Quan la pastora evangèlica Mariela Iaria (Buenos Aires, 1972) va arribar a Catalunya, el 2002, va observar que “les dones evangèliques tenien un paper important, però no estaven prou unides“. Fruit d’aquella percepció, que va tenir mentre conformava l’equip pastoral de l’Església Evangèlica Baptista de la Barceloneta i donava suport en altres esglésies locals, fa cinc anys es va convertir en la directora de Dones de Ministeri, un departament del Consell Evangèlic de Catalunya (CEC) dirigit a l’ecosistema femení del protestantisme català: “Engloba des de les pastores o esposes de pastors fins a les missioneres, passant per les líders d’esglésies o les que tenen responsabilitats de lideratge dins la seva església”, detalla Iaria, qui és també secretària adjunta del CEC des del 2023.
Mentre l’acció més imminent que es posarà en pràctica des d’aquest espai serà aquest dissabte, a les onze del matí, a l’església evangèlica de les Franqueses del Vallès, al Vallès Oriental, el programa d’actuació de Dones de Ministeri “vol tenir presència en les quatre demarcacions catalanes”, com afegeix l’argentina. Per això, assegura Iaria, “durant els dotze mesos no ens deixem cap província per tal d’arribar a totes les dones evangèliques i fer-les partícips d’unes mesures per relacionar-les més i millor“.
“Hi ha situacions que no ens deixen tenir un vincle més fort”
Aquesta és el principal objectiu del projecte: “Després d’una enquesta en què ens feien arribar els seus neguits i les seves problemàtiques, accions com les que farem a les Franqueses del Vallès ens permeten estudiar possibles solucions a qüestions com ara el poc temps que es té per crear llaços entre dones de diverses comunitats evangèliques“, agrega. Un impediment que, en paraules de la representant d’aquesta federació d’esglésies evangèliques catalanes, prové de la situació personal en què es troben moltes d’elles, “ocupades en altres aspectes de la vida diària, com ara la feina o la cura dels fills”.
“Podem continuar trobant punts en comú entre totes nosaltres si fem aquest exercici d’empoderament”, remarca la pastora i mare de dos adolescents, per a qui “hi ha dones en esglésies protestants que, tot i tenir una escassa distància entre elles, gairebé ni es coneixen ni saben com poden ajudar-se mútuament”.
En cada sessió, les activitats dissenyades per Iaria i el seu equip acaben “posant deures” a les participants d’aquestes trobades (“l’any passat, a Barcelona, on tornarem l’1 de març, van ser-ne gairebé dues-centes“, recorda), ja que moltes d’elles es comprometen a treballar, en un període màxim de sis mesos, en possibles encaixos intraeclesials: “Com més unides estiguem, més protagonisme tindrem”, conclou.
