El papa Francesc ha saludat Teodor II, Papa d’Alexandria i patriarca de la Seu de Sant Marc avui dimecres 10 de maig. La trobada ha tingut lloc a la plaça de Sant Pere del Vaticà en el marc de l’audiència general del dimecres i ha servit per celebrar el “Dia de l’amistat copta-catòlica”, que es commemora des de fa deu anys per recordar la reunió entre el papa Pau VI i el papa Shenouda III l’any 1973.
“Aquella va ser la primera trobada entre un bisbe de Roma i un Patriarca de l’Església Ortodoxa Copta, que va culminar amb la firma d’una memorable declaració cristològica conjunta el 10 de maig”, ha destacat el papa Francesc amb motiu del 50 aniversari d’aquella històrica reunió amb què els líders de l’Església catòlica i l’Església copta van encetar un diàleg i un camí comuns
Francesc ha expressat la gran alegria amb què ha rebut la visita de Teodor i la delegació que l’ha acompanyat. “T’agraeixo que hagis acceptat la invitació en aquest doble aniversari i prego perquè la llum de l’Esperit Sant il·lumini la teva visita a Roma, les importants trobades que mantindràs aquí i, sobretot, les nostres converses personals”, ha expressat el papa adreçant-se al líder copte, tot agraint-li el seu “compromís a favor de la creixent amistat entre l’Església copta ortodoxa i l’Església catòlica”.
“Santedat, estimats bisbes i amics tots —ha prosseguit Francesc— amb vosaltres imploro a Déu totpoderós, per intercessió dels sants i màrtirs de l’Església copta, que ens ajudi a créixer en comunió, en un únic i sant vincle de fe, esperança i amor cristià“. El pontífex també ha recordat i reconegut com a propis els 21 màrtirs coptes assassinats pel Daesh en una platja de Líbia el 15 de febrer de l’any 2015.
Les peculiars característiques d’aquesta audiència, en què el papa Francesc ha saludat també a l’arquebisbe de Barcelona Joan Josep Omella i el seu bisbe auxiliar David Abadías, han impedit la lectura de la 13a edició del cicle de catequesi sobre el zel apostòlic (text íntegre a sota), que avui ha consistit en una glosa al jesuïta Francesc Xavier, “el més gran missioner dels temps moderns, i és el patró de les missions catòliques”.
Text de l’audiència general
Estimats germans i germanes, bon dia!
Prosseguint el nostre itinerari amb alguns models exemplars de zel apostòlic, avui trobem la figura de sant Francesc Xavier, el qual és considerat justament el més gran missioner dels temps moderns, i és el patró de les missions catòliques.
Francesc neix d’una família noble però empobrida de Navarra, al nord d’Espanya, el 1506. Estudiarà a la universitat de París per poder obtenir un encàrrec eclesiàstic ben retribuït que li asseguri el futur. És un jove simpàtic i brillant, sobresurt a l’esport i a l’estudi. A la seva escola troba un company més vell i una mica especial: Ignasi de Loiola. Es van fer grans amics, i Ignasi ajuda Francesc a viure una experiència espiritual nova i profunda, una veritable conversió per alliberar-se de tota ambició i dedicar-se sense reserves al servei de Déu, estimant i seguint Jesucrist. En acabar els estudis, amb alguns altres amics van a Roma i es posen a disposició del Papa per a les necessitats més urgents de l’Església al món. Al principi són una desena i decideixen anomenar-se la “Companyia de Jesús”.
Som en el temps en què els horitzons s’estan ampliant des de l’Europa cristiana cap als confins del món desconeguts. Nous continents, descobriment de pobles que encara no han sentit parlar de l’Evangeli de Jesucrist. El rei de Portugal demana al Papa enviar alguns Jesuïtes a les Índies orientals; entre ells hi ha també Francesc Xavier. Inicia així el primer d’un nombrós grup de missioners apassionats, preparats per suportar fatigues i perills immensos, a assolir terres i trobar pobles de cultures i llengües completament desconegudes, impulsats només pel fortíssim desig de donar a conèixer Jesucrist i el seu Evangeli, i així “salvar”, conduir Déu i el seu veritable bé a tantes persones.
Xavier és nomenat Nunci apostòlic, és a dir representant del Papa Pau III davant els governants de les anomenades Índies. En poc més d’onze anys farà una obra extraordinària. Els viatges en nau en aquella època eren duríssims i perillosos. Molts morien al viatge per naufragis o malalties. Xavier passa a les naus més de tres anys i mig, un terç de la durada de la seva missió.
En arribar a Goa, a l’Índia, la capital de l’Orient portuguès, Xavier posa la base, però no s’hi atura. Evangelitzarà els pobres pescadors de la costa meridional de l’Índia, ensenyant catecisme i oracions als nens, batejant i cuidant els malalts. Després, durant una pregària nocturna davant la tomba de l’apòstol sant Bartomeu, sent que ha d’anar més enllà de l’Índia. Deixa en bones mans la feina ja iniciada i salpa amb valentia cap a les Moluques, les illes més llunyanes de l’arxipèlag indonesi, on en dos anys de treball va fundar diverses comunitats cristianes. Posa el catecisme en versos a l’idioma local i ensenya a cantar-lo. A les seves cartes entenem bé quins són els seus sentiments. Escriu: «Els perills i els sofriments, acceptats voluntàriament i únicament per amor i servei de Déu nostre Senyor, són tresors rics de grans consolacions espirituals. Aquí d’aquí a alguns anys hom podria perdre els ulls per massa llàgrimes d’alegria!» (20 de gener de 1548).
Un dia, a l’Índia, és un japonès, que li parla del seu llunyà país, on cap missioner europeu havia anat abans. Xavier decideix partir com més aviat millor, i arriba després d’un viatge ple d’aventures al jonc d’un xinès. Els tres anys al Japó són duríssims, pel clima, les oposicions i el desconeixement de la llengua, però també aquí les llavors plantades donaran grans fruits.
Al Japó Xavier entén que el país decisiu per a la missió a Àsia era un altre: la Xina. Amb la seva cultura, la seva història, la seva grandesa, exercia de fet un predomini a tota aquesta part del món. Per això ell torna a Goa i poc després s’embarca novament esperant poder entrar a la Xina, tot i que estigui tancada als estrangers. Però el seu pla fracassa: va morir a la petita illa de Shangchuan, esperant en va poder desembarcar a terra ferma prop de Cantó. El 3 de desembre de 1522, en complet abandonament, només un xinès amb ell a vetllar-lo. Així s’acaba el periple terrenal de Francisco Xavier. Tenia quaranta-sis anys, però els cabells ja eren blancs, les seves forces s’havien consumit, donades sense reserves al servei de l’Evangeli.
La seva intensa activitat va estar sempre unida a la pregària, a la unió amb Déu, mística i contemplativa. On sigui que estava, cuidava molt dels malalts, els pobres i els nens. L’amor de Crist va ser la força que el va portar fins als confins més llunyans, amb contínues fatigues i perills, superant fracassos, decepcions i desànims, més encara, donant consol i alegria per seguir-lo i servir-lo fins al final.
