El passat diumenge la Comunitat de Sant’Egidio va festejar el seu 55è aniversari amb una litúrgia a la Basílica de Santa Maria del Mar presidida per monsenyor Vincenzo Paglia (Frosinone, Itàlia, 1945), president de la Pontifícia Acadèmia per la vida. Abans d’aquesta celebració, l’arquebisbe Paglia va compartir uns instants amb els membres de la comunitat i les persones que participen en la seva activitat, i va concedir aquesta entrevista a l’Agència Flama.
La Comunitat de Sant’Egidio és un moviment global, laic, present en 73 països, que es basa en l’oració, en la solidaritat, en l’ecumenisme i el diàleg. Quina opinió té vostè sobre aquests 55 anys?
Per a nosaltres recordar 55 anys de vida significa, abans de res, donar gràcies al Senyor per aquest gran do que és la Comunitat, que va començar immediatament després del Concili, quan a l’Església començava una nova primavera, com solia dir el papa Joan XXIII. En aquells moments tots vivíem un clima d’esperança, de canvi del món. I l’Església catòlica va donar un exemple extraordinari d’aquell nou inici. En aquest context neix la Comunitat de Sant’Egidio, que té com a bases de la seva vida dos grans pilars: el de la primacia de l’Evangeli i el del servei als més pobres, que eren una possibilitat de canviar-se a un mateix i de canviar el món. Va ser un inici molt simple, molt humil, però que ja contenia tota la força oculta d’aquell poder feble de l’Evangeli, de la fe cristiana.
Fa falta una revolució política, social, econòmica i cultural per a una assistència sanitària igual per a tots?
Jo voldria continuar destacant que la força d’aquesta llavor evangèlica fa vèncer una solitud radical, que per desgràcia s’abat avui dia en el món, i una fragmentació de la vida social. S’imposa cada vegada més una cultura individualista, que podríem denominar del jo, sobre la tensió cap al nosaltres, que és la base de la vida associada, és a dir, d’una fraternitat i d’una solidaritat que faria que la globalització fos realment humana. Per això, una globalització només en el pla del mercat ha comportat uns desequilibris enormes que tots coneixem. El creixement de l’interès individual de les persones o dels Estats està portant a una conflictivitat difícilment controlable. Per això, considerem important que l’Església, amb la seva inspiració, pugui ajudar a la política, a l’economia i a la cultura a expressar-se de manera fraterna i solidària. I la Comunitat sent una especial proximitat a la visió que el papa Francesc va manifestar a través de les seves dues grans encícliques, Laudato si’, sobre la casa comuna, i Fratelli tutti, sobre la unitat de la família humana que habita en aquesta casa comuna.
Què pensa de l’eutanàsia?
Crec que una part de l’horitzó del qual acabo de parlar –casa comuna i fraternitat– és el misteri de l’existència humana que hem de comprendre en la seva força de néixer i de morir. Per a fer front al tema de l’eutanàsia és indispensable ser conscient del do extraordinari que és cada persona humana en el context tant de la casa que hem d’habitar com de la família de la qual formem part. En aquest sentit, ningú no és amo absolut de la seva vida; ningú de nosaltres autoneix. Tots vam néixer d’algú. Naixem interdependents, hem de viure interdependents els uns al costat dels altres. I el passo a la mort no pot prescindir de la relació que tenim amb els altres. Per això, tant l’inici de la vida, com el transcurs de la vida, com l’últim pas de la vida han de caracteritzar-se per l’aliança de la comunitat amb els seus amics, germans i germanes. No hi ha dubte que la decisió de la persona és molt important, però cap de nosaltres té el poder absolut sobre la seva vida. La vida cal viure-la fins al seu compliment. Nosaltres, els cristians, destaquem que la mort no és el final de la vida, sinó un pas cap a la seva plenitud. I en aquest sentit, no estem cridats a fer el treball brut de la mort, l’eutanàsia. Més aviat estem cridats a sostenir i a envoltar amb afecte i ajuda l’existència de cadascun de nosaltres i també l’existència dels pobles.
Llavors vostè està en contra de l’eutanàsia i també en contra de l’acarnissament terapèutic?
Com a catòlics estem en contra de tot el que agredeix la vida: estem en contra de l’avortament, en contra de la mort per fam dels nens, en contra de la mort per armes que provoquen les bandes juvenils, estem en contra de les injustícies que produeixen violència, estem en contra de les guerres que maten, estem en contra de l’eutanàsia que lleva la vida, i estem a favor de tota companyia que sosté, estem a favor de no deixar només a ningú, estem a favor d’eliminar el sofriment, estem a favor de donar sentit a tots els moments de la nostra existència. No acceptem la derrota. En quin sentit? Estem en contra dels que volen ser amos fins al punt de negar fins i tot la mort. La mort és un component de la nostra existència, de manera que de la mateixa manera que estem en contra de l’eutanàsia també estem en contra de l’acarnissament terapèutic. Nosaltres som partidaris de l’acompanyament, que ningú estigui sol i pugui viure el pas d’aquesta vida a la següent de la manera més serena possible, fins a poder dir “germana mort”, com va dir sant Francesc d’Assís.
És creïble un plantejament pacifista davant la invasió d’Ucraïna com el que va anunciar el papa Francesc?
El papa Francesc afirma, abans de res, que cal condemnar la invasió que Putin va fer a Ucraïna. Sense ambages. El papa Francesc veu la solució d’aquest conflicte en la força de la diplomàcia, en la força de la trobada. I no utilitzo a l’atzar la paraula força, la paraula potencia, l’expressió donar un cop de puny sobre la taula, per a fer front a una altra violència: la de les armes. Al meu entendre existeixen moltes vies per a convèncer –com la paraula, la diplomàcia o moltes altres– de no utilitzar les armes. Per exemple, una ocasió podria ser el bloqueig comercial, però no s’ha aplicat. Hauria d’haver-se dut a terme amb el consens de tots els governs, de tots els països, de manera ferma i categòrica. I això és una cosa possible, no és impossible. És el fruit d’un treball diplomàtic. Per això davant la violència de la invasió, al meu entendre fa falta la “violència” de la paraula i de la diplomàcia, no la ingenuïtat d’una simple afirmació genèrica. Per això el papa Francesc no és ingenu: la seva reiterada declaració d’un plantejament pacífic implica un plantejament fort del poder de convicció a través de tots els mitjans, i no el de les armes que donen mort. En aquest sentit, té una visió del món i també una visió de l’home. Per desgràcia, nosaltres, per mandra, per cansament en el pensar, moltes vegades preferim mitjans expeditius perquè creiem que resolen la situació. Però fa més d’un any que parlem de parar una guerra i encara no l’hem aconseguit. Ho aconseguirem quan comprenguem que la diplomàcia és més forta que els canons o les armes. Espero que no s’arribi a l’ús d’armament nuclear.
La solitud dels ancians és el gran drama d’aquest segle?
Jo crec que sí. Al costat del tema dels conflictes i les guerres, al costat del tema de les migracions, el tema dels ancians és el tercer gran tema d’aquest inici de mil·lenni. La demografia parla molt clarament: especialment als països occidentals –però ocorrerà el mateix en els altres països–, està sorgint un nou poble que no existia: el que podem denominar la “vellesa massiva”. En les nostres societats mai havia ocorregut que hi hagués milions i milions d’ancians que viuen vint o trenta anys més respecte de la mitjana. Així i tot, per a ells no s’ha pensat res en el polític, en l’econòmic, en el social, en el cultural i tampoc en el sanitari i en el religiós. És una edat que s’ha d’inventar. En cas contrari, correm el perill de viure una contradicció esquinçadora. Tot això ja posa de manifest una contradicció entre el creixement dels ancians i la disminució de les generacions més joves: una piràmide invertida és difícilment sostenible. Per això, cuidar a les persones ancianes no significa només lluitar contra la seva solitud sinó també crear una nova cultura de les generacions i de les relacions entre generacions i potser això avui és possible perquè el punt més feble, o més dramàtic, o més problemàtic és l’edat de la vellesa. Cuidar la vellesa, preocupar-se per com viure els últims vint o trenta anys de la vida significa repensar la societat en totes les seves articulacions i generacions. Significa, tal vegada, recomprendre el sentit del treball i de l’ocupació; significa, tal vegada, recomprendre la importància d’entendre la fragilitat amb una dimensió molt més intergeneracional.
Nosaltres som partidaris de l’acompanyament, que ningú estigui sol i pugui viure el pas d’aquesta vida a la següent de la manera més serena possible, fins a poder dir “germana mort”, com va dir sant Francesc d’Assís
Tampoc podem oblidar el drama de les migracions, no ho creu?
Aquest és un tema mundial. Respon a desequilibris que no es poden bloquejar sinó solament governar. És inútil secundar-se sobre la por o el bloqueig. Cal tenir la creativitat de donar una resposta complexa, múltiple. Un exemple d’això el tenim en els corredors humanitaris que estan realitzant la Comunitat de Sant’Egidio juntament amb altres cristians a Itàlia, Bèlgica, França i Andorra. I espero que també siguin acollits a Catalunya i Espanya. No resol tots els problemes, però és una proposta que preveu un govern de les migracions que alhora que salva de la tragèdia a famílies senceres, les integra als països d’arribada.
La tecnologia hauria de fer la vida més fàcil als éssers humans?
No hi ha dubte. Aquest és el quart punt crucial de l’edat contemporània després de la pau, les migracions i els ancians. Correm el perill que la tecnologia sigui la nova religió, sigui la nova esperança, la nova clau de volta de tota la vida humana. I aquí toquem el candent tema de les noves tecnologies emergents i convergents, que al costat del tema dels algorismes estan envaint en aquest temps la premsa internacional. Crec que és fonamental tornar a comprendre la centralitat de la persona humana no com a absoluta sinó associada a totes les altres dimensions de la vida humana, de la vida biològica, de la vida del planeta, de la vida de l’espai, perquè tot serveixi per al desenvolupament humà i no per a la dictadura de la màquina, de la tècnica, dels algorismes. Per això, en la Pontifica Acadèmia per la Vida hem encunyat un nou terme: enfront del risc de l’algocràcia, nosaltres propugnem l’algorètica, és a dir, que l’humanisme entri en l’articulació de la ciència perquè sigui l’home, qui maneja la màquina i no a l’inrevés.