En una nova entrega dels cursos virtuals i promoguts gratuïtament per Effathà i Cristians de Base per conèixer la història de Catalunya des de diferents flancs, com ara des de l’espiritualitat religiosa, dimecres 26 d’abril va arribar el moment de la conferència sobre música que va encarregar-se de conduir Joan Cuscó, professor d’estètica, teoria de l’art i història de la música a la Universitat de Barcelona. La llavor de la xerrada, que durant dues hores va enramar-se per diversos períodes històrics per reproduir els tipus de decalatges musicals que han estat irradiats des de l’Església catòlica, va ser el Llibre Vermell de Montserrat, “una producció de la qual en sabem poc, però que representa molt més del que molts imaginen”, va avisar des de bon començament.
En plena època medieval, la música va viure el seu moment de màxima eclosió, i, per això, “es va originar un estil musical unificat al territori que ara coneixem com Europa”. Aquest va ser un fet determinant per esdevenir la base del recull de cants i danses del llibre, que els pelegrins que arribaven a Montserrat des de diversos punts del mapa reproduïen per esbargir-se en vetlles diürnes i nocturnes a la seva església. “Per bé que és una obra que va néixer com una prohibició —va precisar l’expert—, ja que en ella se substituïen composicions profanes per altres de ben vistes, ha estat des d’aleshores un autèntic emblema de la musicalitat a les nostres terres, amb una petjada que veiem en cercaviles populars o en concerts de música com els de la Companyia Elèctrica Dharma”, va dir Cuscó.
El musicòleg va situar cronològicament aquesta “primera pedra musical”, que, avui dia, es conserva a la Biblioteca de l’Abadia de Montserrat, enmig d’un context, “en plena arrencada del que en diríem època moderna”, en què la música ja servia per connectar tot l’univers, fins i tot els seus extrems més desconeguts, des de la mateixa Església: “l’univers, allò que no veiem, està compost per un ordre, el qual tan sols es podia comprendre des d’una composició musical ordenada o, fins i tot, matemàtica, com podien ser els sons produïts des dels campanars o els que provenien de les composicions polifòniques que s’encarregaven de produir els cors i els orgues”. De fet, Cuscó va recordar que la música polifònica, fins als nostres dies, ha volgut “transformar la consciència dels oients fent-los entrar en una altra dimensió”, raó per la qual, va definir, “ha estat i és una música exigent que busca generar sensacions més enllà de les seves lletres”.
“I aquí és on entra l’Escolania de Montserrat”, que, per al professor, no és més que “el clar exemple de la necessitat de crear institucions des d’unes èpoques en què la música era el remei per copsar realitats que no es podien veure, de la qual cosa l’Església era conscient”. És per això que a Montserrat i en altres punts del continent, com a França, es troba la sedimentació del llenguatge musical que ha arribat al segle XXI “i que estudien des dels mateixos cors de l’escolania fins a veus com Rosalia, una de les cantants del moment”. Una continuació natural de la música, un element tant mal·leable com perpetuador.
