Un camí proposat a cada ésser humà, un itinerari per mirar dins d’un mateix i reconciliar-se amb la seva consciència, aturant-se en els sofriments de Crist en el camí del calvari. Les meditacions preparades pel papa Francesc per al Via Crucis del Divendres Sant al Colosseu, que el vicari general de la diòcesi de Roma, cardenal Baldassare Reina, ha presidit aquest 18 d’abril per delegació del pontífex, mostren que el camí de la creu és el descens que Jesús fa cap als qui estima, «cap al món que Déu estima» (estació II).
També és «una resposta, una presa de responsabilitat» per part de Crist. Aquell que, «clavat», intercedeix, es col·loca «entre les parts, entre els oposats» (estació XI) i els condueix a Déu, perquè la seva «creu derrueix murs, cancel·la deutes, anul·la judicis, estableix la reconciliació». Jesús, «el veritable Jubileu», que es despulla de les seves vestidures, es mostra «íntim fins i tot amb aquells que el destrueixen» i mira «aquells» que el denigren «com persones estimades que el Pare» li ha confiat, mostra que vol salvar «tothom, tothom» (estació X).
L’economia de Déu
En les reflexions del pontífex hi ha una invitació a sortir dels esquemes preconcebuts, a comprendre «l’economia de Déu» –que «no mata, no exclou, no aixafa. És humil, fidel a la terra»– i el camí de Jesús, el «de les benaurances», que «no destrueix, sinó que cultiva, repara, custodia» (estació III). Però és en «l’economia divina» (estació VII), tan diferent de les economies actuals fetes «de càlculs i algoritmes, de lògica freda i interessos implacables», on insisteix Francesc. Per als homes, Crist acceptà la creu i aquesta càrrega que se li imposa «parla de l’alè» que «el mou, aquest Esperit que és Senyor i dona la vida» (estació II). A nosaltres, en canvi, «ens falta l’alè de tant eludir la responsabilitat». Però «n’hi hauria prou amb no fugir i romandre: entre aquells que ens has donat, en els contextos en què ens has col·locat», exhorta el Papa, per comprometre’ns, perquè «només així» deixem de «ser presoners» de nosaltres mateixos. Pesen, doncs, «l’egoisme» i la «indiferència».
El Via Crucis, pregària dels que caminen
En la introducció a les 14 Estacions, Francesc escriu que en els passos de Jesús cap al Gòlgota «hi ha el nostre èxode cap a una nova terra», perquè Crist «va venir a canviar el món», i per això hem de «canviar de direcció, veure la bondat dels» seus «passos». Per això «el Via Crucis és la pregària dels qui caminen. Interromp els nostres camins habituals». I és un camí que «ens costa», el de Jesús, «en aquest món que ho calcula tot» i on «la gratuïtat té un preu alt». Però «en el do», assenyala el Papa, «tot torna a florir: una ciutat dividida en faccions i esquinçada pels conflictes avança cap a la reconciliació; una religiositat marcida redescobreix la fecunditat de les promeses de Déu» i «fins i tot un cor de pedra pot transformar-se en un cor de carn».
La llibertat de l’ésser humà
La sentència de mort de Jesús és el senyal per recordar «el joc dramàtic de les nostres llibertats» (estació I). De la confiança «irrevocable» amb què Déu es posa «en les nostres mans», pressentiment d’una «santa inquietud», podem extreure’n «meravelles», subratlla Francesc: «alliberar els injustament acusats, aprofundir en la complexitat de les situacions, oposar-nos als judicis que maten». Tanmateix, som «presoners» de «rodes» de les quals no volem «sortir, preocupats per les molèsties d’un canvi de rumb», i sovint «deixem passar» la «possibilitat» del «camí de la creu». No obstant això, Crist, «silenciós davant nosaltres en cada germana i germà exposat a judicis i prejudicis», ens interpel·la, però «mil raons», «arguments religiosos, argúcies jurídiques» i «el suposat bon sentit que no es compromet amb el destí dels altres» ens fan com Herodes, els sacerdots, Pilat i la multitud. Malgrat això, Jesús no es renta les mans, estima «quietament en silenci». El tema de la llibertat es repeteix a l’onzena estació: Crist és clavat a la creu i «mostra que en tota circumstància hi ha una elecció a fer». És «el vertigen de la llibertat». Jesús tria parar «atenció» als dos homes crucificats al seu costat, deixant «passar els insults de l’un» i acollint «la invocació de l’altre». I no oblida els qui el van clavar al pal, demana perdó per «aquells que no saben el que fan» i els condueix a Déu.
Caure i aixecar-se
La tercera estació representa Jesús «caient per primera vegada», una imatge de la qual aprenem que «el camí de la creu està traçat profundament en la terra: els grans hi cauen, voldrien tocar el cel. En canvi, el cel és aquí, ha baixat, i un se’l troba fins i tot caient, romanent a terra». En la seva segona caiguda (estació VII), Crist ens ensenya a llegir «l’aventura de la vida humana»: «caure i tornar-se a aixecar; caure i encara aixecar-se», observa el Papa, perquè els homes «vacil·lin, es distreguin, es perdin» i també «coneguin» «l’alegria: la dels nous inicis, la dels renaixements». Però són «únics, entrellaçats amb la gràcia i la responsabilitat». Jesús, fent-se «un de nosaltres» no va «tenir por d’ensopegar ni de caure», i, tanmateix, hi ha «qui se n’avergonyeix, qui presumeix d’infal·libilitat», considera el pontífex, «qui amaga les caigudes i no perdona les dels altres, qui nega el camí» escollit per Crist, que, això no obstant, cuida cadascun «com de l’única ovella perduda».
Per contra, avui existeixen economies inhumanes, en les quals «noranta-nou val més que una», perquè el que «hem construït» és «un món de càlculs i algoritmes, de lògica freda i interessos implacables». L’«economia divina», en canvi, «és una altra», i per això, tornar-se a Crist que cau i ressuscita «és un canvi de rumb i de ritme». Conversió que ens retorna l’alegria i ens porta a casa». Finalment, amb la seva tercera caiguda, Jesús, Fill de Déu, que està lliure de pecat, «s’apropa a cada pecador» –estimant-ne els cors i escalfant-los–, ressuscita i ens posa «de nou en el camí mai trepitjat, agosarat, generós». «De nou a terra, en el camí de la creu» Crist és “el Salvador d’aquesta nostra terra”.
Com els cirineus
En els diversos personatges del Via Crucis, Francesc identifica experiències que tot home pot viure. Com la de Simó de Cirene (estació V), que tornant del camp s’atura per ajudar Jesús a portar la creu. Aquest home, que es troba carregant la creu de Crist «sense haver-ho demanat», ens fa comprendre que «un pot trobar-se amb Déu» fins i tot per casualitat, quan la «direcció» pròpia és una altra, reconeix el Papa. Però el jou de Jesús «és suau» i la seva «càrrega és lleugera», llegim a l’Evangeli, i Ell estima «implicar-nos» en la seva «obra, que treballa la terra, perquè torni a ser sembrada». En la realitat d’avui «necessitem algú que de tant en tant ens aturi», admet Francesc, «i posi sobre les nostres espatlles algun tros de realitat que senzillament cal carregar». Però si es treballa sense Déu «un es dispersa», per això «en el camí de la creu sorgeix la nova Jerusalem» cap a la qual cal girar-se com el Cireneu, canviant de «camí» i treballant amb Jesús.
Les dones en el camí del Calvari
En les estacions IV, VI i VIII, sorgeixen les figures femenines que s’acosten a Jesús. Maria, en primer lloc, que restitueix els trets del seguiment: no «una renúncia, sinó un descobriment continu, fins al Calvari», un «fer lloc» a la «novetat» de Déu. Ella, «la primera deixebla», ajuda a comprendre que per a Crist «mare» i «germans són els qui escolten i es deixen canviar. No parlen, sinó que actuen», perquè “en Déu les paraules són fets, les promeses són realitat”, i a més Maria ens retorna al món amb la seva fe. Després hi ha la Verònica, que eixuga amorosament el rostre de Jesús, convidant-nos a mirar aquest rostre en què es llegeix clarament «la decisió d’estimar-nos fins a l’últim sospir: i fins i tot més enllà, perquè fort com la mort és l’amor». Un rostre que canvia «el nostre cor», assenyala Francesc, perquè Jesús es lliura «a nosaltres, dia rere dia, en el rostre de cada ésser humà», i per això «cada cop que ens girem cap als més petits» prestem «atenció» als seus «membres».
Les «filles de Jerusalem», per la seva banda, recorden l’entesa especial que Crist establí amb les dones. Però davant la seva compassió i les seves llàgrimes, Jesús recomana plorar més aviat per les noves generacions. Avui, però, són necessàries «llàgrimes de reconsideració de les quals no ens hem d’avergonyir», assenyala el Papa, «llàgrimes que no han de quedar-se tancades en la intimitat», especialment per «la nostra convivència ferida» que «en aquest món trencat, necessita llàgrimes sinceres, no llàgrimes de circumstància».
Jesús és entre els qui encara esperen
Al final del Via Crucis, el commovedor retrat de Jesús desclavat de la Creu (estació XIII) i lliurat a Josep d’Arimatea, «que “esperava el Regne de Déu”», suggereix que Crist és «entre els qui encara esperen, entre els qui no es resignen a pensar que la injustícia és inevitable» i ens capacita «per a una gran responsabilitat», ens fa «audaços». Finalment, la catorzena estació ens introdueix en el silenci del Dissabte Sant. Davant la mort de Crist, «en un sistema que no s’atura mai», Francesc eleva una pregària forta: «Ensenya’ns a no fer res, quan només se’ns demana esperar. Educa’ns en els temps de la terra, que no són els de l’artifici». Jesús, «ajagut en el sepulcre», comparteix «la condició que tots compartim» i arriba «als abismes que tant ens espanten» i dels quals «fugim multiplicant les nostres activitats», tornant-se aquestes «sovint en va». Crist sembla ara «dormir en el món turmentat», però amb la seva resurrecció, que implicarà tota la creació, hi haurà pau entre totes les nacions.
Article de Tiziana Campisi publicat a ‘Vatican News‘.
