Francesc descansa en pau, definitivament, sota una llosa de marbre. Ho fa en una tomba senzilla que des d’aquest cap de setmana ha passat a convertir-se en punt de referència perquè milions de catòlics del planeta puguin apropar-se a la basílica de Santa Maria la Major de Roma per sentir-lo espiritualment a prop, com ho faran molts dels que aquest dissabte gravaven a les seves retines el trasllat de les restes mortals de l’argentí a aquest temple.
Però la jornada arrencava hores abans de la sepultura, aquest dissabte 25 d’abril, quan la plaça de Sant Pere s’inundava de centenars de milers fidels per acompanyar una missa exequial oficiada pel cardenal Giovanni Battista Re, que recordava el compromís del papa Francesc per la pau.
Demanant a Francesc que beneís des del cel tant l’Església com tots els cristians, el purpurat glossava la seva figura, plena “d’innombrables gestos i exhortacions a favor dels refugiats i els desplaçats”, i era la veu principal d’una cerimònia en què unes altres veus, les dels cors de la Capella Sixtina, i l’orgue dominat pel sabadellenc Josep Solé, titular de la basílica vaticana, emocionaven una multitud plena de sacerdots, religiosos, laics, joves i adolescents, famílies senceres, desafavorits, transsexuals, turistes i milers de periodistes, entre molts altres grups socials.
De fet, l’instrument de Solé ressonava en moments clau de la cerimònia, com ara en l’entrada i la sortida del fèretre, observat des de les primeres files per part d’alguns dels grans líders planetaris i per bisbes i cardenals d’arreu del món. Un fet que reforçava encara més el clima de solemnitat que aquest català aconseguia, i que ja havia viscut anteriorment arran de la mort de Benet XVI, el 2022. “Estic content perquè en aquesta ocasió també ha cantat el meu fill Daniel, mentre jo tocava l’orgue”, deia més tard Solé, un més dels 200.000 cristians a Sant Pere.
Mentrestant, la caixa de fusta que contenia les restes mortals d’un Papa que gira l’última pàgina de la seva llarga vida era ovacionada en successives ocasions al llarg d’un funeral amb especial regust argentí. Precisament eren les banderes amb l’escut de la República Argentina les que predominaven enmig de les de desenes de països que eren representats.
Com ara Espanya, des d’on catòlics de tots els punts del mapa es feien presents evidenciant una instantània principalment familiar: “Hem vingut amb els nens i ens fa il·lusió que visquin un moment històric com aquest, tal com ho vam fer nosaltres quan érem petits i veníem a acomiadar algun Papa”, remarcava un home de Madrid.
L’últim trajecte de Francesc
Després de dues hores sota l’insistent sol romà, arribava un dels moments més icònics de l’adeu a Bergoglio mentre el seu cos era transportat en el papamòbil per les artèries principals de Roma fins a Santa Maria la Major. “Ha estat una experiència commovedora i impactant, sobretot per trobar-nos a tants joves com nosaltres”, assegurava una noia del País Basc que intentava fer-se pas entre un riu de cossos, banderes, càmeres de fotografiar i rosaris que dibuixaven un paisatge difícil de trobar a la ciutat del riu Tíber.
“Ha estat un regal haver pogut acomiadar un compatriota com ell després de tantes lliçons com les que ens ha donat”, admetia, des de les entranyes del Vaticà, una dona de Buenos Aires i per a qui l’escena de Sant Pere “era com estar dins la nau d’una església, plena de sants i pecadors, i poder sentir el cel a la Terra”.
I, entre cares de dol i respecte, les de la pobresa també tenien representació, com ara quan una dona de curta alçada, ajudada per un bastó per poder caminar equilibradament, buscava els ulls dels centenars de milers de fidels per demanar-los almoina per la gran via vaticana que connecta la plaça de Sant Pere amb el Castell de Sant’Angelo.
Persones pobres rebent el Papa
Quaranta persones amb una vida vulnerable i com les que Francesc va tenir entre cella i cella durant el seu pontificat rebien el cos sense vida del Papa a les portes d’un temple que també ha viscut un abans i un després arran d’aquest històric esdeveniment. Un gest carregat de simbolisme en l’últim moment en què el fèretre del pontífex veia la llum natural i s’endinsava en un temple que serà casa seva per sempre.
“A partir d’ara viurem amb l’alegria que ell ens encomanava”, afegia una de les moltes religioses llatinoamericanes que acudien a la cita, “però sentint-nos una mica més orfes”. “Ha estat el pare de l’Església que vol ser, a partir d’aquest moment, més com ell”, continuava una altra monja de la seva congregació, la de les Serventes del Sagrat Cor de Jesús i dels Pobres, i que també va poder-se acomiadar de les despulles de Bergoglio a la Casa de Santa Marta, on ha viscut Francesc, a inicis d’aquesta setmana.
“Per a mi ja és un sant”
La celebració, que continuava als carrers pròxims a una de les quatre basíliques majors de Roma després d’una sepultura íntima, escrivia el punt final d’una setmana que ja és recordada a Roma com “una de les més tristes de la història recent”. Així ho definia un jove d’Assís que era en una ciutat que probablement veurà canonitzar un altre jove, Carlo Acutis, aquest 2025. “Això serà, però, sense el nostre Francesc i amb un Papa que esperem veure caminar pel mateix sender que va transitar qui, per a mi, ja és sant”, observava posteriorment l’italià.
