Èrika Fabregat Muñoz treballa a la secretaria del Secretariat diocesà de Pastoral Obrera de l’Arquebisbat de Barcelona i al Secretariat Interdiocesà de Pastoral Obrera de Catalunya. Ha passat més de la meitat de la seva vida vinculada amb moviments obrers d’Església, en els quals ha pogut alimentar la seva formació, la seva fe i el seu compromís. Va començar aquest camí a la Joventut Obrera Cristiana (JOC), on va estar onze anys, i ara en fa disset que pertany a la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (GOAC) de Barcelona-Sant Feliu, que presideix des de 2022 i que avui, 1 de maig, celebra la Jornada Internacional dels treballadors i treballadores sota el lema “Dret que no es coneix, dret que no es defensa. Dret que no es defensa, dret que es perd”.
Quines són les principals reivindicacions de la Pastoral Obrera de Catalunya per aquest 1 de maig?
La classe treballadora ens trobem davant de moltes “amenaces”: la crisi climàtica, les guerres; una llei d’estrangeria injusta que condemna a la marginació molts homes i dones; la manca d’habitatge públic i accessible; l’encariment dels aliments; el deteriorament de la sanitat, l’ensenyament i els serveis socials; l’atur, la precarietat laboral i tantes altres coses.
Enguany hem volgut posar en relleu la importància que sempre ha tingut, i té, l’organització, la participació i el compromís en la lluita per transformar aquestes situacions a favor de les millores de les nostres condicions de vida i la justícia social. Per això fem una crida a la participació comunitària, de tots i totes. Allà on hi siguem (associacions, partits, sindicats). Sabem que requereix esforç, reflexió, capacitat d’escolta, respecte per als altres, i que això pot crear conflicte; però també eixampla el punt de vista, esmola el sentit crític, ajuda a conviure, genera idees, propostes, opinions, afavoreix el consens i la corresponsabilitat i crea consciència col·lectiva. Com a la paràbola del gra de mostassa —que és la més petita de les llavors i que acaba donant un dels fruits més grans de la terra— la llavor de cadascun de nosaltres és petita i es fa gran amb la participació, l’esperit crític, la solidaritat, i la lluita esperançada.
Què és el més valuós que que poden aportar moviments de l’Església com la GOAC dins del món obrer?
La GOAC, com tota la resta de moviments i col·lectius de la Pastoral Obrera, és un moviment d’Acció Catòlica especialitzada per a la Pastoral Obrera i el món del treball. Això vol dir, entre moltes altres coses, que volem aportar l’Església al món obrer i el món obrer al si de l’Església. La pastoral obrera és una pastoral de i per persones laiques. Som nosaltres els qui ens organitzem i decidim allò que volem fer. I és a través del testimoni de les persones militants que portem el missatge alliberador de l’Evangeli al món del treball, posant-nos en acció amb companys i companyes de feina, d’universitat, d’escola, de compromís veïnal, associatiu, dels barris amb famílies treballadores, i moltes vegades amb persones que no s’aproparien mai a l’Església.
El 28 d’abril es va celebrar el Dia Mundial de la Seguretat i la Salut a la Feina, una jornada impulsada per l’Organització Internacional del Treball (OIT), amb la finalitat de conscienciar i promoure la prevenció d’accidents i malalties professionals.
Molts d’aquests accidents es poden preveure i són perfectament evitables, i és cert que s’ha de conscienciar i formar a les persones treballadores. Però les empreses han d’aplicar les lleis i normatives en aquesta matèria i el govern ha de vetllar perquè s’apliquin. Ens resulta inajornable que aquest tema s’incorpori a l’agenda política, s’atenguin les causes que provoquen aquesta “tragèdia tan estesa” —en paraules del papa Francesc—, i es busquin solucions a aquest drama de tantes persones i famílies treballadores. Justament aquesta és una de les qüestions que enguany ha volgut incidir la iniciativa Església pel Treball Decent. S’ha volgut contribuir a visibilitzar aquesta situació i a denunciar les causes que la provoquen, es posin més recursos perquè s’investiguin els accidents i morts en el treball i es depurin responsabilitats El treball no és per a la mort, sinó per a la vida i aquest sistema, amb la seva lògica economicista, separa el treball de la persona.
¿Els preocupa, des de la pastoral obrera, el fet que avui en dia tenir feina no sigui la garantia de gaudir d’una vida digna?
Cert. I tant que ens preocupa. Actualment hi ha persones que, tot i estar treballant, no arriben a final de mes a causa dels baixos salaris i a l’increment del cost de la vida, sobretot dels aliments i els recursos com l’aigua, l’elecrtricitat i la llum; és a dir, els elements bàsics per a una existència humana digna. Un dels darrers informes FOESSA afirma que un terç de la població està en risc de pobresa o exclusió social, i que els tres col·lectius més desfavorits i que viuen amb molta més precarietat són les dones, els joves i les persones immigrades.
Les dones són les que sovint fan les feines menys reconegudes i menys qualificades.
En efecte. I les que tenen contractes més temporals i parcials, les que reben menys sou per la mateixa feina, les que es topen amb un sostre de vidre, les que han de conciliar més la vida laboral i familiar; i les que pateixen després, en jubilació, les conseqüències d’aquesta precarietat laboral amb unes pensions molt baixes.
Pel que fa als joves, aquí tenim una de les taxes d’atur juvenil més elevades d’Europa.
I a més veiem que la joventut cada vegada està més preparada en l’àmbit formatiu i, no obstant això, no troben feina o les que troben són per sota de la seva formació… o els joves que queden fora del sistema acadèmic formal amb totes les frustracions que genera, en els dos casos, i les conseqüències que això té també en la salut mental. Quan passa tot això, vol dir que alguna cosa no funciona bé. Tenim un problema greu al que hem de donar una resposta amb urgència.
Quins són els reptes més urgents per a construir un futur més esperançador al món laboral?
Normalment, veiem sempre la situació tan precària i ens oblidem de donar-li una mirada més esperançadora. I com a cristians i cristianes ens ho devem. Els reptes que hi apreciem són diversos: cal lleis laborals que donin estabilitat i protegeixen a totes les persones treballadores; cal fer baixar l’atur, una realitat enquistada a casa nostra i, especialment, el de llarga durada i el juvenil. La nostra taxa d’atur duplica la taxa europea; calen uns sous decents que permetin viure amb dignitat i unes veritables polítiques actives d’ocupació, que són les que donen protecció social a les persones que han perdut la feina. Aquestes polítiques no creen feines sinó que reforcen la preparació de les persones sense feina, i que volen treballar. Cal que es destini un pressupost i els recursos necessaris per a aquest programa i mesures d’orientació, ocupació i formació per possibilitar l’accés de les persones aturades al mercat de treball.
D’altra banda, cal fer front al canvi que s’està donant amb la digitalització i la robotització, fruit del qual molts llocs de feina que abans ocupàvem les persones ara han passat a ser ocupats per màquines. Aquest canvi ha de suposar noves formes de treball i generar nous llocs de treball en tot aquest mercat que comença (penso a vegades en les meves filles i em dic, segurament es dedicaran i treballaran en llocs que encara no existeixen… evoluciona tan de pressa!). El repte és reestructurar-nos, pensar en noves formes del treball i en com distribuir el treball “treballar menys per treballar tothom”, proposta que també ha remarcat el Papa Francesc.
Cal lluitar contra el pecat estructural, transformant totalment “aquest sistema que descarta i mata” i denunciant tanta injustícia. Per això és vital que la gent perdi la por, s’organitzi comunitàriament i no admeti l’incompliment de les poques lleis que farien alguna justícia si no restessin en paper mullat.
Per últim, hem de saber practicar la fraternitat universal; per tant, trencar amb aquelles polítiques involucionistes que culpabilitzen i criminalitzen la gent més pobra (molts cops, persones sense ni tan sols el dret a la ciutadania); i trencar amb les grans corporacions que depreden el planeta, roben els béns naturals que els interessa i provoquen guerres i dolor.
Quines són les bases per a un treball decent?
Segons l’OIT, són quatre els pilars per a un veritable treball decent: la creació d’ocupació, la garantia dels drets en el treball, l’afiliació a la protecció social (salut, pensions i riscos laborals) i la promoció del diàleg social (diàleg entre les tres parts: administració, patronal i sindicats), amb la igualtat de gènere com a objectiu transversal. I més enllà d’això, podem dir que el treball és un dret i, a més, és una activitat que vertebra les nostres vides, que ens fa tenir cura de les persones, del bé comú i del planeta. Ens socialitza, ens educa i a través d’ell fem una aportació a la societat. El treball és clau en la dignitat de les nostres vides, però ha de ser un treball decent.
Quin és el missatge que des de la Pastoral obrera voldrien fer arribar als responsables de les polítiques públiques que sorgiran de les pròximes eleccions municipals del maig.
En la política és necessari i prioritari que es posi la persona en el centre. La precarietat i la deshumanització del món del treball està portant conseqüències molt greus en les persones, sobretot les més vulnerables, les més desfavorides. Cal que els governs reajustin aquesta desigualtat i apliquin mesures que garanteixin la cura i la dignitat de vida de les persones amb menys recursos. En aquest sentit, les polítiques actuals no acompanyen gaire; sovint són les entitats del tercer sector les que han de donar resposta a les desigualtats, perquè mentre no es garanteixi el dret a un treball decent, es necessiten articular xarxes de solidaritat més àgils i accessibles que permetin assegurar, davant del descart i l’exclusió, uns mínims imprescindibles per a la vida digna. I això és responsabilitat dels governs.
