L’arquebisbe nord-americà Fulton J. Sheen (El Paso, 1895 – Nova York, 1979) no només va destacar per l’èxit d’audiència dels seus programes de ràdio i televisió, amb els quals va posar de manifest extraordinàries habilitats comunicatives, sinó també per estar en el punt de mira de l’FBI entre 1943 i 1967.
Declarat venerable l’any 2012, Sheen va ser l’impulsor d’espais emblemàtics com L’hora catòlica i Life Is Worth Living (La vida val la pena), deixant una empremta inesborrable en el públic. Mentrestant, els serveis d’intel·ligència nord-americans, durant la Guerra Freda, el van observar amb suspicàcia per la seva pertinença a l’Església catòlica i per interpretar que les seves crítiques anaven dirigides als Estats Units.
La seva història ha quedat recollida en el documental Follow that bishop!, nominat a la categoria de Millor Documental del Festival Mirabile Dictu 2024. El film, impulsat per Rome Reports, va ser projectat recentment a Roma en el marc del Seminari per a Oficines de Comunicació de l’Església, en una sessió que va incloure un col·loqui amb el seu codirector, Antonio Olivié, conseller delegat d’aquesta agència televisiva amb seu a la capital italiana.
Quin ha estat el recorregut de ‘Follow that bishop!’ , des que es va estrenar, ara fa un any?
El documental es va emetre en televisions nord-americanes petites i en alguns països europeus. En aquests dotze mesos, no ha arribat al gran públic potser perquè és un perfil molt americà. En qualsevol cas, es tracta d’una història atractiva i universal, ja que acosta el públic a un conegut líder religiós perseguit per l’FBI, que després de tenir-lo molts anys al radar, es va adonar que aquest home no era una persona perillosa sinó que ajudava a la societat. Explicar una personalitat així a través d’un servei d’espionatge policíac és una idea original que ajuda les noves generacions a descobrir què és un sant.
Què destacaria de la figura de l’arquebisbe Fulton Sheen?
Crec que era un geni de la comunicació. Dedicava molt de temps a preparar les seves aparicions televisives. Tenia una ment brillant i un interès genuí per arribar a la gent. Ell va començar a la ràdio, però quan va aparèixer la televisió es va adonar que era un instrument amb què també podria arribar a la gent, cosa que va fer sempre amb un to positiu. Tot això, que és la part comunicativa, té una com a base intel·lectual i espiritual l’hora diària que dedicava a l’oració, que és la base de la vida d’un catòlic.
Què ensenya Sheen als comunicadors catòlics?
Podem aprendre moltes coses veient programes seus. Era un home que aspirava a arribar a tothom, no volia fer un petit programa per la seva parròquia o la seva diòcesi, sinó que volia arribar molt més enllà. De fet, també va ser conegut entre el públic protestant i, fins i tot, entre els ateus, perquè explicava la fe amb un entusiasme i una convicció que la feia molt atractiva. Tenia ambició per fer una cosa de gran nivell, de fet, dedicava més de trenta hores a preparar cada hora de programa. Amb això demostrava un esperit magnànim.
Hi ha algun bisbe als Estats Units, actualment, equiparable a la seva figura?
El successor espiritual de Fulton Sheen és l’arquebisbe Robert Barron, que de fet és una de les veus del nostre documental. És un gran comunicador, intel·lectual i capaç de mostrar la bellesa del catolicisme. Els genis com ells tenen un fons d’espiritualitat atractiva que té molt a dir a la societat d’avui. I com a comunicadors, mostren una gran capacitat de posar a l’abast del públic la bellesa que radica en l’Església.
Vostè és conseller delegat de Rome Reports. Quin és el tret distintiu d’aquesta agència?
És una agència comunicativa que treballa en format audiovisual per adaptar amb professionalitat el missatge de l’Església i fer-la comprensible als creients i als no-creients. Volem ajudar a entendre, amb un llenguatge senzill i entenedor, qui és cadascú dins l’Església, en què es diferencia un bisbe d’un cardenal, coses bàsiques que la majoria de gent no sap. Vam començar fent només televisió, però ara mateix estem ficats en els mitjans socials i treballant amb plataformes. Al final, el que fem és comunicació audiovisual. Hem de saber comunicar el missatge de l’Església en la societat de la imatge.
Què implica ser una agència independent?
Aquest factor dona credibilitat i professionalitat. Si fóssim una entitat vinculada amb l’Església, potser tindríem més diners, però estem en el mercat, i això implica treballar amb un nivell d’exigència que ens obliga a fer productes que es venguin. Podríem fer documentals preciosos sobre vides de sants com Teresa de Lisieux, però si no els aconseguim de vendre, seria una ruïna. Llavors hem de trobar l’equilibri, és un desafiament diari que intentem dur a terme amb la màxima fidelitat a l’Església.
A Rome Reports vostè protagonitza una secció d’anàlisi en profunditat d’algunes qüestions de rellevància sobre el Papa i l’Església. Quina lectura fa de bisbe que ha fet Francesc en l’arxidiòcesi de Washington DC, coincidint amb l’arribada de Trump a la presidència?
Vaig treballar com a corresponsal a Washington l’any 2012 per a El Confidencial, però ja fa més d’una dècada que soc a Roma i en aquests moments desconec els detalls de la situació política dels Estats Units. Tampoc sé gaires coses sobre l’arquebisbe McElroy i, per tant, no tinc una opinió formada en relació amb el seu nomenament. L’únic que puc dir és que la majoria dels mitjans parlen del Papa com un subjecte polític i crec que això és un gran error, ja que es tracta d’un líder religiós; la part política del pontificat és residual. Es diu que aquest nomenament a Washington s’ha fet per qüestions polítiques; no ho sé, però no m’ho crec. Vull creure que Francesc ha pensat que aquest bisbe serà bo per a la diòcesi en termes religiosos, no polítics, tal com ho veu, o ho analitza, la premsa política. Un bisbe té una tasca política, és evident, però no és la principal.
Com a professional, com ha viscut aquest Jubileu del Món de la Comunicació?
M’alegra que l’Església catòlica tingui consideració per a la feina periodística, que està molt lligat a la missió de l’Església, que és comunicar. Per a mi suposa una reafirmació de la meva feina com a laic en un mitjà de comunicació. També em recorda la necessitat d’explicar la realitat amb rigor, sense deixar-me emportar pel populisme, per la simplificació i per la temptació del clic fàcil. El Jubileu també m’impel·leix a formar-me i treballar més per tal d’oferir el millor servei possible com a professional.
