El jesuïta Àlvar Sánchez Calvo (Lleida, 1974) ha dedicat gran part de la seva vida religiosa a treballar amb migrants i refugiats, assistint-los i defensant-ne els drets humans. Ha estat coordinador d’intervenció educativa per a persones desplaçades a Ruanda, Sudan del Sud i la República Democràtica del Congo.
Atén Flama des de les oficines de Càritas Marroc, on des del 2023 exerceix com a secretari general del braç social de l’Església catòlica marroquina. Actualment, juntament amb els seus companys, el balear Pep Buades i l’asturià Joaquín Fernández, atenen la parròquia catòlica d’El Aaiun, al Sàhara Occidental.
Sánchez, llicenciat en psicopedagogia per la Universitat de Barcelona, explica que actualment una de les principals tasques de Càritas al país magribí és ajudar en la reconstrucció de les zones devastades després del terratrèmol de 2023.
El jesuïta, sempre amb un somriure, expressa la seva alegria pel dinamisme que aporta a les comunitats catòliques marroquines la presència de població cristiana de l’Àfrica subsahariana. “Aquesta Setmana Santa es viu amb esperança, alegria i il·lusió. Diumenge de Rams passat, a l’església dels Sants Màrtirs de Rabat, no hi cabia ningú més, és molt inspirador.”
Després de vuit anys al Marroc, aquest religiós afirma convençut que “l’experiència de Déu es manifesta amb una contundència tremenda en aquesta frontera” i que “els migrants són portadors del consol de Déu i de l’acció de l’Esperit Sant en la nostra família humana”.
Com va néixer la seva vocació religiosa?
Identifico la meva vocació religiosa en la fe dels meus pares i en la força amb què les meves àvies resaven. D’aquí ve un misteri d’amor que ha tingut el poder d’atreure’m i que es concreta més endavant a l’escola. Vaig estudiar al Col·legi Claver Raimat de Lleida i vaig rebre el testimoni de molts jesuïtes i d’una comunitat educativa que vivia els valors de l’Evangeli. Em sorprenia la proximitat amb què es relacionaven amb Jesús i com aquesta relació s’encarnava en el dia a dia. El fet de fixar-nos en l’immediat no ens impedia aixecar la mirada i tenir una visió global, deixant-nos tocar per les necessitats del món i del moment històric que vivíem. Això va despertar, anys més tard, el desig de donar un sentit profund a la meva vida, i el vaig trobar en Jesús, en la vocació a la vida religiosa dins la Companyia de Jesús.
Podríem dir que la seva és una vocació lligada a un dels sectors preferits pel papa Francesc: els migrants i refugiats.
En efecte, i em sento molt privilegiat, perquè després d’estudiar teologia i passar deu anys a Barcelona, una ciutat molt cosmopolita, però amb uns límits urbans marcats, vaig tenir l’oportunitat de participar en la missió del Servei Jesuïta als Refugiats, primer al Kivu Nord, al Congo, i després a Rwanda. Posteriorment, a l’Àfrica Oriental, concretament al Sudan del Sud. Evidentment, són llocs on he deixat una part del meu cor i que encara avui tinc molt presents.
En quina mesura aquestes experiències han marcat la seva vida missionera com a jesuïta?
M’ha quedat el record de tot això, que continua sent molt vigent. Encara hi ha persones en aquella zona que, malauradament, passen fam. El nostre món continua sent molt desigual, més que quan jo tenia deu anys i començava a obrir els ulls a la realitat. Em veia reflectit en els ulls dels infants d’Etiòpia, aquells ulls grans amb rostres demacrats per la fam. Aquesta realitat continua present i em continua interpel·lant. Encara em colpeja allò que deia fa uns mesos el secretari general de l’ONU, António Guterres: 26 persones al món tenen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat. És una desproporció.
Estimo el Mediterrani i em sento part d’ell perquè és un lloc excepcional on tres continents es donen la mà. Tota la història, la civilització i les tres religions del llibre convivim aquí, i malgrat això, és la frontera continental més desigual del món. Tot un continent africà que no arriba ni al 10% del PIB europeu. Aquesta distribució desigual de la riquesa i dels recursos impacta directament en la vida de les persones i els pobles. Per això, actualment la Companyia de Jesús es compromet en aquesta frontera amb les comunitats més vulnerables, que són les que estan en mobilitat.
Com compagina la missió amb la secretaria general de Càritas Marroc?
Intento no perdre el contacte fresc amb els testimonis que donen veu al que passa sobre el terreny. Malauradament, ja fa alguns anys que no estic a primera línia com quan era al Servei Jesuïta als Refugiats. Aquí al Marroc, després d’uns anys a la Delegació de Migracions, en implicar-me en Càritas, el meu paper ha passat a ser més institucional, d’acompanyament als equips i de contacte amb potencials donants per als nostres projectes de desenvolupament.
Visitar els equips és enriquidor perquè veus les possibilitats de cadascun i pots establir aliances, sinergies i contactes que et permeten tenir una visió més àmplia i orientar les intervencions que duem a terme, sense perdre mai el sentit últim, que és la trobada amb Jesús a través del patiment, la vida i l’experiència resilient de tantes persones que transiten per aquest país.
Fins a quin punt van unides la missió i la defensa dels drets humans?
Diria que van absolutament de bracet, integrades. A vegades imaginem la defensa dels drets humans només com un exercici de denúncia, però hi ha contextos en què aquest compromís no es pot expressar com voldríem. Aleshores, l’acompanyament concret a les persones, la proximitat, l’escolta, és el que ens permet apostar decididament pels seus drets.
A la Companyia de Jesús teniu grans referents en la defensa de la dignitat humana, com Ignacio Ellacuría i els seus companys màrtirs del Salvador.
Els nostres companys jesuïtes màrtirs són com una flama, una llum en la foscor que res pot apagar. El pare Ellacuría deia que la universitat s’ha d’encarnar entre els pobres intel·lectualment per poder ser ciència dels qui no tenen veu. Jo a vegades em pregunto: “Com pot Càritas Marroc fer una opció pels pobres de manera que també puguem rebre d’ells?” Això és el que deien els companys de l’UCA: que el testimoni més exquisit de les nostres organitzacions cristianes és estar realment al servei del poble, de les víctimes, i deixar-nos orientar per elles, per les seves necessitats, desitjos, veu i esperança. L’exemple dels companys jesuïtes continua sent una font d’inspiració que ens impulsa a viure evangèlicament la nostra missió.
Quina és la situació que viuen avui els migrants que travessen el Sàhara per arribar a Europa i que vostès atenen al Marroc?
És una realitat duríssima. Una vulnerabilitat inimaginable. Per entendre-la, caldria acostar-se als protagonistes d’aquesta història. El “síndrome d’Ulisses” descriu la cadena de dols que les persones viuen al llarg de la ruta migratòria quan decideixen sortir dels seus països forçades. Això ens pot ajudar a entendre millor la veritat que hi ha dins d’aquestes persones, que són els nostres germans i germanes. Perquè davant d’aquesta humanitat ferida, es generen narratives que criminalitzen, deshumanitzen i esdevenen armes contra la vida. I aquí l’Església fa una cosa que ningú més pot fer.
Recordo que quan era al Servei Jesuïta de Migrants, el responsable Mark Cachia ens deia que la temptació era oferir projectes, coses materials o decidir per ells el que necessitaven. Ell ens recordava que la seva experiència humana és sagrada i cal respectar-la. Cal escoltar-los. Cal sostenir preguntes com “Per què Déu m’ha fet això?”. I això només és possible si hi ha algú disposat a escoltar. Aquesta és la nostra funció.
Com veieu el “Pacte Migratori Europeu” firmat per la Unió Europea?
A vegades em pregunto què ens ha passat com a família humana per anteposar coses a les persones. Sembla que defensem una tanca o unes concertines abans que el dret fonamental a l’asil. Cal revertir les narratives que criminalitzen les persones i posar al centre el capital humà que representen, i deixar-nos tocar pel coneixement científic que evidencia els beneficis que els migrants aporten a les societats d’acollida. Si no som capaços de veure les persones com a germans, acabem cometent errors greus.
Quina opinió li mereix que sectors polítics a Catalunya i a Espanya, incloses persones que es reclamen catòliques, criminalitzin la població migrant?
En primer lloc, sento indignació. I després, quan baixa el cop, em queda una pena profunda perquè és com renunciar a una cosa essencial de la nostra fe. A les Escriptures, al magisteri de l’Església, al sensus fidei dels creients que viuen davant Déu, hi ha veritats com la que proclama Isaïes: “El dejuni que jo vull és que alliberis els detinguts injustament, deslliguis les corretges dels jous, alliberis els oprimits, comparteixis el teu pa amb el famolenc i acullis a casa teva els pobres.” Isaïes diu: “No els defugis, són germans teus.” Hi ha una experiència de comunió amb la bondat i la tendresa de Déu que és una llàstima que ens evitem, que ens defensem d’ella, que la rebutgem posant-hi distància i acusant amb el dit les víctimes de la nostra història.
Què diria a un jove que sent la inquietud de ser missioner, però té por de fer el pas?
Li diria que vingui! Per als que ja tenim una edat, arriba un moment a la vida en què sentim una llibertat profunda. Ja no és la nostàlgia del dia que vam “saltar”, deixant enrere les seguretats per llançar-nos a una vocació incerta, amb preguntes com: “Seré feliç? Haurà valgut la pena?”. I després descobreixes una cosa que no es pot respondre amb les nostres categories, perquè és àmbit de Déu. Però li diria: confia, i endavant.
