Per a l’Opus Dei, els anys previs a la commemoració del seu centenari han esdevingut crucials. Mentre adapta els seus estatuts a les demandes del Papa, l’Obra torna a situar-se en el centre de les mirades per denúncies d’exmembres i pel debat generat sobre el control i les pràctiques internes dins de la prelatura, que continuen suscitant controvèrsia. Les denúncies, juntament amb les reformes previstes, arriben en un moment de reflexió interna sobre el futur de l’organització en un temps de canvis profunds a l’Església.
L’any 2025 va començar per a l’Opus Dei amb una de les seves cites acadèmiques de més prestigi i rellevància: el Seminari Professionals per a Oficines de Comunicació de l’Església, una trobada de referència de la comunicació eclesial que va reunir a Roma entre el 22 i el 24 de gener centenars de professionals d’arreu del món vinculats a l’Església.
Però mentre la institució celebrava aquest esdeveniment, un exemple del paper que ha exercit en l’àmbit de la formació eclesial, l’aleshores imminent estrena de la sèrie documental El minuto heroico. Yo también dejé el Opus Dei començava a situar novament l’Obra en el centre de la controvèrsia.
Amb guió i direcció de Mònica Terribas, el reportatge reuneix les veus de tretze dones de diferents punts d’Espanya, Amèrica Llatina, Irlanda i el Regne Unit que relaten les seves experiències com a numeràries, numeràries auxiliars i agregades de l’Opus Dei, denunciant un tracte abusiu des del punt de vista laboral, psicològic i espiritual.
‘El minuto heroico’ i les denúncies d’exmembres
El minuto heroico es va començar a gestar en 2020, quan Terribas va rebre un correu electrònic de Maria Roca, una persona a qui llavors no coneixia, oferint-se a explicar el que va viure a l’Opus Dei durant les dues dècades que en va formar part. Després d’una llarga trobada amb la dona, que acabaria sent una de les protagonistes de la sèrie, la periodista va sentir la certesa que s’havia de posar a investigar sobre el tema.
“El treball dels periodistes que creiem que el nostre ofici és detectar quan una organització, entitat, institució pública o privada pot incórrer en vulneració de drets és denunciar-lo per a promoure la correcció. Estic segura que totes les persones que encara integren l’Opus Dei aspiren a fer una societat millor i això implica denunciar els abusos espirituals, laborals i la coerció psicològica que s’hagin produït en el seu si, dels quals, El minuto heroico recull 13 fonts directes que tenen darrere desenes de casos”, explica Terribas.
L’exdirectora d’El matí de Catalunya Ràdio assegura que durant l’elaboració del documental es va posar en contacte amb l’Opus Dei per a oferir-los el dret de rèplica directa i que, després d’una primera carta certificada, va intercanviar diversos correus electrònics donant-los quatre mesos per a ser rebuda en Vila Tevere, seu central de l’Obra a Roma, perquè el prelat o alguna persona autoritzada pogués conèixer els testimoniatges de les protagonistes. “Vaig intercanviar amb ells informació sobre la sèrie i vaig insistir fins a tres vegades perquè participessin, responent directament a les 13 dones després de sentir el que deien una vegada havia gravat les entrevistes, la primavera del 2024”, exposa. L’oferta va ser declinada per la prelatura per raons que veurem més a baix.
“Un document que demostra”
Una de les primeres respostes de l’Opus Dei davant el llançament del documental va ser l’estrena de la plataforma ‘En Singular’, una extensa compilació de testimonis de desenes d’homes i dones de diversos països que viuen amb plenitud la seva pertinença a l’Obra. Una estratègia comunicativa que “entristeix” a Terribas, perquè això, assegura, “no invalida cap denúncia”. “De la mateixa manera —argumenta— que quan es produeix una agressió o delicte del tipus que sigui contra persones, siguin una o dues o tres o centenars, demanem explicacions als seus responsables, la nostra obligació periodística era obtenir les explicacions de la prelatura, que és la responsable del que es denuncia a tot el món. Qui és responsable ha de donar la cara, explicar-se i demostrar que això que aquestes dones han viscut en primera persona, és fals”.
Terribas també remarca que aquest “no és un documental de tesi”, sinó “un document que demostra”, ja que es tracta d’una “exposició de fets viscuts per tretze fonts diferents que representen moltes altres que no han pogut sortir per por o per circumstàncies familiars”. “No són opinions —diu— són vides que demostren que l’Opus Dei té una dinàmica institucionalitzada que durant dècades ha vulnerat els drets i les llibertats de moltes persones a través de mecanismes de coerció psicològica i anul·lació de la personalitat”.
Malgrat la contundència de la denúncia, la periodista manté l’esperança que el documental “serveixi per a ajudar, per a canviar i perquè l’Opus Dei afronti que tot allò que ha fet malament, sistèmica i sistemàticament, ho ha de reparar”. “Reparació, vol dir acció: prendre decisions i compensar”, aclareix.
“No representa la realitat de l’Opus Dei”
El mateix dia 7 de febrer, hores abans de l’estrena d’El minuto heroico, l’Opus Dei va publicar un comunicat per a reiterar “dolor i respecte” cap al patiment de les protagonistes de la sèrie i per “altres persones que es poguessin sentir identificades”. “Qui som part de l’Opus Dei busquem, amb els nostres errors i encerts, fer el bé i imitar Jesucrist en el dia a dia. Res més lluny de la nostra voluntat que causar dolor al proïsme”, diu el text, on s’assegura que “sovint les crítiques d’antics membres han facilitat una reflexió institucional per a millorar i canviar maneres de fer”.
En el comunicat, l’Obra també reconeix que al llarg dels anys s’han intentat millorar aspectes de la institució com per exemple “errors en els processos de discerniment, estàndards massa exigents per a viure el compromís vocacional i manca de sensibilitat per a comprendre el pes que aquesta exigència significava en algunes persones”.
Així i tot, la prelatura remarca que “l’enfocament que la docusèrie assumeix no representa la realitat de l’Opus Dei”. “De manera esbiaixada, presenta l’Obra com una organització de persones malvades la motivació de les quals és fer mal”, exposen, negant “categòricament” que en el seu si hagués existit mai “reclutament” no informat o forçat, “tràfic de persones”, “reducció en la servitud”, o un “sistema abusiu” per a manipular les persones”, tal com es desprèn dels testimonis del documental.
Recordant que qualsevol vocació dins de l’Església comporta “exigències específiques que no són per si mateixes motiu de manca de llibertat”, l’Obra admet que “les bones intencions no els eximeixen d’errors”. “Això ho acceptem amb desig de millorar”, afirmen, “i com a part d’aquest procés d’escolta i aprenentatge s’han posat a la disposició protocols de sanació i resolució dirigits a rebre qualsevol experiència negativa que pugui haver ocorregut, demanar perdó i reparar en les situacions que correspongui”.
En relació amb la participació en el documental, l’Opus Dei addueix que “les condicions que la productora demanava no eren les habituals per a una sèrie d’aquestes característiques” i “que els terminis resultaven inviables”. També assenyala que va declinar la proposta de Terribas per no voler participar en allò que era “un producte creat des d’un marc previ i amb un biaix que només es volia confirmar, on no hi havia hagut cap desig previ manifestat de diàleg”.
“A l’Opus Dei, tots servim”
D’altra banda, l’Oficina de Premsa de l’Opus Dei a Barcelona, en resposta a les preguntes de Flama, observa que “els espectadors del documental trobaran a faltar un contrapunt”. “La vida d’una família és rica. En el cas del documental, per posar una imatge, és com explicar la història d’una família només a partir d’històries de divorci”, manifesta Anna Baduell, responsable de premsa i supernumerària de l’Obra.
En relació amb la situació de les numeràries auxiliars dins l’Obra, Baduell assegura que es tracta de “persones que es dediquen a transformar cases en llars i ho fan des d’una gran llibertat interior que cal respectar”. “Cal dir —apunta— que la societat i l’Obra han evolucionat: en drets laborals i en oportunitats de formació. Les numeràries auxiliars sempre han cuidat tant homes com dones. Cuiden i també són cuidades. A l’Opus Dei tots servim”, remarca.
Malgrat tot, la responsable de premsa de la institució a Barcelona reconeix que li “dol profundament” sentir els testimonis de “persones que no s’han sentit ben acompanyades a l’Opus Dei. “Mai no voldríem causar patiment a persones que han format part de la família de l’Obra”, sentencia Baduell, remarcant que “actualment hi ha més consciència de la importància de l’acompanyament en els processos de sortida, i procurem que es pugui fer de manera serena i sense trencar els vincles”.
El repte dels estatuts
Mentre afronta el trasbals que puguin provocar El minuto heroico o altres publicacions recents que posen el focus en l’Obra, com el llibre de Gareth Gore, Opus, i afronta el conflicte amb la Santa Seu pel santuari de Torreciutat, la prelatura es prepara per al seu centenari immersa en un temps de renovació i reflexió interna que inclou el Congrés General Ordinari de 2025, on previsiblement es definiran els seus nous estatus.
Segons destaca Baduell, durant les assemblees regionals prèvies al Congrés, es va fer “un gran esforç per escoltar a tots els fidels de l’Obra i també gent que participen de les seves labors i ha volgut aportar una reflexió. “Les assemblees són un instrument d’escolta i d’ajuda al govern, previst per sant Josepmaria. En total, prop de 55.000 persones de 70 països han enviat els seus suggeriments per donar resposta als reptes del moment històric que vivim”, detalla Baduell.
Aquests treballs s’han de dur a terme d’acord amb ‘Ad Charisma tuendum’, el motu proprio signat pel papa Francesc en 2022 que comporta importants canvis per a la institució; entre ells, que el prelat no serà bisbe, i que l’Obra haurà d’informar la Santa Seu sobre les seves iniciatives apostòliques cada any en lloc de cada cinc, com ho feia anteriorment.
Aquesta disposició del Papa, desenvolupada en el marc de la Constitució Apostòlica Praedicate Evangelium i ampliada un any després amb un altre decret que limitava més l’autonomia de la prelatura, comporta que l’Obra passa a dependre del Dicasteri per als bisbes en lloc del Dicasteri per al clergat. “És una decisió presa des de la mateixa cúria romana per la gestió futura de les relacions amb l’Opus Dei”, apunta Eulogi Broto, professor de Dret Canònic en l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona.
En aquest sentit, Broto assenyala que la dependència d’Opus Dei al Dicasteri dels bisbes no tenia sentit, d’acord amb la seva naturalesa jurídica. “L’Opus és una prelatura personal i, d’acord amb el codi de dret canònic, ha d’estar formada per preveres del clergat diocesà. Per tant, des d’un punt de vista sistèmic, que passin a dependre del Dicasteri del clergat és posar-la on tocava originalment”, subratlla Brollo. “A més —afegeix— és una acció disciplinària per a dir d’alguna manera que fins ara l’Opus havia estat sobreprotegit”.
Reformes a la llum de ‘Ad Charisma Tuendum’
És precisament en col·laboració amb el Dicasteri per al clergat que durant els últims dos anys l’Opus Dei ha treballat en l’elaboració dels estatuts, que segons va avançar el prelat, Fernando Ocáriz, podrien quedar definits al llarg d’aquest 2025. Aquesta actualització de les normes, la primera des que van ser aprovades en 1982 pel papa Joan Pau II, no té a veure amb el fet que puguin haver quedat obsoletes, com recorda Broto.
“La modificació dels estatuts és habitual en dret canònic i civil quan apareixen normatives noves més enllà de si es tracta de regulacions més o menys antigues. De fet, uns estatuts de 40 anys són moderns, comparats amb els d’alguns instituts de vida consagrada o associacions de fidels que fa segles que funcionen sense canvis”, sentència el jurista.
‘Ad charisma tuendum’ demana a l’Opus Dei, “facilitar una evangelització eficaç”, “promoure un esperit ecumènic fecund” i entaular “un diàleg constructiu amb tothom”. “Amb això el Papa sembla voler dir que la prelatura ha estat limitada fins ara a capes socials concretes, cosa que xoca amb el missatge evangelitzador de Francesc, que té una postura clara en relació amb els privilegis dins de l’Església”.
Mentre renova els estatuts, l’Opus Dei afronta el centenari com una oportunitat per a reflexionar sobre com adaptar-se als reptes contemporanis dins i fora de l’Església. En aquest context, destaca la secularització creixent i el rol dels laics i les famílies en l’evangelització. El document “Camí cap al centenari” subratlla que el carisma de l’Obra “es desplega en entorns que no són els mateixos de fa cent anys”, fet que exigeix una revisió de les seves estructures i missió.
Transparència i nous temps
En aquest camí, l’Obra afronta, com tota l’Església, el repte d’assumir que, com recordava recentment el bisbe de Girona Octavi Vilà en una entrevista al diari Ara, la manera d’entendre “l’abús de poder i de consciència ha evolucionat i el que fa uns anys era ‘normal’, avui en dia no s’hi considera”. “L’Església i l’Opus Dei encara han de treballar molt en conceptes com l’abús de poder i de concepció de l’obediència, perquè els paràmetres socials han canviat i s’ha de mirar tot des d’una altra perspectiva”, considerava Vilà.
Un altre factor que convé no perdre de vista en aquest context —i que molts han remarcat— és que si bé les denúncies d’abusos en l’Església per part dels mitjans poden estar a vegades estar més o menys contextualitzades o fonamentades, la seva contribució, paradoxalment, pot ajudar l’Església a aclarir i afrontar problemes complexos i dolorosos que s’han ajornat o fins i tot ocultat.
Explicava el sociòleg Joan Estruch que a inicis dels anys 1990, quan va investigar sobre l’Opus Dei, existien dos tipus de bibliografies sobre l’Obra: panegírics escrits des dels rengles dels membres de l’Opus, i llibres i publicacions “feroçment hostils” amb l’organització. Trenta anys després, les coses no semblen haver canviat gaire en aquest aspecte. En qualsevol cas, si la societat i els mitjans han d’esforçar-se per a entendre el moviment amb normalitat, és a dir, amb distància crítica, però sense censurar-lo i estigmatitzar-lo, com recordava Estruch, l’Opus Dei sembla que està cridat a entrar de ple en el camí de la transparència i la purificació obert durant el pontificat de Francesc.
