El 13 de març es compleixen 12 anys de l’elecció de Jorge Mario Bergoglio com a Papa 266 de l’Església, un fet que aquell dia es va considerar doblement innovador per la condició de jesuïta i de llatinoamericà del nou pontífex, quelcom inèdit en la història bimilenària de la institució. A més d’una dècada d’aquell dia, i mentre el Papa es recupera de la internació més llarga del seu pontificat, que arriba a gairebé un mes (alhora que s’ha convertit ja en el segon pontífex més longeu de la història), la situació sembla propícia per analitzar el recorregut passat i rumb futur d’un magisteri que ha aportat moltes més novetats i sorpreses que aquells dos fets biogràfics que van sorprendre el món el 2013.
Així, en un 2025 en què també arribarà al seu 12è aniversari l’exhortació Evangelii gaudium, full de ruta del pontificat, veurem alguns dels eixos dels seus primers anys (la geopolítica, la mirada integral per analitzar el món) juntament amb d’altres del darrer lustre (l’ascens de les dones, el pensament sobre la Intel·ligència Artificial), tot a la llum dels quatre principis rectors que han marcat el seu magisteri i que constitueixen, a nivell intel·lectual, una de les més grans novetats per a un bisbe de Roma.
La realitat és més important que la idea: la faceta negociadora de Francesc
Al llarg del seu pontificat, el Papa Francesc ha demostrat ser un líder pragmàtic, que prefereix solucions concretes a postulats eteris. Conscient dels complexos desafiaments polítics, socials i religiosos del nostre temps (aquest “canvi d’època més que època de canvis”, com l’ha definit), ha buscat en tot moment mediar en conflictes, promoure la pau i actuar com a pont entre diferents actors internacionals.
En el seu enfocament de la diplomàcia i la negociació, Francesc ha posat sempre un èmfasi especial en la concreció dels acords, privilegiant l’acció directa i efectiva sobre les grans teories i postulats que sovint queden en l’aire. La seva perspectiva es pot resumir en una màxima que ell mateix ha citat en diverses ocasions, ja que és un dels quatre principis rectors de l’Evangelii gaudium: “La realitat és més important que la idea”. Aquesta visió ha guiat les seves intervencions en nombrosos conflictes internacionals, on ha buscat solucions tangibles a les crisis més complexes.
Un dels rols més destacats del Vaticà durant el pontificat de Francesc ha estat el de mediador en diverses situacions de conflicte, i Francesc ha liderat aquests esforços de manera directa. Un exemple clar d’això és la mediació que el Papa va exercir en la restauració de les relacions diplomàtiques entre Cuba i els Estats Units el 2014. Després de més de 50 anys de tensions i conflictes diplomàtics, la intervenció del Papa va resultar clau per aplanar el camí cap a la normalització dels llaços entre els dos països. Francesc va actuar com a facilitador, oferint el Vaticà com a seu de les negociacions secretes, on es van discutir els termes d’un acord històric. El Papa va utilitzar la seva influència no només com a líder religiós, sinó també com a mediador de bona fe, apel·lant a la solidaritat i a l’entesa mútua entre els governs, un exemple clar del seu enfocament pragmàtic per resoldre disputes internacionals.
Un altre exemple de la faceta negociadora de Francesc va ser la seva mediació en el conflicte entre Colòmbia i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), que va culminar en l’històric acord de pau del 2016. El Papa va jugar un paper clau en aquest procés, reunint-se amb líders d’ambdós costats i oferint el Vaticà com a lloc de trobada per a les converses de pau. Durant la seva visita a Colòmbia el 2017, Francesc va reiterar el seu suport a la implementació de l’acord, destacant la importància de la reconciliació i la pau. Aquest compromís amb la pau no només va ser simbòlic, sinó que també es va traduir en un involucrament concret, amb el Vaticà ajudant a supervisar els acords i actuant com a garant de la bona voluntat de les parts implicades. Fins i tot el lema de la visita, “fem el primer pas”, era una convocatòria al poble colombià per caminar en aquesta direcció, “sinodalment”, segons la paraula tan en voga (potser fins al cansament?) dels darrers anys.
El Papa també ha predicat amb l’exemple i ha mostrat la seva preferència pel món concret més que per l’ideal en diverses ocasions, buscant fer dels seus gestos de lideratge un model per a la resta de l’Església i del món. Un gest simbòlic però significatiu va ser l’obertura de la Porta Santa en una presó, durant el Jubileu de l’Esperança que transitem aquest any.
Després de desenes de discursos sobre la necessària dignitat de les condicions de detenció, Francesc va decidir obrir una Porta Santa a la presó de Rebibbia, a Roma, per donar als presos l’oportunitat d’experimentar el perdó i la misericòrdia en un context d’exclusió i marginació. Aquest acte no només va ser un gest de solidaritat cap a aquells que, sovint, són oblidats per la societat, sinó que també va mostrar la voluntat del Papa de posar en pràctica la misericòrdia de manera tangible, més enllà de les paraules. Aquesta acció va reflectir la disposició de Francesc a estar a prop dels més vulnerables i a oferir-los una oportunitat real de reconciliació.
Un altre exemple de com Francesc ha actuat com a negociador pragmàtic va ser el seu lideratge en la lluita pel perdó del deute extern dels països més pobres. Des del començament del seu pontificat, el Papa ha estat un ferm defensor de la condonació dels deutes dels països en desenvolupament, especialment a l’Àfrica i a l’Amèrica Llatina. El 2015, en una intervenció davant les Nacions Unides, Francesc va insistir en la necessitat d’una reforma del sistema financer global, i en particular en la condonació dels deutes dels països més pobres, que es troben atrapats en cicles interminables de pobresa a causa de les càrregues financeres insostenibles. No es tractava només d’una crida ètica, sinó també d’un compromís pràctic, que va portar diversos líders mundials a reconsiderar les seves polítiques econòmiques cap als països en desenvolupament. En aquest context, el Papa no només va parlar de la teoria de la justícia econòmica, sinó que va posar la seva influència personal al servei dels més necessitats, buscant una solució concreta a les seves dificultats. Ha repetit la reclamació en nombrosos fòrums i discursos, fins al punt d’haver-la incorporat com un dels leitmotivs de l’Any Jubilar.
Francesc també ha predicat amb l’exemple en el seu acostament als refugiats. En la seva visita a l’illa grega de Lesbos el 2016, el Papa va fer un gest que va transcendir les paraules: va pujar a bord d’un avió papal i va tornar a Roma amb tres famílies de refugiats, oferint a aquests migrants un refugi segur al Vaticà. Aquest acte simbòlic de portar refugiats a Itàlia no només va destacar el seu suport als migrants, sinó que també va servir com una crida a l’acció, mostrant que la solidaritat ha d’anar més enllà de les bones intencions i materialitzar-se en actes concrets. Francesc no només ha condemnat les polítiques migratòries inhumanes, sinó que ha fet un esforç tangible per canviar la realitat d’aquells que fugen de la guerra, la pobresa i la persecució.
Francesc ha aplicat també el seu enfocament pragmàtic a qüestions d’enorme importància global, com el canvi climàtic. En la seva encíclica Laudato Si’, el Papa no es va limitar a plantejar un diagnòstic del problema, sinó que va proposar solucions concretes, cridant a una “conversió ecològica” global i al compromís de les nacions amb acords internacionals que abordin l’impacte ambiental. Aquest enfocament no només es va quedar en paraules, sinó que el Papa ha convocat diverses conferències i trobades internacionals per instar els governs a prendre mesures decisives per protegir el medi ambient. D’aquesta manera, Francesc ha seguit el seu principi que la realitat és més important que la idea, buscant sempre solucions pràctiques i realitzables per als grans problemes de la humanitat.
En tots aquests casos, Francesc ha demostrat ser un líder que no es limita a la teoria o a la ideologia, de la qual defuig, sinó que actua de manera concreta i efectiva, buscant sempre el bé comú a través de la negociació i la mediació. La seva capacitat per posar en marxa solucions tangibles, tant a nivell global com local, ha marcat el seu pontificat com un d’acció i compromís real amb els més necessitats.
Els processos que Francesc posa en marxa
Un dels principis clau del pensament del Papa Francesc és que “el temps és superior a l’espai”, la qual cosa significa que, en lloc de centrar-se en assoliments immediats i resultats ràpids, el pontífex prefereix enfocar la seva atenció en els processos que garanteixin un canvi durador i estructural. Aquest enfocament es manifesta en diverses iniciatives que ha posat en marxa al llarg del seu pontificat, en particular pel que fa a la inclusió de les dones en alts càrrecs dins de l’Església.
Si bé hi ha hagut un notable progrés en aquest camp en els darrers anys, Francesc ha entès que els canvis reals requereixen temps i que no n’hi ha prou amb fer gestos simbòlics, sinó que cal instaurar processos que transformin les estructures de poder a llarg termini. El Papa sempre ha tingut clar el nord, i pel camí ha hagut d’esquivar tant les resistències per la dreta com els eixordadors cors que per l’esquerra s’obsessionaven amb el tema durant anys.
Un exemple clar d’aquest enfocament s’observa en el nomenament de Raffaella Petrini com a responsable de la Governació del Vaticà, un càrrec clau en l’administració de l’Estat. Des de l’1 de març del 2025, Petrini s’ha convertit en un referent d’aquest procés d’inclusió de les dones en llocs de poder dins de l’Església. Aquest nomenament és una mostra tangible de com el Papa Francesc no només reconeix la capacitat de les dones per assumir rols de lideratge, sinó que ha establert les bases per a una integració progressiva i efectiva en les esferes de decisió del Vaticà, que històricament han estat dominades per homes.
Petrini s’uneix a altres dones que, sota el lideratge del Papa, han ascendit en la jerarquia eclesiàstica, contribuint a la creació d’un model de lideratge inclusiu i representatiu que segueix el principi que la veu de les dones ha de tenir un lloc significatiu en la presa de decisions importants.
La decisió de Francesc de nomenar dones com Raffaella Petrini en càrrecs rellevants també se suma a altres avenços en l’àmbit eclesiàstic. Setmanes abans, un altre nomenament important va ser el de la germana Simona Brambilla, que va assumir un paper rellevant en la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats de Vida Apostòlica. Aquest nomenament, juntament amb el de Petrini, demostra com el Papa ha anat obrint noves possibilitats per a les dones dins de l’administració del Vaticà i altres càrrecs eclesials que històricament han estat ocupats per homes. Encara que no es tracta d’un canvi que es produeixi d’un dia per l’altre, és un pas progressiu cap a una major participació de les dones en la presa de decisions dins de l’Església.
Aquest procés d’inclusió no és només un avenç en termes d’igualtat de gènere, sinó que també reflecteix la visió de Francesc que l’Església ha d’adaptar-se als temps i respondre a les realitats contemporànies. És, alhora, una superació del que havia estat el discurs del propi pontífex durant la seva primera etapa, més enfocat en el fet que no s’havia d’arribar a un “masclisme amb faldilla”, que alguns interpretaven com una dilació dels temps bergoglians per promoure dones a càrrecs de primer nivell. És clar que moltes d’aquestes crítiques còmodes no tenien en compte els múltiples equilibris que cal considerar a l’hora de cada pas en el Govern de l’Església universal.
Al llarg del seu pontificat, el Papa ha reconegut que les dones tenen un paper crucial en la vida de l’Església i que la seva contribució és essencial per al benestar de la comunitat cristiana. De fet, Francesc ha reiterat en nombroses ocasions que la participació plena de les dones en tots els aspectes de la vida eclesial és una necessitat i que l’Església ha de ser un exemple d’obertura i justícia per a totes les persones, independentment del seu gènere.
El Papa ha establert una sèrie de processos per garantir que aquests nomenaments no siguin només casos aïllats, sinó part d’un canvi estructural més ampli. Els avenços de les dones en l’Església no només es limiten a les altes esferes de l’administració del Vaticà, sinó que també es reflecteixen en la seva creixent visibilitat en les assemblees sinodals i en la incorporació de veus femenines en els debats sobre temes fonamentals per a l’Església i la societat. En lloc de buscar resultats immediats, Francesc ha optat per establir les bases d’una reforma progressiva que, amb el temps, permetrà una major integració de les dones en la vida i el lideratge de l’Església.
Aquesta estratègia forma part de la seva visió d’una Església més dinàmica, oberta i sensible a les necessitats dels fidels, especialment en un món que continua lluitant amb qüestions de justícia social i equitat de gènere. Així doncs, podem veure que el procés iniciat amb els nomenaments de Petrini i Brambilla busca, de manera sostenible i no només pour la gallerie, garantir que el paper de les dones en l’Església sigui cada cop més rellevant. Lluny de ser canvis impulsats per la immediatesa, aquests nomenaments són el resultat d’una visió més profunda i d’un compromís amb la construcció d’una Església més inclusiva i equitativa. En fer un pas més en aquest procés d’integració, Francesc està deixant una empremta indeleble en la història de l’Església, assegurant que les dones tinguin un lloc digne i central en la missió de l’Església al món.
La insistència en la unitat de l’Església
Des de la seva elecció com a Papa, Francesc ha hagut de lidiar amb múltiples desafiaments interns dins de l’Església, molts dels quals han estat relacionats amb les diferències ideològiques i doctrinals. Al llarg del seu pontificat, ha afrontat una creixent polarització, especialment entre els sectors conservadors i progressistes de l’Església, que en diverses ocasions han qüestionat el seu enfocament pastoral i la seva obertura cap a la reforma. Aquesta tensió interna s’ha intensificat en els darrers anys, en particular després de la seva hospitalització el febrer de 2025, quan alguns cardenals i bisbes conservadors van aprofitar la situació per fer públic el seu desacord amb el seu lideratge, demanant fins i tot la seva renúncia.
Una de les manifestacions més explícites d’aquesta resistència va ocórrer després de la internació del Papa a l’Hospital Gemelli, a Roma, el 14 de febrer de 2025. Malgrat el seu estat de salut delicat, alguns membres de la jerarquia eclesiàstica van aprofitar aquest moment per arremetre contra el seu pontificat, suggerint que les seves reformes estaven portant l’Església per un camí equivocat. El cardenal Raymond Burke, una de les figures més prominents del sector conservador, va ser un dels qui va demanar la renúncia del Papa, argumentant que els seus ensenyaments sobre temes com la cura dels migrants, el paper de les dones a l’Església i el seu enfocament de la sinodalitat estaven allunyant l’Església de la veritable doctrina.
Per altra banda, el bisbe Joseph Strickland de Tyler (Estats Units) va ser un altre dels qui va expressar públicament el seu desacord amb el Papa, qüestionant obertament les decisions sobre l’acostament als divorciats tornats a casar i la gestió de les qüestions socials i de moralitat. Aquestes declaracions van generar un intens debat dins de l’Església, i diversos sectors de la premsa catòlica conservadora es van unir en una campanya que demanava la renúncia de Francesc. Tanmateix, malgrat les creixents crítiques i tensions internes, el Papa ha mantingut el seu compromís amb la unitat de l’Església, insistint en la necessitat que tots, independentment de les seves diferències, treballin junts pel bé comú.
En aquest context, el Papa ha reiterat en diverses ocasions que la unitat de l’Església ha de prevaldre sobre el conflicte i les divisions. En la seva homilia durant l’Àngelus del 22 de febrer de 2025, Francesc va afirmar: “L’Església no pot dividir-se, perquè Crist no la va dividir. L’Esperit Sant ens crida a viure la unitat, que no és uniformitat, sinó comunió, diversitat i riquesa en la veritat”. Aquestes paraules subratllen la profunda convicció de Francesc que, malgrat les diferències ideològiques, l’Església ha de continuar endavant com un cos unit, compromès amb el missatge evangèlic i amb la missió d’acompanyar el poble de Déu.
De manera similar, en el seu discurs davant el Congrés de la Família el novembre de 2024, Francesc va afirmar: “No podem deixar que les disputes internes desviïn la nostra mirada de la missió que se’ns ha encomanat. La unitat no significa evitar el conflicte, sinó saber com superar-lo en l’amor de Crist”. Aquesta frase reflecteix la postura constant del Papa: la unitat no és l’absència de diferències, sinó la capacitat d’abraçar-les i treballar junts per a un propòsit comú. Així, Francesc ha procurat que, fins i tot davant l’oposició interna, l’Església no perdi de vista la seva veritable missió: ser un far d’esperança, amor i reconciliació en el món.
El Papa ha abordat aquest tipus de conflictes interns amb una actitud pastoral, buscant sempre el diàleg i la construcció de ponts entre els diferents sectors de l’Església. En la seva intervenció a la trobada de la Cúria Romana el desembre de 2024, Francesc va recordar: “No hi ha unitat sense veritat, però la veritat no s’imposa, es viu en la caritat”. Aquest ensenyament reforça la idea que la unitat de l’Església no es pot assolir a través de la uniformitat ni de la coacció, sinó mitjançant el respecte mutu, la fraternitat i el compromís amb la veritat en l’amor.
El desafiament per a Francesc ha estat mantenir la unitat enmig d’un panorama eclesial cada vegada més polaritzat. Per què? Perquè el món en què s’insereix l’Església també està cada cop més polaritzat. Malgrat els atacs i les crítiques internes, el Papa ha insistit que la missió de l’Església no és la de defensar posicions doctrinals estàtiques, sinó la de ser un instrument de pau i unitat. En el seu missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 2025, Francesc va destacar: “L’Església està cridada a ser un signe d’unitat en un món marcat per la divisió, un far de llum que, lluny de ser enfosquit pels conflictes, resplendeix amb la força de l’amor de Déu”.
El Papa també ha sabut contenir les pressions i crítiques que, en ocasions, provenen de sectors considerats progressistes dins de l’Església. Un cas emblemàtic ha estat el de l’Església alemanya, especialment pel que fa a l’anomenat “camí sinodal” impulsat per alguns membres d’aquesta Església. Aquest procés ha generat un gran debat a causa del seu enfocament en temes com el sacerdoci femení i la benedicció de parelles del mateix sexe, que alguns consideren que van en contra de la doctrina tradicional. Davant aquests desafiaments, el Papa ha mantingut la seva postura ferma que la unitat de l’Església no s’ha de veure compromesa per divisions ideològiques internes, i ha subratllat la necessitat d’un diàleg respectuós que no es desviï de l’ensenyament tradicional de l’Església. Tot i que ha encoratjat la sinodalitat i el debat dins de l’Església, ha deixat clar que aquests processos han d’estar guiats per la fidelitat a l’Evangeli i al magisteri de l’Església universal.
Amb tot un aire d’època en contra, amb cada vegada més forces centrífugues en cada esfera de la societat, Francesc continua sent un defensor incansable de la unitat dins de l’Església, sabent que aquesta no significa l’eliminació de les diferències, sinó la seva integració en una visió comuna. Al llarg del seu pontificat, el Papa ha reiterat que l’Església ha de ser un espai en què les diferències no siguin un obstacle, sinó una riquesa que permeti créixer en comunió. Aquesta visió de la unitat com un procés constant i dinàmic és la que ha guiat el Papa Francesc en la seva missió de liderar l’Església a través de temps difícils, sense deixar-se vèncer per les divisions internes.
Enfocament integral per a la IA
Francesc ha desenvolupat un pontificat que es caracteritza per un enfocament integral i multidisciplinari, aplicant el principi que “el tot és superior a la part”. Aquest principi implica veure la realitat d’una manera global, entenent que els problemes socials, econòmics, ambientals i tecnològics no es poden resoldre si es consideren de manera aïllada, sinó que han de ser abordats des d’una visió holística. Des de l’inici del seu pontificat, el Papa ha promogut un diàleg entre diverses disciplines, com l’ètica, l’economia, la política i la ciència, per trobar solucions justes i equitatives als desafiaments contemporanis. Ja serà difícil per a un líder de l’Església en el futur parlar dels problemes socials com la migració sense considerar les circumstàncies estructurals que les generen, els fenòmens climàtics que hi incideixen o les conseqüències demogràfiques en les societats receptores.
Un exemple clar d’aquest enfocament integral, aplicat a un dels fenòmens més disruptius dels darrers anys (la IA), es troba en el document Antiqua et Nova, emès pel Vaticà, el qual destaca la necessitat d’equilibrar els ensenyaments tradicionals de l’Església amb les innovacions del món modern. En aquest document de dos dels seus ministres de més confiança, Francesc autoritza un abordatge sobre la qüestió de com l’Església ha de respondre als avenços tecnològics i científics sense perdre de vista els principis fonamentals de l’ètica cristiana. En particular, s’hi posa èmfasi en la importància de no separar el progrés material de la dimensió espiritual, entenent que ambdós han de caminar junts per garantir que els avenços tecnològics serveixin al benestar integral de l’ésser humà, i no al benefici d’uns pocs.
En aquest sentit, Antiqua et Nova no només es presenta com una reflexió teològica, sinó també com una invitació a integrar el coneixement ancestral amb les innovacions modernes, de manera que l’ésser humà no perdi la seva centralitat ni en la tecnologia ni en el procés de desenvolupament.
A més, aquest enfocament s’expandeix a l’àmbit de l’economia, on el Papa ha estat un crític ferotge del sistema neoliberal que ha afavorit uns pocs i ha marginat milions de persones. La seva encíclica Fratelli Tutti és un testimoni de la seva visió integral sobre l’economia i la política, on subratlla la necessitat d’un model econòmic més inclusiu que no només busqui el creixement material, sinó que promogui el benestar de tota la humanitat. Francesc ha reiterat que els avenços en l’economia i la tecnologia han d’anar acompanyats d’una ètica que afavoreixi els més vulnerables, evitant que el progrés es converteixi en una eina d’opressió.
Un dels temes clau del seu pontificat ha estat la defensa de la creació i la lluita contra el canvi climàtic. En l’encíclica Laudato Si’, Francesc fa una crida a la comunitat internacional per abordar la crisi ambiental des d’un enfocament integral que no només consideri els aspectes científics, sinó també els valors humans i espirituals que sustenten la nostra relació amb la Terra. En els darrers mesos, qüestionant la sostenibilitat de les noves tecnologies i l’ús a vegades desmesurat de recursos naturals que suposen, el Papa ha tornat a donar un enfocament integral als grans temes de la realitat.
Així, el Papa ha portat aquesta visió integral també a l’àmbit de la tecnologia, una àrea en què Francesc ha mostrat una gran preocupació. En el seu discurs sobre la Intel·ligència Artificial, ha subratllat que la ràpida evolució de la IA presenta enormes oportunitats, però també desafiaments ètics i socials significatius. En aquest context, el Papa ha estat un defensor d’un enfocament multidisciplinari per abordar els problemes de la tecnologia. Ha instat que els avenços en IA i altres tecnologies no només siguin regulats des d’un punt de vista científic o econòmic, sinó també des d’una reflexió ètica profunda que tingui en compte la dignitat humana i el bé comú.
En els seus 12 anys, especialment des de la publicació de Laudato Si’ el 2015, Francesc ha reafirmat la importància d’abordar els grans problemes globals amb una visió que inclogui totes les parts de la societat. En la seva crida a la unitat, ha insistit que la col·laboració entre els sectors públic i privat, entre les institucions religioses i científiques, i entre els diferents pobles del món, és essencial per afrontar els reptes que tenim per davant. Aquest enfocament integral, que supera les visions parcials i fragmentades, és el que ha caracteritzat el seu pontificat i el que el continua guiant a mesura que avança en la seva missió pastoral i social.
Aquest enfocament multidisciplinari i global és la base de la seva visió del pontificat com un tot. Per al Papa Francesc, l’Església no pot romandre al marge dels grans debats del món actual, sinó que ha de ser una veu activa que ofereixi principis ètics sòlids i un sentit d’unitat que inspiri la humanitat a treballar junta per a un futur més just, sostenible i en pau.
Un Papa que, dotze anys després, continua treballant basant-se en una fulla de ruta de profunditat conceptual i que busca el bé comú per sobre de tot. I aquesta, quan ja hi ha la certesa que encara queda molt fil en el seu didal, és també una efemèride a recordar.
Article d’Hernán Reyes publicat en col·laboració amb ‘Religión Digital’.
