels grups més marginals i vulnerables?
Per exemple, tenim un projecte d’acció directa amb persones de risc d’exclusió social pertanyents a l’eix que en diem d’acompanyament penitenciari i podem dir que és el més gros i actiu de Justícia i Pau. Es fa reflexió sobre la justícia restaurativa o altres tipus alternatius de justícia que no sigui tancar a la gent. Aquí hi ha tot un treball d’un grup d’advocats que fan reflexió sobre temes de drets humans i de la situació de persones que estan en situació de presó, i després tot un grup de voluntaris, al voltant d’uns 80, que coordinen un equip de Justícia i Pau, i tracten la salut mental, els presos polítics, l’atenció i seguiment als presos que surten i a les seves famílies. També hi ha tota una activitat de reforç escolar dins de les presons.
Quin missatge donaria als ciutadans que volen involucrar-se en els valors de Justícia i Pau i com podem col·laborar a “petita escala”?
Jo crec que tota petita escala és molt. L’Arcadi Oliveres, vicepresident de Justícia i Pau del 1986 fins al 2001, deia que estem obligats a no perdre l’esperança i hem de ser molt tossuts. Quan veiem com va el món i les desigualtats que hi ha ens espantem. Ens alarma com tractem la natura, com encara pensem que els drets humans estan molt defensats i ens trobem amb desigualtats de gènere, amb violències contra les dones o contra grups minoritaris com els LGTBIQ+, amb transfòbia, amb racisme… I ens preguntem: Com pot ser que encara ens trobem amb aquestes actituds i què podem fer?
Crec que associar-se és bàsic, perquè els vincles socials creen pensament nou. És a dir un sol a vegades no s’adona del que fa o de com ho fa. En canvi, quan t’ajuntes amb altres, entre tots podem anar afinant el llenguatge, la manera de tractar-nos i és molt ric. Els vincles socials són bàsics i necessaris per crear una societat rica i que construeixi alguna cosa en comú. I llavors això s’ha de cuidar. Ho pots fer a Justícia i Pau o a algun altre lloc, cadascú allà on se senti cridat, però sí que associar-se o mobilitzar-se és necessari.
La major part de l’equip està format per dones. Per què? És intencionat per donar una visió més feminista a l’entitat?
Formem part d’una època. Va haver-hi diferents onades del moviment feminista i ha quallat en la consciència de la societat. Sempre surten molts reptes, perquè ara, per exemple, tenim els reptes d’aquestes violències masclistes o de grups que fan intents de violació, i t’estranya que succeeixi després de tant temps de consciència i respecte cap a la igualtat entre homes i dones, però que encara que passi això no podem deixar de dir que evidentment hem avançat en feminisme.
Les dones s’han conscienciat que tenen veu, que poden tenir veu i que tenen molt a dir i a fer. En les associacions, sobretot en les d’acció social, no només d’atenció directa a persones, però també de mobilització política i de sentit comunitari, jo crec que les dones tenim un protagonisme crucial. Hi són, fan coses, tenen veu, tenen pensament i, per tant, és natural la presència de les dones en els òrgans de govern i de presa de decisions. És una conseqüència del treball fet com a societat i ara, després d’haver patit marginació, violències, invisibilització… tenim el repte com a dones d’innovar, perquè no ho podem fer seguint els models antics.
Quin paper tenen les dones per promocionar la justícia i la pau en la societat?
Només pel fet de ser dona no crec que puguem aportar alguna cosa diferent dels homes en la promoció de la pau i la justícia social. Pot haver-hi una base biològica apresa tradicionalment per la història i l’educació que hem rebut, però no ens marca. Tots som lliures i, a mesura que anem creixent, ens fem conscients d’allò que hem heretat dels nostres entorns, però sempre tenim la possibilitat d’actuar diferent. Siguis home o dona, aquest camí de consciència i de creixement pot fer que et trobis amb altres persones amb les quals connectis molt bé i que pugueu fer projectes comuns.
M’agrada que hi hagi moltes dones a les entitats que tinguin paper i se’ls reconegui l’autoritat, perquè tenen una experiència de marginació o d’invisibilització que va molt bé per poder crear espais innovadors i participatius. Aquí les dones sí que tenen a aportar, no només pel fet de ser dones, sinó pel fet d’haver estat marginades. Perquè quan has patit una marginació o no has tingut un accés fàcil als llocs de poder, tens una experiència del que és estar fora. Per tant, tens una sensibilitat més afinada per incloure d’altres. En això sí que hi crec, en aquest poder relacional o en aquesta innovació de models hegemònics de funcionament. Sí que hi crec que ho poden tenir les dones.
Això també ho podem relacionar amb casos de racisme.
Exacte, tothom que hagi experimentat un rebuig, una discriminació o una violència és molt més sensible a quant ho fan els altres. Jo puc haver lluitat des del feminisme, però puc entendre perfectament qui lluita per haver patit un tracte racista o per haver sigut refugiat. Totes aquestes persones porten una experiència que les fa humils perquè ho han perdut tot o han hagut de deixar coses importants pel camí. Si troben espais on són acollides i acceptades poden tenir la possibilitat de créixer, canviar i, fins i tot, d’ajudar els altres amb més facilitat de qui ho ha tingut tot reconegut i que se li aplaudeix per qualsevol cosa que fa.
Com s’aborda la teologia amb el feminisme?
Moltes vegades m’han preguntat si és compatible ser una persona creient amb el feminisme. Jo crec que sí. Sempre dins de les religions hi ha hagut corrents molt forts de pensament de pau, de llibertat, de creixement personal i comunitari lliure. La llibertat de consciència sempre ha estat rellevant. Jo com a persona que forma part de l’Església, en un sentit ampli, no ho trobo contradictori. Precisament, la possible contradicció que hi m’ha fet treballar-ho i m’he convençut que hi ha tot un corrent de transgressió dins l’Església catòlica. Sempre hi ha corrents de pensament innovador que qüestionen l’status quo. Estem com a la resta de religions.
Pel que fa a l’estructura de les institucions, quan una institució és més gran i té molt temps de vida històrica, té una estructura que “s’enquista”. És objectiu i ningú pot negar que si mirem la institució, l’Església catòlica és masclista i clerical. Amb l’estructura de presa de decisions encara pesa el fet que els capellans, mossens o bisbes s’envolten d’homes, laics i religiosos, que ostenten aquest poder. Tradicionalment, les dones ocupen els llocs d’acció d’educació, servei a la comunitat, i això ja s’està trencant perquè les dones religioses també han viscut aquestes onades feministes i formen part d’aquesta realitat.
Amb el sínode de bisbes s’ha posat de manifest. Les dones de diferents grups i països han aportat propostes de canvi per incloure dones dins dels àmbits de presa de decisions de les esglésies o, fins i tot, poder administrar sagraments sense aquesta exclusivitat que hagin de ser els capellans que ho hagin de fer.
Cal canviar l’organització de l’Església catòlica perquè tingui una perspectiva més feminista?
L’Església és molt femenina perquè a la constitució de la base de les comunitats parroquials i dels moviments catòlics hi ha moltíssimes dones: joves, mares, dones grans… Hi són, han format part de la història d’aquests moviments i s’han transmès les unes a les altres aquesta fe que enjoia per creure en el Jesús que ens acompanya en aquesta direcció de pau i aquestes relacions harmòniques pels drets humans. Per tant, les dones ja hi som. Som Església, som base, som ciutadanes. Ara bé, també a algunes els han negat la ciutadania o la capacitat de decidir com els hi neguem ara als refugiats o com els hi podem negar als immigrants als quals els donen papers.
Per mi sí que és important i tinc l’esperança que anirà canviant, però serà lent. No és l’objectiu prioritari i, en canvi, a mi m’agrada treballar conjuntament amb altres persones que tenen consciència i que veuen aquesta direcció del treball per la pau i per la justícia global.
