El tres de juliol de 1949 la plaça de la Font de Tarragona es va omplir de gom a gom per rebre el nou arquebisbe de la ciutat, el gallec Benjamín de Arriba y Castro (1886-1973). En dona fe una fotografia feta des del balcó del consistori de la capital, que ara també forma part d’una exposició, subvencionada per la Xunta de Galícia, que commemora el cinquantè aniversari de la seva mort, fins al 12 de maig, al Centre Gallec de Tarragona en l’horari d’obertura de l’entitat. “Allò representava l’arribada de la màxima autoritat religiosa de Catalunya a una ciutat en creixement”, reconeix l’historiador i comissari de la mostra, Manuel Carrete, el qual no va ser-hi present per edat, però n’ha investigat tant, sobre aquest i altres episodis de qui seria cardenal, que n’ha conegut els detalls més significatius: “Van venir representants civils i militars de tota Catalunya, així com bona part de la societat civil, que es va organitzar per assistir a l’esdeveniment”, afirma.
Des d’aleshores, cinc arquebisbes han ocupat la seva posició, si bé cap d’ells ha superat el llindar dels vint-i-un anys al capdavant de l’Església tarragonina (una xifra que, durant el segle XX, tan sols va superar un altre cardenal, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer (1868-1943), en arribar als 24 de pontificat). I, des d’aleshores, Tarragona ja no és allò que era: per exemple, segons l’investigador Lluís Maria Moncunill, “la catedral d’aquella època estava més pensada per a una Tarragona petita, si la comparem amb les dimensions que ha anat agafant la ciutat”. L’arquebisbe n’era conscient i, conseqüentment, el llarg record d’aquells que el van conèixer (alguns d’ells, presents durant la inauguració de l’exposició) el situa constantment dins un cotxe direcció a Madrid per escombrar financerament cap al litoral: “Els ministres tremolaven perquè creien que, si li negaven el pressupost per una obra o per un projecte, el senyor cardenal ho comunicaria al cap de l’Estat”.
Però aquestes relacions han esdevingut la metxa d’una actitud envers la figura del prelat que, en territoris com Tarragona, avui es declina cap a opcions menys condecorades: “hi ha prejudicis des d’alguns sectors quan es tracta de recordar-lo, ja que es jutja el personatge sense tenir en compte el període històric en què s’enclava; se’l jutja des del present —s’explica Carrete— i sense explicar totes les coses que va fer. Si no hagués creat escoles, parròquies, si no hagués ajudat les persones més desafavorides o els emigrants, diria tot el contrari. Ara bé, per millorar l’arxidiòcesi i la vida dels seus feligresos, en aquells temps, havia de relacionar-se amb les autoritats de l’època“. L’historiador entoma una darrera frase per resumir el seu punt de vista: “Arriba y Castro no tenia poder polític, però sí que tenia una autoritat política que li conferia el mateix estat, atès que aquest era catòlic”.
La història diocesana ha acabat oferint al cardenal una parcel·la que, amb aquesta proposta, s’evidencia la voluntat de mantenir viva. De la mateixa manera que alguns dels tarragonins que aquests dies visiten l’exposició esbossen anècdotes de tots els colors referides al seu vincle amb la Tarragona d’Arriba y Castro, com les visites als alumnes de les escoles episcopals que es van fundar sota el seu segell. En aquest sentit, Carrete afegeix: “Sabia que molts nens i nenes no podien estudiar en aquella època; per això, va voler ajudar tota la infància que no tenia possibilitats i les classes més populars. Propostes com acabar amb el barraquisme o l’educació van ser la base de la seva edificació pastoral”, conclou.