El passat 23 d’abril, coincidint amb el 35è aniversari de la Fira del llibre de Bogotà, la cantant Rozalén va aterrar a la capital colombiana en companyia de Beatriz Montero, intèrpret en llengua de signes, i un equip d’Entrecultures. Allà van iniciar un viatge de deu dies per Colòmbia per conèixer els projectes educatius que hi porta a terme aquesta ONG jesuïta de la mà del moviment internacional Fe i alegria, dedicat a l’educació popular integral i la promoció social. Deu jornades intenses en què la cantautora manxega i la seva companya van poder constatar com, en un país marcat per més de cinc dècades de conflicte armat, les escoles han esdevingut espais imprescindibles per a la construcció d’una cultura de pau.
No és la primera vegada que viatja per conèixer projectes d’Entrecultures. Què li ha portat a apuntar-se en aquesta nova aventura?
Hem viatjat quatre vegades amb ells: primer a Guatemala, després a un camp de refugiats del Txad, més tard a l’Equador i ara, a Colòmbia. Tots quatre viatges han estat relacionats amb projectes de pau i han sorgit de manera molt orgànica i natural; em sento com de la família d’Entrecultures i la nostra col·laboració em sembla un intercanvi meravellós: el fet de poder conèixer els projectes que porten a terme, em permet apropar-me a les realitats de llocs que em donen molt des del punt de vista professional amb la música; i per mi és molt important fer vincles i entendre les cultures d’aquests països, els conflictes pels quals estan passant. En aquest sentit, Colòmbia és un d’aquells llocs on he vingut a tocar en diverses ocasions i d’aquesta manera hi estic fent un vincle molt bonic que em fa feliç i m’ajuda a comprendre millor el país.
Què li ha semblat la tasca que porta a terme ‘Fe i alegria’ a Colòmbia?
Tant a Colòmbia com a altres països, Fe i alegria són responsables de l’educació de molts infants i adolescents. I aquesta tasca educativa, que porten a terme des de fa tant de temps, fa que siguin molt estimats i respectats per la població. Fan molt bé la seva feina i això es nota moltíssim. És veritat que a les zones rurals hi ha moltes més mancances des del punt de vista educatiu, i és allà on Fe i alegria fa una tasca més intensa. La veritat és que només puc dir coses boniques de tota la gent que, des d’aquesta xarxa, entrega el seu temps a millorar la societat a partir de l’educació, que està demostrat que és la base de tot progrés social.
Què és el que més li ha cridat l’atenció de les comunitats educatives que ha pogut visitar?
Hem pogut visitar unes escoles a Bogotà i el contrast d’això l’hem trobat a la costa del Pacífic, a Guapi, Cauca, una regió poc coneguda fins i tot per molts colombians. Allà hi ha molt pocs recursos i, en canvi, una gran riquesa natural. I clar, aquest contrast et fa entendre molt millor les coses. Llavors estic molt agraïda per haver tingut l’oportunitat de visitar un lloc més complex com aquest. Després, a Cartagena, hem estat visitant sobretot cooperatives i agrupacions de dones al camp i a la ciutat.
Creu que la societat colombiana està avançant pel que fa a l’empoderament de les dones?
I tant, que està avançant, les dones de les cooperatives que hem pogut visitar són molt fortes i coratjoses. És una cosa que està passant a escala mundial, la gran revolució del nostre temps és la revolució de les dones, i en cada lloc té el seu ritme i els seus passos. A Colòmbia, particularment, és molt important que les dones s’uneixin i siguin conscients de les seves capacitats per a reinventar-se i emprendre.
Ha apreciat en el poble colombià capacitat de resiliència en un context marcat per tants anys de violència?
És increïble que enmig de tantes tenebres sempre hi hagi llum; no es pot negar que Colòmbia ha patit un grau de violència terrible, de fet quan ets aquí sents coses molt macabres, però sempre, sempre, sempre guanya la bondat. Realment, no sé com l’ésser humà pot ser capaç de suportar coses tan terribles i, malgrat tot, mantenir la capacitat per aixecar-se, seguir, perdonar —no oblidar— i fer d’aquest dolor i aquest patiment una cosa bona. Llavors, Colòmbia és un poble increïble i d’una gran fortalesa i crec que en podem aprendre moltes coses. Allà, per exemple, tot el que té a veure amb la memòria m’està impactant, perquè inevitablement ho comparo amb Espanya i crec que molta gent està treballant per prendre consciència de la necessitat de fer memòria de les diferents veritats, perquè cal aprendre dels errors del passat i tractar d’evitar que es tornin a produir en el futur.
Què creu que pot aportar la música a les persones en un entorn tan complex?
La música, la cultura, l’art, són vies d’escapament. I m’ha cridat l’atenció el fet veure que l’educació inclou la cultura com a base del canvi i de la construcció de la pau. També m’ha impressionat veure que hi havia certs temes que no es podien parlar, o si se’n parlava, es feia dissimuladament; i, en canvi, a través de poesies i cançons es podia explicar tot. És a dir, a Colòmbia canten allò que no es diu i reciten allò que es calla. Llavors, en aquests contextos, la música, a banda de les emocions que provoca de manera natural, és una manera molt amable de visibilitzar i de donar informació d’allò que passa a la gent.
